Francesc Morera i Montserrat Perich ja compten les hores per l’arribada del seu fill Joan, que abans de la Setmana Santa sortirà per uns dies de la seva comunitat jesuïta de Lleida per estar-se amb ells, amb el seu germà gran i amb els seus nebots a la llar familiar de Tordera. En aquesta ocasió, podrà utilitzar per primer cop la cadira pujaescales que la família ha instal·lat a l’habitatge perquè ell, que té mobilitat reduïda a causa d’una malaltia genètica rara coneguda com la Síndrome d’Ehlers-Danlos, pugui pujar i baixar les escales de casa de forma segura i sense fer cap esforç.
La malaltia imposa a Joan uns reptes físics que l’impedeixen poder-se posar a servir com li agradaria, ja que, com explica el seu pare, “la seva il·lusió i la seva dèria és ajudar els altres, especialment els més desvalguts”. No obstant això, el procés també suposa un aprenentatge. “En ser jesuïta, el meu fill s’agafa les coses d’una altra manera, i el discerniment que ha fet arran de la seva malaltia l’ha ajudat a acceptar-la i a descobrir que en l’adversitat també es pot trobar la part positiva”, explica Francesc Morera a Flama en el saló de casa seva.
Quan el seu fill els va dir que volia fer-se capellà, es van sentir sorpresos?
No, no va ser una sorpresa en absolut. El meu cunyat, en Josep Perich, és capellà diocesà a Blanes [Bisbat de Girona] i aviat celebrarà els cinquanta anys de la seva ordenació. A més a més, la meva esposa, la Montserrat Perich, sempre ha fet de catequista a la parròquia, i a la família també hi havia altres referents anteriors de vida sacerdotal i religiosa.
Com va ser la seva relació amb el seu fill al llarg del seu camí, que el va portar a entrar a la Companyia de Jesús i, més tard, a ordenar-se com a capellà?
Ha sigut una relació molt bona, perquè ens agradava que seguís aquest camí, sobretot gràcies a l’experiència del meu cunyat, que va transmetre a en Joan la sensibilitat pels més febles i empobrits de la societat. Penso que un pare estima i acompanya els fills, en els estudis, en la família, en els possibles problemes que poden sorgir durant el seu camí. I si la família té fe en Déu, encara millor.
Avui, sant Josep, es commemora el dia del Pare. Quin significat té per a vostè?
Bé, considero que és un invent merament capitalista per empènyer la gent a comprar regals. El millor regal que pot tenir un pare és que els seus fills estiguin per ell, que l’estimin i l’acompanyin.
El 19 de març també se celebra el dia del seminari. Quins consells donaria a altres pares que tenen fills que estan considerant seguir una vocació religiosa o sacerdotal?
A Sant Sebastià, on hi havia el noviciat de la Província d’Espanya de la Companyia de Jesús en què es va formar el nostre fill, la meva esposa i jo ens vam trobar amb pares d’altres novicis que no estaven gaire d’acord amb el camí que havien empès els seus fills. Pensaven que d’alguna manera allà se’ls estaven robant. Nosaltres els vam animar a treure’s del cap aquesta idea, perquè un fill que estima Déu, sap estimar els altres i, sobretot, als pares. Si el teu fill és feliç seguint aquest camí, que més pots demanar?
Ha augmentat la seva fe, com a pare, tenint un fill capellà?
La vocació del meu fill ha sigut com un premi per a mi. Abans, la meva fe era molt més feble i l’exemple del meu fill m’ha ajudat a créixer molt més. He conegut pares que al principi eren totalment contraris a la vocació del fill i ara són persones de fe i els donen ple suport.
Quin ha estat el moment més memorable que ha compartit amb en Joan en relació amb la seva vocació?
De moments bonics, n’hi ha hagut molts. Des de les pregàries en família fins a la seva ordenació presbiteral a l’església de Santa Maria de Verdú i la seva primera missa aquí, a Tordera, l’estiu de 2022. També hem gaudit molt conversant amb ell sobre Déu i la fe. I com que en Joan ha estudiat molt —coneix molt bé la Bíblia en hebreu— sempre el tenim a mà perquè ens resolgui dubtes sobre les Escriptures.
Què faran durant els dies que estigui per aquí el seu fill?
Bé, potser intentem fer una volta per Tordera, però no gaire lluny, perquè ell es fatiga molt encara que vagi amb la cadira de rodes. A més, vivim en el punt més alt del poble. En qualsevol cas, mentre ell pugui estar aquí a casa i estar amb el seu germà i els seus nebots, s’ho passarà molt bé.
