“La virtut és una disposició habitual i ferma a fer el bé. No és, per tant, un bé improvisat i una cosa casual que cau del cel de manera episòdica”. Aquesta ha sigut una de les reflexions de la catequesi del papa Francesc de l’audiència general d’aquest dimecres 13 de març, coincidint amb l’onzè aniversari de la seva arribada al pontificat.
Després d’un cicle de vuit catequesis dedicades als vicis, en aquesta nova trobada amb els fidels a la plaça de Sant Pere, Francesc ha reflexionat sobre l’obrar virtuós. Encara constipat, ho ha fet amb l’ajuda d’un dels seus col·laboradors, el P. Pierluigi Giroli, que durant la lectura del text ha recordat que, malgrat que “el cor humà pot complaure’s en males passions i parar esment a temptacions nocives“, també pot oposar-s’hi, ja que, per fatigós que sigui, es tracta d’un ésser “fet per al bé, que el realitza veritablement”.
En finalitzar l’audiència, papa Francesc ha demanat perseverar en l’oració pels qui pateixen “les terribles conseqüències de la guerra”. En aquest sentit, ha remarcat que, en una trobada prèvia que ha tingut al matí, ha rebut de mans de sor Lucía Caram un Evangeli i un rosari que van pertànyer a un soldat ucraïnès mort en el front de guerra. “Tants joves moriran. Resem al Senyor perquè ens porti la gràcia de vèncer aquesta bogeria de la guerra, que sempre és una derrota”, ha reiterat Francesc.
Catequesi íntegra
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Després de concloure la nostra visió general de la sèrie sobre els vicis, ha arribat el moment de girar la mirada a la imatge d’allò que s’oposa a l’experiència del mal. El cor humà pot complaure’s com les passions, pot parar esment a temptacions nocives disfressades amb vestits seductors, però també pot oposar-se a tot això. Per fatigós que sigui, l’ésser humà està fet per al bé, que el realitza veritablement, i també pot practicar aquest art, fent que unes certes disposicions es facin permanents en ell. La reflexió sobre aquesta meravellosa possibilitat nostra constitueix un capítol clàssic de la filosofia moral: el capítol de les virtuts.
Els filòsofs romans l’anomenaven virtus, els grecs aretè. El terme llatí subratlla sobretot que la persona virtuosa és forta, valenta, capaç de disciplina i ascetisme; per tant, l’exercici de la virtut és fruit d’una llarga germinació que requereix esforç i fins i tot patiment. La paraula grega aretè, indica alguna cosa que sobresurt, que ressalta, que suscita admiració. La persona virtuosa és, llavors, la que no es desnaturalitza deformant-se, sinó que és fidel a la seva vocació i es realitza plenament.
Ens equivocaríem si penséssim que els sants són excepcions de la humanitat: una sort d’estret cercle de campions que viuen més enllà dels límits de la nostra espècie. Els sants, en aquesta perspectiva que acabem d’introduir sobre les virtuts, són, en canvi, aquells que arriben a ser plenament ells mateixos, que fan la vocació pròpia de tot ésser humà. Que feliç seria el món si la justícia, el respecte, la benevolència mútua, l’amplitud del cor i l’esperança fossin la normalitat compartida, i no una rara anomalia. Per això, el capítol de l’obrar virtuós, en aquests temps dramàtics nostres, en els quals sovint ens trobem amb el pitjor de l’ésser humà, hauria de ser redescobert i practicat per tots. En un món deformat, hem de recordar la forma en la qual hem estat plasmats, és a dir, la imatge de Déu que està impresa per sempre en nosaltres.
Però, com definir el concepte de virtut? El catecisme de l’Església catòlica ens ofereix una definició precisa i concisa: “La virtut és una disposició habitual i ferma a fer el bé” (n. 1803). No és, per tant, un bé improvisat i casual que cau del cel de manera episòdica. La història ens diu que fins i tot els criminals, en un moment de lucidesa, han realitzat bones accions; certament aquestes accions estan escrites en el “llibre de Déu”, però la virtut és una altra cosa. És un bé que neix d’una lenta maduració de la persona, fins a convertir-se en una característica interior seva. La virtut és un hàbit de la llibertat. Si som lliures en cada acte, i cada vegada estem cridats a triar entre el bé i el mal, la virtut és el que ens permet tenir un hàbit cap a l’elecció correcta.
Si la virtut és un do tan bell, immediatament sorgeix una pregunta: com és possible adquirir-la? La resposta no és senzilla, sinó complexa.
Per al cristià, el primer auxili és la gràcia de Déu. De fet, l’Esperit Sant actua en nosaltres, els qui hem estat batejats, obrant en la nostra ànima per a conduir-la a una vida virtuosa. Quants cristians han arribat a la santedat a través de les llàgrimes, en constatar que no podien superar unes certes febleses? Però han experimentat que Déu ha completat aquesta obra bona que per a ells era només un esbós. La gràcia precedeix sempre al nostre compromís moral.
A més, no hem d’oblidar mai la riquíssima lliçó que ens ha arribat de la saviesa dels antics, que ens diu que la virtut creix i pot ser conreada. I perquè això passi, el primer do de l’Esperit que cal demanar és precisament la saviesa. L’ésser humà no és territori lliure per a la conquesta dels plaers, de les emocions, dels instints, de les passions, sense que pugui fer res contra aquestes forces, a vegades caòtiques, que ho habiten. Un do inestimable que posseïm és l’obertura mental, és la saviesa que sap aprendre dels errors per a dirigir bé la vida. Després es necessita la bona voluntat: la capacitat de triar el bé, de plasmar-nos mitjançant l’exercici ascètic, defugint els excessos.
Benvolguts germans i germanes, comencem així el nostre viatge a través de les virtuts, en aquest univers serè que resulta desafiadora, però que és decisiu per a la nostra felicitat.
