Per a Marco Salas (Ciutat de Panamà, 1994), el fet de ser curiós i la capacitat de fer-se preguntes el van portar de la parròquia del seu barri a les aules de les facultats de teologia. Aquest jove no defuig les preguntes llançades en aquesta entrevista sobre cap tema d’actualitat eclesial i es mostra partidari d’una Església que no es mostri absent dels problemes socials i polítics que sacsegen el continent llatinoamericà.
Llicenciat en animació digital i especailitzat en creació literària per la Universitat Internacional de València, estudia teologia a la Pontifícia Universitat Javeriana de Bogotà i actualment exerceix com a responsable de projectes digitals de l’Escola de Teologia i Ministeris del Boston College (EUA), de la Companyia de Jesús.
“No estaria pas malament pensar en la possibilitat d’una reunió general per assumir el que s’acabi donant a la segona assemblea sinodal de l’octubre que ve”. És el que assenyala el coeditor del llibre Esperanzando las teologías de la liberación (2020) i creador del canal de vídeos, a YouTube, titulat “Teologia a Casa” després de ser preguntat sobre la idea que els bisbes de l’Amèrica Llatina convoquin una nova conferència de l’episcopat regional per assumir plenament les reformes plantejades per Francesc passada més d’una dècada del seu pontificat. Una acció, de fet, que serviria perquè aquestes “no quedessin com un document més del Vaticà”, subratlla Salas.
Quines van ser les motivacions que el van portar a introduir-se en el món de la teologia?
La primera etapa de creixement espiritual i pastoral va ser a la parròquia del barri on vivia, a Panamà. Però va arribar un moment en què, en formular-me preguntes sobre molts aspectes, les propostes parroquials van començar a ser insuficients. Es tractava d’uns qüestionaments que avui dia la teologia m’ha respost, més o menys. Vaig començar a reconèixer-me com algú que no se sentia gaire còmode allà on em trobava perquè no era un espai on les preguntes fossin ben rebudes. Després d’un camí de deu anys i de passar per escoles de formació i predicació, vaig acabar descobrint que hi ha una cosa que s’anomena “teologia” i que hi ha una vocació dins de l’Església que és la de ser teòleg, en el meu cas com a laic.
Quin paper juguen les noves tecnologies i les xarxes socials en la divulgació del treball teològic que es realitza des de l’Amèrica Llatina?
Cal dir que l’Església, el món digital i la pastoral que s’hi pot fer han arribat amb una mica tard, ja que durant molt de temps es va negar la possibilitat que això fos realment part integral de la missió. No ha sigut fins ara, amb l’informe de síntesi de la primera assemblea del Sínode de Bisbes, que es tracta específicament l’acompanyament a les persones que fan evangelització als mitjans digitals. Amb això, l’Església ha reconegut que internet no només és un mitjà per comunicar-se, sinó també un espai de comunicació integral. Dit amb altres paraules: no és només una xarxa de cables, sinó un conjunt d’éssers humans que es connecten i dialoguen. Això hi ha permès justament una major divulgació teològica i que hi proliferin, a més, alguns debats protagonitzats, d’una banda, per apologetes i, de l’altra, per cristians. Això, de fet, dificulta el diàleg amable, honest i tranquil entre les diferents sensibilitats eclesials.
Han passat 50 anys des de la Conferència de Medellín i de la teologia de l’alliberament. En quin moment es troba actualment la teologia llatinoamericana sota el pontificat de Francesc?
Encara no han desaparegut comentaris afirmant que la teologia de l’alliberament ha mort. Hi ha molts que encara creuen això. A mi em sembla que, amb el pontificat de Francesc, s’ha pogut renovar aquesta tasca teològica, tot demanant que es continuïn celebrant espais de reflexió teològica. No sé com ho veuran els teòlegs de generacions anteriors, però almenys els més joves veiem en Francesc un punt d’inspiració: en ell, observem que es pren de debò el que estem fent. Francesc trobat una nova inspiració per no caure, després de tants anys d’hivern, com diuen alguns, i, amb ell, ha arribat la primavera per continuar pensant i reflexionant.
Alguns indicadors com ara Llatinobaròmetre assenyalen que, exceptuant el Papa Francesc, l’Església llatinoamericana continua perdent fidels a l’Amèrica Llatina. Quina atracció poden continuar tenint l’Església i el missatge per a la joventut llatinoamericana?
No n’hi ha prou amb tenir un Papa chévere i no n’hi ha prou amb l’arribada d’un Papa amb un llenguatge renovat que vingui amb actituds que ens fan veure com, per fi, l’Església reconeix una realitat o una preocupació. Quan les persones van a les eucaristies els diumenges als seus barris, es troben amb preveres que són oposats a la reforma sinodal, criticant Francesc i sent clericalistes. Aleshores, et trobes amb dos models: el de persones que estan en contra del Papa i altres que n’estan encantades. Certament, el Papa és una figura atraient, sobretot per als joves, però també cal ser assenyats i dir que Francesc només és ell. Hi ha diòcesis del món continuen tenint una estructura més jeràrquica, clerical i incapaç de renovar el llenguatge i de parlar el cor de la gent.
D’altra banda, és veritat que han crescut, també a Amèrica Llatina, moviments d’ultraconservadurisme que mouen un munt de gent. Davant d’aquesta situació, ens podem preguntar per què aquesta gent mou tanta massa social. Jo encara no trobo la resposta. Davant d’això, ens podríem preguntar per què una figura renovada com Francesc atrau tanta gent, a pesar que això no s’acabi veient en totes les realitats eclesials. I afegeixo: Per què també aquests moviments d’ultraconservadurisme que han tornat a pràctiques antigues mouen tanta gent? Jo crec que la teologia encara no s’ha adonat d’això, d’aquest moviment, que, almenys, per a mi, resulta estrany i curiós.
Estem immersos en la segona fase del Sínode de la Sinodalitat. Quin és l’estat del procés sinodal a l’Amèrica Llatina?
Tant el Consell Episcopal Llatinoamericà (CELAM) i la Conferència de Religiosos i Religioses (CLAR) han estat fent en un treball fonamental perquè això no es quedi en una teologia allunyada i aterri, per tant, a les comunitats en concret. Aquestes dues instàncies de l’Església llatinoamericana han seguit i impulsat el camí sinodal i segueixen fent webinar, cursos gratuïts i seminaris, és a dir, se segueix fent una feina important d’introduir la gent, concretament, als seminaris o les congregacions religioses. tema fonamental de la sinodalitat ha estat crucial durant aquest temps després de lassemblea doctubre 2023.
Al continent, hi ha un marcat clericalisme i un pes excessiu de la paraula episcopal com a “veu de l’Església” dins de les societats a la regió? I, digui’m, quina ha estat la seva impressió real a l’hora d’aplicar les reformes arribades des de Roma a l’Església llatinoamericana?
Sí, és clar. Conec grups a l’Argentina o al Brasil que es resisteixen a les reformes de Francesc. No gosaria dir que només es redueix a un tema de poder, aixo, però sembla que és un dels grans temes pels quals Francesc vol debilitar aquestes estructures on s’abusa del poder.
Des que Francesc surt amb les seves idees, un cert estil de catolicisme s’ha distanciat un munt. La raó per la qual Francesc impulsa la reforma sinodal a l’Església no és perquè es va despertar un dia i va pensar que estaria bé que l’Església tornés a l’Evangeli i es purifiquessin algunes coses. No. La raó que va mobilitzar la reforma sinodal és la crisi d’abusos, els informes arribats de l’Amèrica Llatina, d’Austràlia o d’Espanya.
Avui dia, aquests temes s’estan afrontant i, quan es fa, evidentment que té molt de sentit que alguns sectors més conservadors vulguin com delimitar la reforma sinodal dient que això s’acabarà quan Francesc ja descansi als braços del Pare. Quan això passi, indiquen, ja no parlarem de sinodalitat, o deixarà d’estar de moda. N’hi ha molts que parlen així i no prenent consciència que responen a una crisi més fonda de l’Església.
El Concili Vaticà II ja assegurava fa 50 anys que l’Església són els laics, i entre ells destaca la presència femenina en llocs de decisió eclesial. L’Amèrica Llatina continua marcada per una forta presència de masclisme fins i tot a nivell eclesial. Quins passos està fent l’Església llatinoamericana en aquest sentit?
Jo sempre he dit que la pregunta caldria fer-la a les dones. Cal que no només parlem del paper de les dones, sinó del seu lloc. També és veritat que hi haurà dones que ja acceptin com està l’Església i n’hi haurà moltes altres que segueixin lluitant per una Església més oberta, inclusiva, que les reconegui i que els permeti tenir accés, per exemple, als ministeris.
El procés sinodal llocs ha generat, en alguns llocs, tensions i contradiccions dins de l’Església. Què opina sobre els atacs que ha rebut el papa Francesc per part d’alguns clergues ultraconservadors a Espanya i l’Amèrica Llatina? Fins a quin punt pot existir a la nostra regió l’articulació d’un moviment contrari a la renovació eclesial?
Crec que hi ha futur. Un futur més divers, ja que les preocupacions que la teologia llatinoamericana va mantenir en un segon pla, com ara la diversitat religiosa, són tractades per les noves generacions de teòlegs i de teòlogues. De vegades em sembla que és poc, però la feina va avançant. Avui es comencen a obrir altres camins que abans no eren possibles d’abordar; això és gràcies a un pontificat una mica més obert i més tranquil, com ha estat el de Francesc.
