“Avui l’audiència estava prevista a la plaça, però a causa de la pluja s’ha traslladat aquí dins, per això es troben una mica estrets. Gràcies per la seva paciència”. Aquestes han estat les paraules introductòries de Francesc a l’audiència general d’aquest dimecres, 27 de març, a l’Aula Pau VI, on ell mateix ha procedit a llegir una catequesi dedicada, precisament, a la paciència, potser per dissipar les especulacions creades en no llegir l’homilia del passat Diumenge de Rams.
“No és casualitat que ‘paciència’ tingui la mateixa arrel que ‘passió’. I precisament a la Passió sorgeix la paciència de Crist, que amb apacibilitat i mansuetud accepta ser bufetejat i condemnat injustament; davant Pilat no recrimina; suporta els insults, les escopinades i la flagel·lació dels soldats”, ha assenyalat el Papa, que, tot i això, ha volgut destacar que “la paciència de Jesús no consisteix en una resistència estoica al patiment, sinó que és fruit d’un amor més gran“.
“Hem de ser honestos: sovint no tenim paciència”, ha reconegut el Papa, que ha convidat a recordar que “la paciència no és només una necessitat, sinó una crida: si Crist és pacient, el cristià està cridat a ser pacient. I això exigeix anar a contracorrent de la mentalitat generalitzada d’avui, en què dominen la pressa i el ‘tot i ara'”.
“Aquests dies, especialment, ens farà bé contemplar el Crucificat per assimilar la seva paciència. Un bon exercici és també portar-li a Ell les persones més molestes, demanant-li la gràcia de posar en pràctica amb elles aquesta obra de misericòrdia tan coneguda com desatesa: aguantar pacientment a les persones que molesten. Es comença per demanar que se’ls miri amb compassió, amb la mirada de Déu, sabent distingir les cares dels seus defectes”, ha indicat el Papa.
“Avui aquí hi ha dues persones, un israelià i un àrab, tots dos han perdut les filles en aquesta guerra i tots dos són amics i no miren l’enemistat de la guerra, sinó l‘amistat de dos homes que s’estimen i que han passat per la mateixa situació. Pensem en el testimoni d’aquestes persones que han patit la guerra a través de les seves filles. Estimats germans, gràcies pel vostre testimoniatge”, ha assenyalat el Papa a la primera fila dels convidats, on s’asseien tots dos amics en un gest ratificat per un rotund aplaudiment pels pelegrins que han omplert l’Aula Pau VI.
A les salutacions, que també ha llegit el Papa en la seva integritat, i amb un bon to de veu, ha convidat, “en l’intens clima espiritual de la Setmana Santa, viure aquests dies en oració“, i ha reiterat la seva petició de pau al món: “Preguem per la pau, per la martiritzada Ucraïna, que està patint tant, també a Israel i Palestina, que hi hagi pau a Terra Santa, que el Senyor ens doni la pau a tots, com a do per la seva Pasqua”.
*Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘.
Audiència general
Estimats germans i germanes, bon dia!
Diumenge passat vam escoltar el relat de la Passió del Senyor. Als patiments que ell pateix, Jesús respon amb una virtut que, encara que no es contempli entre les tradicionals, és molt important: la paciència. Ella fa referència a la resistència del que es pateix: no és casualitat que paciència té la mateixa arrel de passió. I precisament a la Passió sorgeix la paciència de Crist, que amb apacibilitat i mansuetud accepta ser bufetejat i condemnat injustament; davant Pilat no recrimina; suporta els insults, les escopinades i la flagel·lació dels soldats; porta càrrega amb el pes de la creu; perdona els qui el claven a la fusta; ia la creu no respon a la provocació, sinó que ofereix misericòrdia. Tot això ens diu que la paciència de Jesús no és una resistència estoica al patiment, sinó que és fruit d’un amor més gran.
L’apòstol Pau, a l’anomenat “Himne a la caritat” (cf. 1Co 13,4-7), uneix estretament amor i paciència. En efecte, en descriure la primera qualitat de la caritat, utilitza una paraula que es tradueix per “magnànima” o “pacient”. Expressa un concepte sorprenent, que reapareix sovint a la Bíblia: Déu, davant la nostra infidelitat, es mostra “lent a la còlera” (cf. Ex 34,6; cf. Nm 14,18): en lloc de desfogar-se davant del mal i el pecat de l’home, es revela més gran, disposat cada cop a recomençar amb infinita paciència. Aquest és per a Pau el primer tret de l’amor de Déu, que davant del pecat proposa el perdó. Però no només això: és el primer tret de cada gran amor, que sap respondre al mal amb el bé, que no es tanca a la còlera i al desànim, sinó que persevera i es rellança. Així que, en l’arrel de la paciència hi ha l’amor, com diu Sant Agustí: «el just és més fort per tolerar qualsevol aspror com més gran és, en ell, l’amor de Déu» (De patientia, XVII).
Aleshores es podria dir que no hi ha millor testimoni de l’amor de Crist que trobar-se amb un cristià pacient. Però pensem també en totes les mares i pares, treballadors, metges i infermeres, malalts, que cada dia, en secret, agracien el món amb santa paciència! Com diu l’Escriptura, «la paciència és millor que la força d’un heroi” (Pr 16,32). Tanmateix, hem de ser honestos: sovint no tenim paciència. La necessitem com la “vitamina essencial” per tirar endavant, però instintivament ens impacientem i responem al mal amb el mal: és difícil mantenir la calma, controlar els nostres instints, refrenar les males respostes, aplacar les baralles i els conflictes a la família, a la feina, a la comunitat cristiana.
Recordem, però, que la paciència no és només una necessitat, sinó una crida: si Crist és pacient, el cristià és cridat a ser pacient. I això exigeix anar a contracorrent de la mentalitat generalitzada d’avui, en què dominen la pressa i el “tot i ara”; on, en lloc d’esperar que les situacions madurin, s’estreny les persones, esperant que canviïn a l’instant. No oblidem que la pressa i la impaciència són enemigues de la vida espiritual: Déu és amor, i qui estima no es cansa, no s’irrita, no fa ultimàtum, sinó que sap esperar. Pensem en la història del Pare misericordiós, que espera el seu fill que se n’ha anat de casa: pateix amb paciència, impacient només d’abraçar-lo a penes el vegi tornar (cf. Lc 15, 21); oa la paràbola del blat i el jull, amb el Senyor que no té pressa a eradicar el mal abans d’hora, perquè res no es perdi (cf. Mt 13, 29-30).
Però com es fa per augmentar la paciència? Com que ensenya sant Pau, un fruit de l’Esperit sant (cf. Ga 5, 22), cal demanar-la a l’Esperit de Crist. Ell ens dóna la força mansa de la paciència, perquè “és propi de la virtut cristiana no sols fer el bé, sinó també saber suportar els mals” (Sant Agustí, Discursos, 46, 13). Especialment aquests dies, ens farà bé contemplar el Crucificat per assimilar la seva paciència. Un bon exercici és també portar-li a Ell a les persones més molestes, demanant-li la gràcia de posar en pràctica aquesta obra de misericòrdia tan coneguda com desatesa: aguantar pacientment les persones que molesten. Es comença per demanar que se’ls miri amb compassió, amb la mirada de Déu, sabent distingir les cares dels seus defectes.
