“De tots els vicis, la supèrbia és la gran reina”. Així ho ha assegurat el papa Francesc aquest dimecres 6 de març durant l’audiència general, en la qual ha culminat el cicle de deu catequesis sobre els vicis i les virtuts, iniciat el 27 de desembre de 2023 i durant el qual ha reflexionat sobre conceptes com la lluita espiritual, la mandra, la tristesa, l’avarícia, la luxúria o la ira, entre altres.
Així, en aquesta audiència, la primera de 2024 que se celebra a la Plaça Sant Pere gràcies a la progressiva arribada del bon temps, el pontífex, en un text llegit per un col·laborador, ha enumerat la llarga llista de símptomes que revelen que una persona ha sucumbit a la supèrbia. “Qui cedeix a aquest vici —ha advertit— està lluny de Déu, i l’esmena d’aquest mal requereix temps i esforç, més que qualsevol altra batalla a la qual estigui cridat el cristià”.
Catequesi íntegra
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En el nostre itinerari catequètic sobre els vicis i les virtuts, arribem avui a l’últim dels vicis: la supèrbia. Els antics grecs ho definien amb una paraula que podria traduir-se com a “esplendor excessiva”. En realitat, la supèrbia és l’autoexaltació, l’envaniment, la vanitat. El terme apareix també en aquesta sèrie de vicis que Jesús enumera per a explicar que el mal procedeix sempre del cor de l’home (Mc 7,22). El superb és aquell que creu ser molt més del que és en realitat; aquell que s’estremeix per ser reconegut major que els altres, sempre vol veure reconeguts els seus propis mèrits i menysprea als altres tractant-los d’inferiors.
A partir d’aquesta primera descripció, veiem com el vici de la supèrbia està molt prop del de la vanaglòria, que vam presentar la setmana passada. Però si la vanaglòria és una malaltia del jo humà, es tracta d’una malaltia infantil en comparació amb els estralls que pot causar la supèrbia. Analitzant les bogeries de l’home, els monjos de l’antiguitat reconeixien un cert ordre en la seqüència dels mals: es comença pels pecats més grollers, com la gola, i s’arriba als monstres més inquietants. De tots els vicis, la supèrbia és la gran reina. No és casualitat que, en la Divina Comèdia, Dante ho situï en el primer marc del purgatori: qui cedeix a aquest vici està lluny de Déu, i l’esmena d’aquest mal requereix temps i esforç, més que qualsevol altra batalla a la qual estigui cridat el cristià.
En realitat, en aquest mal s’amaga el pecat radical, l’absurda pretensió de ser com Déu. El pecat del nostre primogènit, relatat en el llibre del Gènesi, és amb caràcter general un pecat de supèrbia. El temptador els diu: “Déu sap que, si un dia en mengeu, se us obriran els ulls i sereu com déus: coneixereu el bé i el mal” (Gen 3,5). Els escriptors d’espiritualitat estan més atents a descriure les repercussions de la supèrbia en la vida de cada dia, a il·lustrar com arruïna les relacions humanes, a subratllar com aquest mal enverina aquest sentiment de fraternitat que, per contra, hauria d’unir els homes.
Heus aquí, llavors, la llarga llista de símptomes que revelen que una persona ha sucumbit al vici de la supèrbia. És un mal amb un aspecte físic evident: l’home orgullós és altiu, té el ‘clatell rígid’, és a dir, té el coll rígid que no es doblega. És un home fàcil de jutjar amb desdeny: per res emet judicis irrevocables sobre els altres, que li semblen irremeiablement ineptes i incapaços. En la seva arrogància, oblida que Jesús en els Evangelis ens va donar molt pocs preceptes morals, però en un d’ells va ser inflexible: no jutjar mai. T’adones que estàs tractant amb una persona orgullosa quan, si li fas una petita crítica constructiva, o un comentari totalment inofensiu, reacciona de manera exagerada, com si algú hagués ofès a la seva majestat: treu foc pels queixals, crida, trenca relacions amb els altres de forma ressentida.
Poc es pot fer amb una persona malalta de supèrbia. És impossible parlar amb ella, i molt menys corregir-la, perquè en el fons ja no és present per a si mateixa. Només cal tenir-li paciència, perquè un dia el seu edifici s’esfondrarà. Un proverbi italià diu: “La supèrbia va a cavall i torna a peu”. En els Evangelis, Jesús tracta amb moltes persones orgulloses, i sovint va intentar desenterrar aquest vici fins i tot en persones que l’ocultaven molt bé. Pere fa gala al màxim la seva fidelitat: “Encara que tots t’abandonin, jo no ho faré” (Mt 26,33). No obstant això, aviat experimentarà ser com els altres, també temorós davant la mort que no imaginava tenir tan a prop. I així, el segon Pere, el que ja no aixeca el mentó, sinó que plora llàgrimes salades, serà medicat per Jesús i serà per fi apte per a suportar el pes de l’Església. Abans ostentava una presumpció de la qual era millor no presumir; ara, en canvi, és un deixeble fidel al qual, com diu una paràbola, l’amo “el farà administrador de tots els seus béns” (Lc 12,44).
La salvació passa per la humilitat, veritable remei per a tot acte de supèrbia. En el Magnificat Maria canta a Déu que dispersa amb el seu poder als superbs en els pensaments malalts dels seus cors. És inútil robar-li alguna cosa a Déu, com esperen fer els superbs, perquè al final Ell vol regalar-nos tot. Per això l’apòstol Jaume, a la seva comunitat ferida per lluites intestines originades en l’orgull, escriu: “Déu resisteix als superbs, però als humils els dona la seva gràcia” (St 4,6).
Per tant, benvolguts germans i germanes, aprofitem aquesta Quaresma per a lluitar contra la nostra supèrbia.
