La fortalesa, la més “combativa” de les virtuts, en expressió del papa Francesc, va ser objecte de la catequesi que va llegir amb veu clara i potent el pontífex en l’audiència general d’aquest dimecres, 10 d’abril, on va asseverar que “les passions en si no són necessàriament el residu d’un pecat; però han de ser educades, dirigides, purificades amb l’aigua del Baptisme, o més aviat, amb el foc de l’Esperit Sant”.
De fet, el Papa va assenyalar que “un cristià sense valor, que no doblega les seves pròpies forces al bé, que no molesta a ningú, és un cristià inútil“, destacant igualment que “Jesús no és un Déu diàfan i asèptic, que no coneix les emocions humanes. Per contra, davant la mort del seu amic Llàtzer, esclata en plors; i en algunes de les seves expressions resplendeix el seu esperit apassionat”.
Aprofundint en les característiques específiques d’aquesta virtut, el Papa hi va reconèixer “un doble desenvolupament, un passiu i un altre actiu”. “El primer es dirigeix cap a l’interior de nosaltres mateixos. Hi ha enemics interns als quals hem de vèncer, que responen al nom d’ansietat, angoixa, por, culpa: totes forces que s’agiten en el més íntim de nosaltres mateixos i que en alguna situació ens paralitzen”, davant el que es poden comptar -va insistir- “que la Provisió de Déu serà el nostre escut i la nostra armadura”.
Pel que fa al desenvolupament actiu de la fortalesa, Francesc va posar d’exemple “els enemics externs, que són les proves de la vida, les persecucions. Les dificultats que no ens esperàvem i que ens sorprenen”.
“En el nostre còmode Occident —va prosseguir—, que ha ‘aigualit’ una mica tot, que ha convertit el camí de la perfecció en un simple desenvolupament orgànic, que no necessita lluitar perquè tot li sembla igual, sentim a vegades una sana nostàlgia dels profetes. Però les persones incòmodes i visionàries són rares. Necessitem que algú ens aixequi del ‘tou lloc’ en el qual ens hem ficat al llit i ens faci repetir amb decisió nostra ‘no’ al mal i a tot el que condueix a la indiferència”.
A l’hora de les salutacions als pelegrins, es va referir en un primer instant a les enormes inundacions en moltes regions Kazakhstan a causa del ràpid desglaç, provocant el desallotjament de milers de persones, a les quals va mostrar la seva proximitat i va demanar per tots els que estan patint els efectes d’aquests desastres naturals.
Finalment, Francesc va demanar de nou pau per a la martiritzada Ucraïna”, Palestina i Israel. “La guerra està pertot arreu. No oblidem a Myanmar, ni a aquests germans i germanes que sofreixen tant en aquests llocs de guerra. Resem junts i sempre per la pau”.
Article publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
Catequesi íntegra
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
La catequesi d’avui està dedicada a la tercera de les virtuts cardinals, és a dir la fortalesa. Comencem per la descripció que en fa el catecisme de l’Església catòlica: “La fortalesa és la virtut moral que, en les dificultats, assegura la fermesa i la constància en la cerca del bé. Reafirma la decisió de resistir a les temptacions i de superar els obstacles en la vida moral. La virtut de la fortalesa fa capaç de vèncer el temor, fins i tot a la mort, i de fer front a les proves i a les persecucions” (n. 1808).
Heus aquí, per tant, la més “combativa” de les virtuts cardinals. Si la primera d’elles, la prudència, s’associava sobretot a la raó de l’ésser humà, i mentre la justícia trobava la seva llar en la voluntat, aquesta tercera virtut està sovint associada pels autors escolàstics al que els antics deien “apetit irascible”. El pensament dels antics no ha imaginat un ésser humà sense passions: seria una pedra. I les passions en si no són necessàriament el residu d’un pecat; però han de ser educades, dirigides, purificades amb l’aigua del baptisme, o més aviat, amb el foc de l’Esperit sant. Un cristià sense valor, que no doblega les seves pròpies forces al bé, que no molesta a ningú, és un cristià inútil. Jesús no és un Déu diàfan i asèptic, que no coneix les emocions humanes. Per contra, davant la mort del seu amic Llàtzer, esclata en plors; i en algunes de les seves expressions resplendeix el seu esperit apassionat, com quan diu: “Jo he vingut a portar foc sobre la terra, i com desitjaria que ja estigués cremant!” (Lc 12,49); i enfront del comerç en el temple va reaccionar amb força (Mt 21,12-13).
Però busquem ara una descripció existencial d’aquesta virtut tan important que ens ajuda a donar fruit en la vida. Els antics —tant els filòsofs grecs com els teòlegs cristians— reconeixien en la virtut de la fortalesa un doble desenvolupament, un passiu i un altre actiu.
El primer es dirigeix cap a l’interior de nosaltres mateixos. Hi ha enemics interns als quals hem de vèncer, que responen al nom d’ansietat, angoixa, por, culpa: totes forces que s’agiten en el més íntim de nosaltres mateixos i que en alguna situació ens paralitzen. Quants lluitadors sucumbeixen fins i tot abans de començar el desafiament! La fortalesa és abans de res una victòria contra nosaltres mateixos. La majoria de les pors que sorgeixen en el nostre interior són irreals, i no es fan realitat en absolut. Millor llavors invocar a l’Esperit Sant i afrontar-lo tot amb pacient fortalesa: un problema cada vegada, segons les nostres possibilitats, però no sols! El Senyor està amb nosaltres, si confiem en Ell i busquem sincerament el bé. Llavors, en cada situació, podem comptar que la provisió de Déu serà el nostre escut i la nostra armadura.
I després està el segon moviment de la virtut de la fortalesa, aquesta vegada de naturalesa més activa. A més de les proves internes, hi ha enemics externs, que són les proves de la vida, les persecucions. Les dificultats que no ens esperàvem i que ens sorprenen. En efecte, podem intentar predir el que ens succeirà, però en gran manera la realitat es compon d’esdeveniments imponderables, i en aquesta mar a vegades la nostra barca és sacsejada per les onades. La fortalesa llavors ens fa mariners resistents, que no s’espanten ni es desanimen.
La fortalesa és una virtut fonamental perquè es pren seriosament el desafiament del mal en el món. Alguns fingeixen que no existeixi, que tot està bé, que la voluntat humana a vegades no és cega, que les forces fosques que porten la mort no lluiten en la història. Però n’hi ha prou amb fer un cop d’ull a un llibre d’història, o per desgràcia fins i tot als diaris, per a descobrir els horrors des quals som en part víctimes i en part protagonistes: guerres, violència, esclavitud, opressió dels pobres, ferides que mai han cicatritzat i que encara sagnen. La virtut de la fortalesa ens fa reaccionar i cridar un rotund “no” a tot això. En el nostre còmode Occident, que ha “aigualit” una mica tot, que ha convertit el camí de la perfecció en un simple desenvolupament orgànic, que no necessita lluitar perquè tot li sembla igual, sentim a vegades una sana nostàlgia dels profetes. Però les persones incòmodes i visionàries són molt rares. Necessitem que algú ens aixequi de la comoditat de les nostres llars i ens faci repetir amb decisió nostra “no” al mal i a tot el que condueix a la indiferència.
Redescobrim, llavors, en l’Evangeli la fortalesa de Jesús, i aprenguem-la del testimoniatge dels sants i de les santes.
