El 1952, un any abans que nasqués Armand Puig, la parròquia de Sant Andreu de la Selva del Camp va adquirir un dels edificis més rellevants d’aquesta població del Baix Camp, la Defensa Agrària, per fer-hi una escola, que va portar el nom de Sant Agustí. Allà va arribar amb set anys l’actual president de l’Agència de la Santa Seu per a la Valoració i la Promoció de la Qualitat de les Universitats i Facultats Eclesiàstiques (AVEPRO), després de passar pels pàrvuls del Col·legi Sant Rafael, fins als deu anys, quan va marxar cap al Seminari de Tarragona. Uns dies abans de l’homenatge que rebrà el teòleg i biblista a l’Ateneu Universitari Sant Pacià de Barcelona (el 29 de febrer), Flama convoca en aquest mateix espai, ara reconvertit en un cafè, Salvador Domingo i Josep Maria Puig, amic d’infantesa i germà, respectivament.
“Recordo que en aquest espai [ens trobem en un reservat de l’edifici] hi havia tres sales separades on els alumnes érem distribuïts per edats i rebíem les lliçons de professors laics i dels vicaris que hi passaven“, recorda el també company de pupitre de Puig. Tres noms passen per la ment de Domingo: “Els primers professors que vam tenir van ser mossèn Daniel, mossèn Albert i mossèn Joan [aquest últim, capellà del poble fins al 2018]”. Aquells dos nois eren els més avançats de la seva classe i, per això, en haver de fer la primera comunió, el capellà va col·locar-los en els primers bancs del presbiteri de l’església (“podríem dir que rivalitzàvem per ser els millors en qüestions acadèmiques”, bromeja).
“Però a l’Armand, a diferència d’altres nens, ja li vèiem qualitats a casa“, confirma el seu germà petit. En Josep Maria, que ha estat alcalde del municipi, afirma que “agafava un got i un tros de pa i, en un despatx de la rectoria, imitava el sacerdot fent misses”. La resta d’infants observaven l’escena amb naturalitat i accedien a convertir-se en els seus particulars escolans. “També anàvem sovint a l’Hort dels Ferros, la casa dels nostres avis paterns, on ens passàvem hores jugant, i a la dels altres avis, els materns, per seguir els partits de tenis al seu primer televisor”, subratlla Josep Maria Puig. “Com tots, jugàvem a ser futbolistes del Barça —pren la paraula Domingo—, però ell estava més centrat en els estudis”.
Una anècdota sobre les seves altes capacitats intel·lectuals va reflectir-se en unes colònies a Siurana, a prop de la Selva del Camp. “Per anar-hi, havíem de preparar un treball prèviament sobre l’espai i els planetes, i l’Armand va fer un projecte que va deixar els professors sense paraules“, reconeix el Salvador. “Eren els temps en què els Estats Units i Rússia es disputaven fer el primer viatge a la Lluna”, afegeix. El viatge d’Armand Puig, per la seva part, va iniciar-se uns anys després; en aquest cas, al seminari.
“Patia de somnambulisme i el feien dormir sol”
Els viatges al seminari permetien la família Puig Tàrrech d’establir un mínim contacte amb el seu fill gran, que es passava mesos sencers sense tenir gaire contacte amb el poble. “Quan hi havia d’anar, després d’uns dies de descans, ho feia amb el tren, però també va anar alguna vegada amb el Biscúter de l’oncle Ramon“, explica en Josep Maria. Un trajecte, aquest últim, que condicionava els passatgers d’aquest microcotxe quan s’havia de travessar algun pendent: “Aleshores, havíem de baixar del cotxe, carregat amb les maletes que duia l’Armand, perquè no s’aturés; uns metres més enllà, tornàvem a pujar i repreníem el recorregut”.
L’exdegà de la Facultat de Teologia de Catalunya es movia com peix dins l’aigua en aquell nou entorn. “Patia de somnambulisme i alguna vegada el van fer dormir sol en una habitació per no espantar els companys”, recorda el seu germà. Més endavant, el contacte amb la seva terra nadiua va mantenir-se de manera estreta, creant un grup de folk i convertint-se en el director musical de la representació de l’Assumpció de Madona Santa Maria de la Selva del Camp. El poble va ser escenari de la redacció de la Bíblia Catalana Interconfessional (“recordo que cuinàvem els àpats de tots els biblistes que hi venien”, assegura Puig) i, en l’actualitat, és on es refugia, quan torna de Roma, un Armand Puig “que sempre ha estat més de lletres que de rebre títols”, acaba en Josep Maria. “No el veurem mai com a cardenal“.
