La temprança, “l’art de no deixar-se atropellar per les passions rebels” i “la virtut de la justa mesura”, ha ocupat aquest dimecres el temps de la catequesi del Papa a l’audiència general, la qual se celebra a la plaça de Sant Pere des de fa un mes, quan la primavera es va començar a instal·lar —amb alts i baixos— a Roma. “En un món en què tanta gent presumeix de dir el que pensa, la persona temperamental prefereix, en canvi, pensar el que diu. No fa promeses buides, sinó que es compromet en la mesura que les pot complir”, ha indicat Francesc.
Així doncs, la mesura de la temprança ha estat concretada d’aquesta manera: “Per exemple, per apreciar un bon vi, assaborir-lo a petits glops és millor que empassar-s’ho tot d’un glop”, ha afirmat, apuntant també a la vida familiar com un moment en què “tots correm el risc de no mantenir sota control les tensions, les irritacions, la ira”.
Tot i això, ha afegit que “a vegades cal indignar-se, però sempre de la manera correcta. Una paraula de retret de vegades és més saludable que un silenci agre i rancorós. El temperamental sap que no hi ha res més incòmode que corregir un altre, però també sap que és necessari: en cas contrari s’estaria donant curs al mal“.
“El do del temperamental és, per tant, l’equilibri, una qualitat tan preciosa com rara. Tot, de fet, al nostre món empeny a l’excés. En canvi, la temprança es porta bé amb actituds evangèliques com la petitesa, la discreció, la dissimulació, la mansuetud”, ha asseverat el Papa.
“No és cert que la temprança ens torni grisos i sense alegria. Al contrari, fa que que la persona gaudeixi millor dels béns de la vida: estar junts a taula, la tendresa de certes amistats, la confiança de les persones sàvies, la sorpresa davant la bellesa de la creació. La felicitat amb temprança és l’alegria que floreix al cor de qui reconeix i valora el que més importa a la vida”, ha indicat finalment el pontífex.
Finalment, el Papa, com és habitual, ha indicat que “el nostre pensament va a les poblacions en guerra, pensem en Terra Santa, Palestina, Israel, pensem en Ucraïna, la martiritzada Ucraïna, pensem en els presoners de guerra, que el Senyor mogui la voluntats per alliberar-los a tots. I parlant de presoners, em vénen a la ment els que són torturats, els molts torturats“.
Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘.
Audiència General
Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui parlaré de la quarta i darrera virtut cardenal: la temprança. Aquesta virtut comparteix amb les altres tres una història que remunta molt enrere en el temps i no pertany només als cristians. Per als grecs la pràctica de les virtuts tenia com a meta de la felicitat. El filòsof Aristòtil va escriure el seu tractat més important sobre ètica, dirigint-lo al seu fill Nicòmac, per instruir-lo a l’art de viure. Per què tots busquem la felicitat i tanmateix tan pocs l’assoleixen? Per respondre aquesta pregunta Aristòtil aborda el tema de les virtuts, entre les quals ocupa un lloc de relleu l’enkráteia, la temprança. El terme grec significa literalment “poder sobre si mateix”. Aquesta virtut és, per tant, la capacitat d’autodomini, l’art de no deixar-se atropellar per les passions rebels, de posar ordre en allò que Manzoni anomena el “remenat del cor humà”.
El Catecisme de l´Església Catòlica ens diu que: «la temprança és la virtut moral que modera l´atracció dels plaers i procura l´equilibri en l´ús dels béns creats.». «Ella –continua el Catecisme– assegura el domini de la voluntat sobre els instints i manté els desitjos als límits de l’honestedat. La persona moderada orienta cap al bé les seves ganes sensibles, guarda una sana discreció i no es deixa arrossegar per seguir la passió del seu cor» (n. 1809).
Aleshores, la temprança, com diu la paraula italiana, és la virtut de la justa mesura. En cada situació, es porta amb saviesa, perquè les persones que actuen mogudes per l’ímpetu o l’exuberància són, finalment, poc fiables. En un món on tanta gent presumeix de dir el que pensa, la persona temperamental prefereix, en canvi, pensar el que diu. No fa promeses buides, sinó que es compromet en la mesura que les pot complir.
Fins i tot amb els plaers, la persona temperamental actua amb seny. El lliure curs dels impulsos i la llicència total concedida als plaers acaben tornant-se contra nosaltres mateixos, sumint-nos en un estat d’avorriment. Quantes persones que ho han volgut provar tot voraçment s’han trobat que han perdut el gust per tot! Val més buscar la justa mesura: per exemple, per apreciar un bon vi, assaborir-lo a petits glops és millor que empassar-s’ho tot d’un glop.
La persona temperamental sap pesar i dosificar bé les paraules. No permet que un moment d’ira arruïni relacions i amistats que després només es poden reconstruir amb gran esforç. Especialment a la vida familiar, on les inhibicions són menors, tots correm el risc de no mantenir sota control les tensions, les irritacions, la ira. Hi ha un moment per parlar i un altre per callar, però tots dos requereixen la justa mesura. I això s’aplica a moltes coses, com ara estar amb altres i estar sols.
Si la persona temperamental sap controlar la seva irascibilitat, això no vol dir que sempre se la vegi amb un rostre pacífic i somrient. De fet, de vegades cal indignar-se, però sempre de la manera correcta. Una paraula de retret de vegades és més saludable que un silenci agre i rancuniós. El temperamental sap que no hi ha res més incòmode que corregir-ne un altre, però també sap que és necessari: altrament s’estaria donant curs al mal. En certs casos, el temperamental aconsegueix mantenir units els extrems: afirma principis absoluts, reivindica valors innegociables, però també sap comprendre les persones i mostrar-hi empatia.
El do del temperamental és, doncs, l’equilibri, una qualitat tan preciosa com rara. Tot, de fet, al nostre món empeny a l’excés. En canvi, la temprança es porta bé amb actituds evangèliques com la petitesa, la discreció, la dissimulació, la mansuetud. Qui és temperat aprecia l’estima dels altres, però no en fa l’únic criteri de cada acció i de cada paraula. És sensible, sap plorar i no se n’avergonyeix, però no plora sobre si mateix. Derrotat, s’aixeca; victoriós, és capaç de tornar a la seva antiga vida amagada. No cerca l’aplaudiment, però sap que necessita els altres.
No és cert que la temprança ens torni grisos i sense alegria. Al contrari, fa que hom gaudeixi millor dels béns de la vida: estar junts a taula, la tendresa de certes amistats, la confiança de les persones sàvies, la sorpresa davant la bellesa de la creació. La felicitat amb temprança és l’alegria que floreix al cor de qui reconeix i valora el que més importa a la vida.
