L’enveja i la vanaglòria. Aquests van ser els dos “vicis capitals” als quals va dedicar el Papa la seva audiència general d’aquest dimecres, 28 de febrer, encara que no va llegir ell la catequesi que tenia preparada. “Encara estic una mica constipat”, va assenyalar un Francesc amb la veu afeblida pels efectes de la grip que el va obligar en els últims dies a cancel·lar algunes activitats previstes en la seva sempre atapeïda agenda d’activitats.
“El rostre de l’envejós és sempre trist: té la seva mirada baixa, sembla estar constantment investigant el terra, però en realitat no hi veu res, perquè la seva ment està embolicada en pensaments plens de maldat”, va llegir en nom del Papa monsenyor Ciampanelli, oficial de la Secretaria d’Estat, en incidir sobre l’enveja, que va exemplificar amb la figura de Caín.
En l’arrel d’aquest vici —que, “si no es controla, condueix a l’odi de l’altre”— hi ha una “falsa idea de Déu”, perquè “voldríem imposar a Déu la nostra lògica egoista, però la lògica de Déu és l’amor. Els béns que Ell ens dona estan destinats a ser compartits”.
Quant a la vanaglòria, “va de bracet amb el dimoni de l’enveja, i junts aquests dos vicis són característics d’una persona que aspira a ser el centre del món, lliure d’explotar tot i tots, l’objecte de tota lloança i amor. La vanaglòria és una autoestima inflada i sense fonaments”, assenyala el text.
“Per a curar al vanitós, els mestres espirituals no suggereixen gaires remeis. Perquè, després de tot, el mal de la vanitat té el seu remei en si mateix: la lloança que el vanitós esperava collir del món aviat es girarà contra ell. I quantes persones, enganyades per una falsa imatge de si mateixes, han caigut més tard en pecats dels quals aviat s’avergonyirien!”.
Quant al remei per a superar la vanaglòria, “es troba en el testimoniatge de Sant Pau”, va destacar. “L’Apòstol es va enfrontar sempre a un defecte que mai va poder superar. Tres vegades va demanar al Senyor que li deslliurés d’aquell turment, però al final Jesús li va respondre: ‘En tens prou amb la meva gràcia; en la feblesa es manifesta plenament el meu poder’. Des d’aquest dia Pau va ser alliberat. I la seva conclusió hauria de ser també la nostra: ‘Així que molt a gust em glorifico de les meves febleses, perquè resideixi en mi la força de Crist'”.
“No oblidem Ucraïna, Palestina, Israel i altres països en guerra”
A l’hora de les salutacions, dirigint-se als fidels de llengua espanyola, els va indicar que per a aquesta Quaresma, vindria bé “meditar les lletanies del cardenal Merry del Val”.
Finalment, Francesc va prendre unes quartilles per a llegir personalment unes salutacions, on va recordar que l’1 de març es compleix el 25è aniversari de la convenció que va posar fi a l’ús de les mines antipersones, “la qual cosa ens recorda —va advertir— el preu que les poblacions civils ha de pagar pels conflictes”.
En aquest sentit, el Papa va demanar no oblidar “els pobles que pateixen a causa de la guerra, com “Ucraïna, Palestina, Israel i tants altres”. També va instar a pregar per les víctimes dels recents atemptats contra llocs de culte a Burkina Faso, així com pel poble d’Haití, on continuen els crims i segrestos per part de bandes armades”.
Després de la benedicció final, a l’hora del ‘besamans’, Francesc va saludar a l’arquebisbe de Valladolid, Luis Argüello, qui es trobava a Roma amb la comissió que impulsa, des d’aquesta seu castellana, la beatificació d’Isabel la Catòlica.
Catequesi
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Examinem avui, dos vicis capitals que trobem en les grans llistes que ens ha llegat la tradició espiritual: l’enveja i la vanaglòria.
Comencem per l’enveja. Si llegim la Sagrada Escriptura (cfr Gen 4), aquesta se’ns presenta com un dels vicis més antics: l’odi de Caín cap a Abel es deslliga quan s’adona que els sacrificis del germà agraden a Déu. Caín era el primogènit d’Adam i Eva, s’havia emportat la part més considerable de l’herència paterna; no obstant això, és suficient que Abel, el germà menor, tingui èxit en una petita gesta, que Caín es torna ombrívol. El rostre de l’envejós és sempre trist: té la seva mirada baixa, sembla estar constantment investigant el terra, però en realitat no hi veu res, perquè la seva ment està embolicada en pensaments plens de maldat. L’enveja, si no es controla, condueix a l’odi de l’altre. Abel morirà per mans de Caín, que no va poder suportar la felicitat del seu germà.
L’enveja és un mal investigat no sols en l’àmbit cristià: ha atret l’atenció de filòsofs i estudiosos de totes les cultures. En la seva base hi ha una relació d’odi i amor: un vol el mal de l’altre, però en secret desitja ser com ell. L’altre és l’epifania del que ens agradaria ser, i que en realitat no som. La seva sort ens sembla una injustícia: segurament -pensem- nosaltres hauríem merescut molt més els seus èxits o la seva bona sort!
En l’arrel d’aquest vici està una falsa idea de Déu: no s’accepta que Déu tingui les seves pròpies “matemàtiques”, diferents de les nostres. Per exemple, en la paràbola de Jesús sobre els obrers cridats per l’amo per a anar a la vinya a diferents hores del dia, els de la primera hora creuen que tenen dret a un salari més alt que els que van arribar últims; però l’amo els dona a tots la mateixa paga, i diu: “¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que veus amb mals ulls que jo sigui generós?” (Mt 20,15). Voldríem imposar a Déu la nostra lògica egoista, però la lògica de Déu és l’amor. Els béns que Ell ens dona estan destinats a ser compartits. Per això Sant Pau exhorta als cristians: «Estimeu-vos afectuosament amb un amor fratern, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres» (Rm 12,10). Heus aquí el remei contra l’enveja!
I arribem al segon vici que examinem avui: la vanaglòria. Aquesta va de bracet amb el dimoni de l’enveja, i junts aquests dos vicis són característics d’una persona que aspira a ser el centre del món, lliure d’explotar tot i tots, l’objecte de tota lloança i amor. La vanaglòria és una autoestima inflada i sense fonaments. El vanagloriós posseeix un “jo” dominant: manca d’empatia i no s’adona que hi ha altres persones en el món a més d’ell. Les seves relacions són sempre instrumentals, marcades per la prepotència de l’altre. La seva persona, els seus assoliments, els seus èxits han de ser exhibits a tothom: és un perpetu captaire d’atenció. I si a vegades no es reconeixen les seves qualitats, s’enfada feroçment. Els altres són injustos, no comprenen, no estan a l’altura. En els seus escrits, Evagri Pòntic descriu l’amarg assumpte d’alguns monjos afectats per la vanaglòria. Succeeix que, després dels seus primers èxits en la vida espiritual, ja sent que ha arribat, i per això es llança al món per a rebre les seves lloances. Però no s’adverteix que només es troba al principi del camí espiritual, i que està a l’aguait una temptació que aviat li farà caure.
Per a curar al vanitós, els mestres espirituals no suggereixen gaires remeis. Perquè, després de tot, el mal de la vanitat té el seu remei en si mateix: la lloança que el vanitós esperava collir del món aviat es girarà contra ell. I quantes persones, enganyades per una falsa imatge de si mateixes, han caigut més tard en pecats dels quals aviat s’avergonyirien!
La instrucció més bella per a superar la vanaglòria es troba en el testimoniatge de Sant Pau. L’Apòstol es va enfrontar sempre a un defecte que mai va poder superar. Tres vegades va demanar al Senyor que li deslliurés d’aquell turment, però al final Jesús li va respondre: «En tens prou amb la meva gràcia. En la feblesa es manifesta plenament el meu poder». Des d’aquest dia Pau va ser alliberat. I la seva conclusió hauria de ser també la nostra: «Per això em gloriaré sobretot de les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder del Crist» (2 Cor 12,9).
*Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb Religión Digital.
