Se’l veu en forma. Acompanyat per diversos nens, Francesc recorre la plaça de Sant Pere en el papamòbil, saludant, beneint, somrient, fent broma i fins i tot prenent l’herba mate que comparteixen amb ell unes compatriotes. Com en els bons temps. Sense ni tan sols utilitzar la cadira de rodes, baixa del vehicle i s’acosta, a pas lent, amb el seu bastó a la mà, a la seu, envoltat encara de les flors primaverals de Pasqua Florida.
Visiblement recuperat, el Papa Francesc, que ha llegit aquest dimecres la catequesi, ha explicat en ella la virtut de la justícia, en el repàs que fa de les virtuts cardinals. I el Papa, que tant lluita per la justícia en el món i en l’Església, ha fet un bell cant a aquesta virtut, perquè “sense justícia no hi ha pau” ni “bé per a tots” ni “cultura de la legalitat”.
Per això, Francesc ha convidat a educar els joves en aquesta cultura, perquè és “el camí per a prevenir el càncer de la corrupció i erradicar la delinqüència, removent el sòl sota els seus peus”. En definitiva —ha dit el Papa— “els justos no són moralistes que s’erigeixen en censors, sinó justos que ‘tenen gana i set de justícia’ (Mt 5,6), somiadors que custodien en el seu cor el desig de la fraternitat universal”.
Text íntegre de la catequesi del Papa
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Aquí arribem a la segona de les virtuts cardinals: la justícia. És la virtut social per excel·lència. El catecisme de l’Església catòlica la defineix així: “La virtut moral que consisteix en la constant i ferma voluntat de donar a Déu i al proïsme el que els és degut” (n. 1807). Sovint, quan es nomena la justícia, se cita també el lema que la representa: “unicuique suum —a cadascun el que és seu”. És la virtut del dret, que tracta de regular les relacions entre les persones amb equitat.
Està representada al·legòricament per la balança, perquè el seu objectiu és “equilibrar la balança” entre els homes, sobretot quan corre el risc de veure’s distorsionada per algun desequilibri. La seva finalitat és que en la societat cadascú sigui tractat segons la seva dignitat. Però els antics mestres ja ensenyaven que això requeria també altres actituds virtuoses, com la benevolència, el respecte, la gratitud, l’afabilitat, l’honestedat: virtuts que contribueixen a la bona convivència entre les persones.
Tots comprenem com la justícia és fonamental per a la convivència pacífica en la societat: un món sense lleis que respectin els drets seria un món en el qual és impossible viure, s’assemblaria a una jungla. Sense justícia no hi ha pau. De fet, si no es respecta la justícia, es generen conflictes. Sense justícia, es consagra la llei del fort sobre el feble.
Però la justícia és una virtut que actua tant en el gran com en el petit: no sols concerneix les sales dels tribunals, sinó també a l’ètica que caracteritza la nostra vida quotidiana. Estableix relacions sinceres amb els altres: compleix el precepte de l’Evangeli segons el qual el parlar cristià ha de ser: “‘Sí, sí’, ‘No, no’; tot el que es diu de més, procedeix del Maligne”. (Mt 5,37). Les mitges veritats, els discursos subtils que busquen enganyar el proïsme, les reticències que oculten les veritables intencions, no són actituds concordes amb la justícia. L’home just és recte, senzill i directe, no usa màscares, es presenta tal com és, diu la veritat. Sovint, la paraula “gràcies” està en els seus llavis: sap que, per molt generosos que ens esforcem ser, quedem deutors del nostre proïsme. Si estimem és també perquè hem estat estimats primer.
En la tradició es poden trobar innombrables descripcions de la persona justa. Vegem algunes d’elles. La persona justa té veneració per les lleis i les respecta, sabent que són una barrera que protegeix els indefensos de l’arrogància dels poderosos. La persona justa no sols es preocupa pel seu benestar individual, sinó pel bé de tota la societat. És a dir que no cedeix a la temptació de pensar només en si mateix i d’ocupar-se dels seus propis assumptes, per legítims que siguin, com si fossin l’única cosa que existeix en el món. La virtut de la justícia deixa evident —i posa l’exigència en el cor que no pot haver-hi veritable bé per a mi si no hi ha també el bé de tots.
Per això, l’home just vigila el seu comportament perquè no perjudiqui els altres: si comet un error, demana disculpes. En algunes situacions és capaç de sacrificar un bé personal per posar-lo a disposició de la comunitat. Desitja una societat ordenada, en la qual siguin les persones les que donin llustre als càrrecs, i no el contrari. Avorreix les recomanacions i no comercia amb favors. Mestressa la responsabilitat i és exemplar vivint i promovent la legalitat. De fet, aquesta és el camí cap a la justícia, l’antídot contra la corrupció: que important és educar a les persones, especialment als joves, a la cultura de la legalitat! És el camí per a prevenir el càncer de la corrupció i erradicar la delinqüència, removent el sòl sota els seus peus.
A més, el just defuig de comportaments nocius com la calúmnia, el fals testimoniatge, el frau, la usura, la burla, la deshonestedat. Compleix la seva paraula, retorna el que ha manllevat, reconeix un salari just als treballadors, para esment a no emetre judicis temeraris sobre el seu proïsme, defensa la reputació i el bon nom dels altres.
Cap de nosaltres sap si en el nostre món les persones justes són nombroses o escasses com a perles precioses. Certament, són homes i dones que atreuen gràcia i benediccions tant sobre si mateixos com sobre el món en el qual viuen. No són perdedors comparats amb els que són “astuts i emmurriats”, perquè, com diu l’Escriptura, “el que busca la justícia i l’amor trobarà la vida i la glòria” (Pr 21,21). Els justos no són moralistes que s’erigeixen en censors, sinó justos que “tenen gana i set de justícia” (Mt 5,6), somiadors que custodien en el seu cor el desig de la fraternitat universal. I d’aquest somni, especialment avui en dia, tots tenim una gran necessitat. Necessitem ser homes i dones justos. I això ens farà feliços.
Article de José Manuel Vidal publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
