Les herències no són simplement documents notarials, sinó vehicles capaços de transportar un element tan valuós com la fe. Durant la història, centenars de milions de creients ho han experimentat al llarg de les seves vides i, en el cas de l’historiador Xavier Garí de Barbarà (Barcelona, 1974), aquesta irradiació immaterial va començar a arribar-li quan observava com, de petit, després de la missa dels diumenges, el seu pare practicava una genuflexió davant l’altar de l’església freqüentada per la seva família. “No obligava ningú a imitar-lo; ho feia i prou, però, amb aquell senzill gest, era capaç de transparentar el misteri” i, per tant, de convidar els seus fills a anhelar els seus sentiments, tal com va recordar el passat dijous en la primera sessió del curs ‘Coneixement de Catalunya i espiritualitat‘, organitzat per Effathà.
El cristianisme no és matemàtic i “de pares cristians no sortiran fills cristians automàticament“, però, tal com ha pogut viure en primera persona el també integrant del projecte Som cristians, per portar els fills al cel cal prendre consciència abans de diversos aspectes, que en la seva conferència va anar enumerant —també, com a pare de família—: “La relació amb Déu ha de ser profunda; cal no viure sols la fe; no s’ha de reduir la fe a una moral; apaga la televisió i compte amb internet!; recupera les devocions diàries; resa amb els teus fills; els teus fills són més de Déu que teus; viatja i descobreix la fe fora; no et desesperis…”.
Però quan per a algun dels participants del curs aquesta plasmació d’un “món ideal” podia començar a quedar força allunyada de les possibilitats humanes en un entorn “tant multitasca, ple d’ocupacions i d’incalculables distraccions digitals” com l’actual, Garí va posar la darrera pedra a la seva reflexió: “Hem de crear l’hàbit de buscar la fe com qui menja sopa amb cullera, però si no hi ha opcions o no es dona la situació, els infants també seran capaços de buscar altres referents, més enllà dels pares”, resolia l’expert. “A vegades volem que els nostres fills siguin cristians i visquin la fe per insistència, que siguin del Barça com nosaltres i que facin mil coses més, tractant de crear còpies de nosaltres mateixos —reflexionava Xavier Garí—, però, en el fons, ha de prevaldre que, sobretot, tinguin pensaments amb profunditat“.
L’historiador va continuar vehiculant un debat que va ser obert finalment per una mare de família. La dona, després de dedicar esforços en aquest terreny des d’un poble que no arriba als 5.000 habitants, no perd l’esperança de recollir-ne els fruits, per bé que ha vist reduïdes les possibilitats de trobar més d’una comunitat parroquial on fer créixer la fe dels seus fills. “Si no en tenim suficients, cal crear-les en un altre format, ja que estem en una etapa postparroquial“, assumia Garí de Barbarà, conscient, d’altra banda, que “cal donar respostes espirituals del segle XXI a les necessitats que tenen els infants del segle XXI”.
