Pocs dies després d’haver presentat De zero a Déu en 55 dies (Albada), un curs d’iniciació a l’experiència cristiana, Xavier Morlans (Llinars del Vallès, 1949) ja espera l’arribada imminent a les llibreries d’una altra obra seva: Capellans cèlibes i capellans casats. Dos pulmons per a una Església sinodal (Claret). Amb aquest nou llibre, escrit en uns pocs mesos, però “cuinat mentalment” durant els darrers vint anys, el capellà i teòleg aprofita el moment de discerniment eclesial col·lectiu que suposa el Sínode 2021-2024 per aportar els seus raonaments sobre el celibat opcional dels sacerdots catòlics. I ho fa, assegura, amb la voluntat de col·laborar en aquest gran procés de reflexió que culminarà a Roma el pròxim mes d’octubre.
Quina idea vol reflectir el subtítol: Dos pulmons per a una Església sinodal?
L’expressió dels dos pulmons la va fer servir Joan Pau II, per dir que l’Església catòlica té un pulmó occidental i també un d’oriental. La tradició de l’Orient dona més importància al paper de l’Esperit Sant i ha conservat uns determinats accents i una saviesa que ajuden al cristianisme d’una manera més completa. A Occident, sovint preocupa més la precisió conceptual i el sentit romà de la llei; en canvi, a l’Orient, la llei no la veuen tant com una obligació que si no compleixes implica càstig, sinó com una utopia, un horitzó cap al qual hem d’avançar, sabent per endavant que som limitats i pecadors de mena.
Com seria això, aplicat als capellans?
Per una banda, tenim el pulmó del capellà cèlibe, dedicat en cos i ànima a la comunitat. I per una altra, el pulmó del capellà casat, que ja existia des dels inicis del cristianisme i existeix actualment a les esglésies grecocatòliques fidels a Roma, minoritàries a països de l’est com Hongria, Romania o Ucraïna, on els capellans poden contraure matrimoni abans de ser ordenats.
Què poden aportar els capellans casats que no puguin els cèlibes?
Aporten sobretot un altre tipus d’afinitat i de sensibilitat a l’exercici del sacerdoci. Per això parlo de dos pulmons que es complementen. Nosaltres, com a persones, necessitem dos pulmons per respirar bé. I això, aplicat a l’Església catòlica, ens suggereix que potser podríem respirar millor amb la combinació dels capellans cèlibes i dels capellans casats.
El llibre parteix del reconeixement sincer de les vides de tants sacerdots que viuen el celibat positivament i amb una dedicació total al servei del Poble de Déu. Creu que aquest és un factor no sempre ben valorat?
Crec que es valora prou bé. El que pretenc és deixar ben clar que valoro molt tots els meus companys capellans que viuen el seu celibat assumit positivament i al servei de la gent. Per això he posat per endavant aquesta idea. No vull que sembli que, perquè he escrit un llibre defensant la possibilitat del celibat opcional, estic menyspreant els preveres cèlibes de l’Església catòlica de ritus llatí, en la qual tots som cèlibes excepte els dos-cents capellans que van deixar l’Església anglicana i van ser acollits en la catòlica amb les seves esposes.
L’argumentació que desplega en aquest assaig, com bé sap, genera reaccions contràries en ambients en què es veuen amb recel les seves idees sobre el tema. Com ho porta, això?
Intento viure aquella benaurança que diu: “Feliços els qui treballen per la justícia, perquè d’ells és el Regne del cel”. Aleshores, em sento part d’una cadena immensa d’homes i dones que han estat incompresos, criticats, per despertar la sensibilitat de la societat vers uns drets de les persones que fins aleshores havien estat ignorats.
Avui, el pontificat de Francesc compleix onze anys. En tot aquest temps, molts han aplaudit les seves reformes, però també molts altres l’han criticat amb duresa, com el grup de capellans que asseguraven “pregar perquè el Papa pugui anar al cel com més aviat millor”. Què en pensa, d’aquesta mena d’actituds dins l’Església?
Fer aquest llibre m’ha obligat a repassar la història de l’Església, i en aquest procés, he descobert que sempre hi ha hagut tensions entre les diferents maneres d’entendre la doctrina i el paper de l’Església en la societat. El que passa ara és que, amb internet i les xarxes socials aquestes polaritzacions són més obertes, tenen més difusió.
Què més ens pot avançar del llibre?
El llibre parteix d’un fet que és comunament acceptat per tota la doctrina dels papes i dels concilis, i és que el celibat no és un element constitutiu ni una exigència dogmàtica interna del sacerdoci: és una conveniència perquè aquell qui faci de prevere pugui dedicar totes les seves energies a la comunitat. Llavors, el que defenso és que hi ha una altra afinitat més enllà del celibat, que és la que es donava a les primeres comunitats cristianes. En aquest sentit, és molt correcte que un cristià que ha demostrat ser fidel a la seva esposa i que ha aconseguit transmetre la fe als seus fills i governar la casa, pugui ser ordenat capellà. Són dues conveniències, diferents entre elles, però afins a la missió que és pròpia dels pastors.
En aquest sentit, vostè fa èmfasi un argument contundent a favor de l’admissió d’homes casats al presbiterat, que són els 9.000 capellans catòlics casats ja existents, capellans de les esglésies orientals —grecocatòliques— que van romandre fidels a Roma quan els ortodoxos se’n van separar.
En efecte. Aquest és un argument que és desconeix, que s’oblida, però cal reconèixer que aquests milers de capellans porten endavant unes misses i unes activitats pastorals tan evangèliques i eficaces com les dels casats.
