Quan Francesc Conesa, bisbe de Solsona, va tornar a la seva diòcesi després de participar en la primera fase de la XVI Assemblea General del Sínode 2021-2024, ja tenia ganes que passés l’any que faltava per a la segona per poder-se reunir de nou amb les persones amb què va fer amistat durant l’esdeveniment. El que no sabia aleshores era que, entremig, rebria una proposta de l’editorial Claret convidant-lo a plasmar en un llibre la seva experiència en aquella trobada que, a parer seu, serà “decisiva per a la vida de l’Església”. Així, poc després d’acceptar el repte, Conesa va lliurar l’esborrany d’un text que el passat mes de febrer es va publicar sota el títol Vers una Església més sinodal.
“És un llibre petit, però amb molta substància”, va destacar la periodista Míriam Díez Bosch durant la presentació de l’obra aquest dijous a l’edifici de la biblioteca de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. La vicedegana de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna i directora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura també va subratllar el valor afegit que té poder descobrir com va ser l’assemblea sinodal de la mà d’algú que, com Conesa, la va poder viure en primera persona.
Caminar junts en comunió i fraternitat
El Sínode és un dels organismes que ajuden al Papa en la seva tasca de magisteri i de govern de l’Església. Creat per Pau VI l’any 1965, es tracta d’un fòrum de trobada i reflexió que s’acostuma a celebrar a Roma durant el mes d’octubre. Els seus debats duren unes tres setmanes i conclouen amb el vot d’un document final de suggeriments al pontífex. Fins ara, als sínodes només hi participaven bisbes —entre 200 i 300 per cada assemblea—, però la darrera assemblea va aplegar més de 400 participants, entre els quals hi havia també religiosos, dones i laics d’arreu del món amb dret a vot.
Una altra novetat significativa d’aquesta edició, i un dels aspectes més importants, segons Francesc Conesa, va ser el tema: si anteriorment s’hi havien tractat qüestions d’interès per a l’Església universal com el sacerdoci, la família, la vida consagrada, o la catequesi, aquest cop la convocatòria consisteix a reflexionar sobre la sinodalitat en si mateixa. És a dir, pensar com l’Església pot avançar cap a una manera de fer en què tots els seus membres caminen junts en comunió i fraternitat.
“El papa Francesc ens va recordar que la sinodalitat és constitutiva de l’Església, i això ens porta a intentar redescobrir la institució a partir d’aquesta característica fonamental”, va explicar Conesa. Una tasca que implica, com va subratllar el prelat, fer realitat el que el Concili Vaticà II va expressar a través de Lumen Gentium, una de les seves quatre constitucions, en els seus capítols 1 i 2: “El capítol primer parla d’una Església en comunió de fe, esperança i amor; i el segon diu que som un poble que camina. Això, perquè no quedi en paper mullat, s’ha de concretar, i per fer-ho, cal comunió, participació i missió, com diu el lema del Sínode”, va detallar Conesa.
“Un gran esdeveniment de pregària”
Un altre dels factors que va destacar el bisbe de Solsona sobre la seva experiència al Sínode va ser l’ambient de pregària, silenci i escolta que s’hi va viure. De fet, abans dels debats, que es van celebrar a l’Aula Pau VI del Vaticà en taules rodones de vuit membres, els participants van reunir-se per fer un recés espiritual de tres dies. “Pregar junts té molt sentit —va reconèixer Conesa—, perquè el Sínode no és un parlament, sinó un espai on escoltar els altres per discernir sobre què és millor per a l’Església; i això s’aconsegueix amb silenci i pregària”.
El bisbe també va subratllar que el Sínode ha tingut dos enemics, els que no n’esperaven res i els que n’esperaven massa. “Per una banda —va dir el bisbe— hi va haver gent que des del principi va dir que això de la sinodalitat era un teatre, que no se n’havia de fer cas, que produirà divisions a l’Església. I, per l’altra, hi va haver els que esperaven moltes coses, com ara que s’aprovés el sacerdoci de les dones o el matrimoni entre persones del mateix sexe, per exemple. I tot això espantava els altres”.
Després d’una primera assemblea que va tractar un gran ventall de temes crucials per al futur de l’Església, des de com aconseguir una participació real de les dones fins a com han de ser els missioners en la cultura digital passant per com acollir les persones homosexuals, Conesa es va mostrar convençut que la millor manera de tirar endavant com a Església és esperant-se els uns als altres. “És millor avançar amb petits passos de molta gent que no amb grans passos d’uns pocs”, va concloure.
