Per als habitants de Verges, al Baix Empordà, la mort té un sentit diferent un cop l’any. Amb orígens a l’edat mitjana —en un context en què, segons assenyalen els textos, la pesta negra assolava Europa—, la Dansa de la Mort s’escenifica cada Dijous Sant a la nit en aquesta població tot reivindicant, amb diversos veïns del municipi caracteritzats d’esquelets, la seva debilitat davant la resurrecció de Jesús. Una proposta que, lluny de morir, “es manté per la força d’un veïnat que sempre ha volgut preservar-la”, en paraules de Núria Roca (Verges, 1979), presidenta des de fa sis anys de l’Associació La Processó de Verges.
La dansa vergelitana està formada per cinc esquelets, que estan disposats en forma de creu tot dansant al so d’un tabal. A aquest, el segueixen quatre personatges més, els quals vesteixen amb túniques i tenen la funció d’il·luminar l’escena amb torxes, aportant-ne un aire tenebrós. Aquesta representació simbolitza el pas inexorable del temps i el destí dels humans; de fet, dels esquelets (dos adults i tres nens), un porta una dalla que sega la vida, i un altre una bandera amb la frase en llatí Nemini parco (no perdono ningú).
Uns altres dos esquelets porten a les mans platets amb cendra simbolitzant, així, el destí que els espera al cos i a la carn. Un cinquè mostra un rellotge sense broques, tot manifestant que la mort, inexorablement, arriba i que el temps és caduc. Finalment, el conjunt és completat per un seguici lúgubre i un altre esquelet que subjecta un estendard que conté una bandera i dues tíbies que acompanyen la frase ”Lo temps és breu”.
La Processó de Verges, un treball “de tot el poble”
Aquesta escenificació a peu de carrer, la qual té el seu punt final quan els personatges que l’integren accedeixen a l’església de la localitat fent una reverència davant Jesús, actua com a contrapunt d’una processó penitencial en què participa tot el poble, “dels més grans als més petits”, corrobora Roca. Això es reflecteix, continua, en la particularitat de tenir la Processó dels Petits, la versió infantil de la festa.
El fet de sortir un cop l’any i mantenir una tradició tan arrelada a Verges estimula els seus veïns i “crea unes endorfines” que, per a la presidenta de l’entitat cultural i religiosa, són capaces d’arrossegar tota classe de veïns (“fins i tot, els menys practicants de tots”, assevera). Una reflexió que acaba conduint-la a la idea que, “si algú actua amb la ment ben oberta, per bé que cregui no tenir fe, serà capaç de percebre que hi ha alguna cosa superior, difícil de definir, és a dir, una mena de deïtat que ho mou tot”, conclou.
