El passat 8 d’abril, el cardenal Víctor Manuel Fernández, prefecte del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, va presentar a Roma ‘Dignitas Infinita‘ (“dignitat infinita”), un nou i esperat document del magisteri de l’Església que aborda algunes qüestions “concretes, greus i urgents”, relacionades amb la dignitat humana. El text, de 68 punts, fonamenta la primacia de les persones i la protecció dels seus drets “en qualsevol circumstància”, però ho fa, segons opina el catedràtic de Dret, Joan Lluís Pérez Francesch, sense afegir gaires novetats a l’ensenyança catòlica existent sobre aquest concepte.
Quina lectura fa de ‘Dignitas Infinita‘ o què en destacaria com a jurista?
El text fa un repàs de les situacions que considera més “indignes” avui en dia, a banda de reiterar en una primera part la doctrina tradicional de l’Església catòlica. Sincerament, considero que no aporta res de nou, llevat que pretengui fer un recordatori d’un element bàsic i fonamentador del pensament cristià com és la dignitat de la persona, amb motiu dels 75 anys de la Declaració Universals dels Drets Humans de l’ONU. Vol influir com un recordatori moral. M’ha resultat interessant la distinció que fa de quatre conceptes de dignitat: l’ontològica (pel fet d’existir), moral (gràcies a l’exercici de la llibertat), social (sobre les condicions de vida) i existencial (viure amb plenitud, amb pau, alegria i esperança).
Creu que aquest nou document sintetitza bé les preocupacions del papa Francesc en relació amb el món actual?
Em sobta que per a fer aquest document s’hagi trigat cinc anys. Sembla que hi ha hagut tensions durant el procés d’elaboració. I ara surt com una Declaració de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, amb una aprovació “de passada” pel Sant Pare. Penso que parla dels temes que interessen al papa Francesc —si més no, una part d’ells— però amb un llenguatge que no és el seu. El to em sembla massa negatiu, sense aquella profunditat humana del Papa a partir dels conceptes d’amor, fraternitat o misericordia. I, això no obstant, el lliguen amb l’encíclica Fratelli Tutti.
Les denúncies i exigències que recull, suposen una actualització natural i correcta del magisteri de l’Església? En aquest sentit, el rebuig de la maternitat subrogada o la teoria de gènere, són les principals aportacions?
És un document ple de generalitzacions i concepcions que ja sabíem. Posa ordre a unes idees crítiques. Això penso que és el seu valor. Ara bé, a partir de la teoria general caldrà tenir la vivència de les situacions tractades per acabar de saber què cal fer en un cas concret, amb molta caritat i comprensió de la vulnerabilitat humana. Penso que potser no ho ha de fer una Declaració com aquesta, però el gran problema és el cas concret, la vida quan entra en conflicte amb situacions que generen indignitat. Què fer, com reaccionar? El context és molt més complex que el text.
Pensa que podria tenir conseqüències jurídiques en relació amb alguns dels punts, especialment els que fan referència a l’avortament, la ideologia de gènere o la maternitat?
Depèn de les propostes polítiques que després es poden convertir en lleis. Alguns partits polítics ja contemplen una determinada visió en aquests àmbits que pren la perspectiva crítica de la Declaració. Però tinc la impressió que, si més no, a la vella Europa impera el relativisme moral i així és molt difícil caminar cap al món que proposa aquesta Declaració.
El document ha sigut publicat en el marc de l’aniversari dels 75 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. En aquest sentit, diria que complementa bé la Carta Magna?
Connecta amb el principi de la dignitat de la persona expressat en la Carta, que hem de recordar que no té un valor jurídic directe. Ara bé, com a fonamentació dels drets humans em sembla una bona connexió, sobretot la primera part. La segona la veig més aviat com una mena de llista de situacions indignes que els cristians han de mirar de corregir, perquè es considera que no són bones.
