El cardenal Matteo Zuppi va assegurar que la pau ha de ser la prioritat número u de l’Església catòlica. Ho va fer aquest dilluns 18 de març en el seu discurs d’obertura del Consell Permanent de la Conferència Episcopal d’Itàlia, en marxa a Roma fins al 20 de març.
“Podem acceptar que només la guerra és la solució als conflictes? Repudiar-la no vol dir aturar-ne la progressió o hem d’esperar l’irreparable per poder comprendre i triar?”, va dir el president dels bisbes italians, que va recordar, ara que es commemoren els onze anys de pontificat del papa Francesc, que la pau ha estat precisament una de les “paraules clau” del seu mandat.
“D’aquí sorgeix el compromís de ser artesans de la pau, teixidors d’unitat en tots els contextos, pacífics en paraules i comportaments, capaços d’aprendre a estimar l’enemic i ajudar-lo novament a ser el que és: un germà”, va dir el purpurat italià, abans de recordar que “pau és pregària però també solidaritat”.
Després d’advertir que les paraules de Francesc sobre la pau “són qualsevol cosa menys ingenuïtat”, el també arquebisbe de Bolonya va dir que “l’Església és mare i viu la guerra com una mare per a qui el valor de la vida és superior a raonaments o alineaments allunyats d’això”.
Zuppi, que és l’home de confiança del papa Francesc per a intentar buscar possibles “vies de pau” per a la guerra entre Rússia i Ucraïna, va dir que el moment actual requereix trobar un nou marc, un paradigma diferent que porti la comunitat internacional a treballar per “una pau justa i segura juntament amb les parts implicades”.
En aquest punt, el purpurat va llançar una proposta concreta: “Els estats i pobles europeus, les mateixes institucions de la Unió Europea, han de redescobrir la seva vocació original, elegint amb responsabilitat els diputats que representaran els nostres valors i treballaran pel bé comú en el pròxim Parlament Europeu”, va dir Zuppi, que va fer una crida a no resignar-se a “un augment incontrolat d’armes, i molt menys a la guerra com a camí cap a la pau”.
Mirar el futur amb esperança
En relació amb la situació de la societat italiana, Zuppi es va mostrar preocupat per l’estabilitat del sistema del país, “en particular aquelles zones que des de fa un temps s’enfronten a la crisi econòmica i social, el despoblament i la manca de serveis”. En aquest sentit, va demanar “un marc institucional que pugui promoure el desenvolupament unitari, d’acord amb els principis de solidaritat, subsidiarietat i cohesió social”.
Zuppi també va recordar que l’Església a Itàlia és conscient del “cansament dels infants i joves” i vol fer-se càrrec del seu anhel de “sentir-se escoltats i entesos en les seves peticions, en els seus somnis i en el patiment que expressen de maneres no sempre lineals, però que s’han d’acollir com a senyals per redescobrir el fil del diàleg”.
Paral·lelament, va fer esment a la situació “d’emergència” que afronta la gent gran al país: “Itàlia és un dels països més longeus del món, però avançar en edat sovint és inversament proporcional a la capacitat de dur a terme les activitats diàries de manera independent, de manera que cal un suport extern”, va afirmar Zuppi abans de reivindicar la necessitat d’un nou sistema de benestar que doni suport a aquest gran segment de la població, especialment als que no són autosuficients”.
En referència al camí sinodal de l’Església a Itàlia, el purpurat va dir que és moment de “traduir l’escolta en opcions de govern clares i previsores que permetin que el camí de l’Església tingui un impacte efectiu i una corresponsabilitat que impregna l’Església a diversos nivells”.
Finalment, Zuppi va reflexionar sobre el futur advertint que “els creients no poden mirar al passat i queixar-se del present de l’Església o del país”. “L’Església —va explicar— ve d’una llarga història, d’alguna manera està marcada per ella, i —arrelada al present— mira el futur amb esperança“.
El purpurat va concloure el seu discurs reconeixent que la necessitat que té l’Església de recompondre un clima de confiança i esperança: necessitem alliberar-nos de l’amargor i fer-ne un compromís, un projecte, una experiència. L’Església pot i ha de ser un signe d’esperança en societat italiana”, va sentenciar.
