“Després dels primers bombardejos llançats sobre Ucraïna per l’exèrcit de Rússia el febrer de 2022, es va convocar una manifestació per la pau a Manresa. La marxa avançava a poc a poc, en silenci i amb plors, semblava un funeral. Hi havia molts ucraïnesos, dones, nens… Després, quan va sonar l’himne del seu país, em vaig esfondrar i me’n vaig anar al convent. Dies més tard, vaig escoltar històries personals de dolor i vaig començar a pensar en formes concretes d’ajudar al poble ucraïnès”.
Així va recordar sor Lucía Caram com va viure els primers dies d’un conflicte sagnant de l’inici del qual es compliran dos anys el pròxim 24 de febrer. Ho va fer en una nova edició de ‘Los jueves de RD‘ que va tenir Ucraïna com a protagonista i va comptar amb les veus de Jesús Bastante, redactor cap de Religión Digital i moderador, Serhii Pohoreltsev, ambaixador d’Ucraïna a Espanya, Juan Carlos Cruz, membre de la Comissió Pontifícia de Protecció a Menors, i Oleksandr Slyvchuk, coordinador de Programa de Cooperació per a Espanya i Llatinoamèrica del Centre de Diàleg Transatlàntic des d’Ucraïna.
El debat va ser patrocinat una vegada més per Institucions Religioses del Banc Sabadell i va comptar amb el suport tècnic de Católicos en Red i la col·laboració de l’agència Flama.
Una guerra que va començar “fa deu anys”
Quan el dia 24 es compleixi el segon aniversari d’aquesta guerra iniciada amb la invasió militar ordenada per Vladímir Putin, sor Lucía estarà de nou a Ucraïna, en el qual serà el seu viatge número 22 al país. “En el nostre primer viatge, vam poder portar amb nosaltres a 6 persones, no a les que vam anar a buscar sinó altres”, va explicar la monja, que al llarg de tots aquests mesos ha impulsat una infinitat d’iniciatives per a portar tones de solidaritat a un poble que ha passat i passa encara per situacions absolutament esfereïdores. “En moments tan difícils com els que s’han viscut en aquesta guerra, la gent aixeca la vista al cel i demana una resposta. Per això, acompanyar de prop a aquest poble tan ple d’esperança és una cosa que alimenta la meva fe”, va explicar sor Lucía.
Si bé en aquests dies es commemora el segon aniversari de l’inici dels combats a gran escala entre Rússia i Ucraïna, el conflicte va començar molt abans. Concretament, fa deu anys, amb l’ocupació russa de Crimea i la regió de Donetsk, com va recordar Serhii Pohoreltsev, ambaixador d’Ucraïna a Espanya. “Teníem informació sobre com preparar-nos per a la guerra, però ningú esperava que Rússia anés a actuar així”, va reconèixer el diplomàtic, a qui els primers combats van sorprendre estant amb la seva família.
“Tenia por, però també estava furiós, perquè no es pot actuar així en ple segle XXI, bombardejant zones residencials”, va relatar Pohoreltsev, que en començar la guerra va rebre de part del ministre de Relacions Exteriors d’Ucraïna les instruccions sobre els passos a seguir. Recordant aquell context, va elogiar la ràpida reacció del Govern d’Espanya, que va condemnar l’agressió i va mostrar la seva solidaritat i suport a Ucraïna a través del subministrament d’armes (“element clau per a poder, recuperar territoris temporalment ocupats”) i l’acollida de desenes de milers de persones que es van veure obligades a abandonar les seves llars.
Per part seva, el coordinador del Programa de Cooperació per a Espanya i Llatinoamèrica del Centre de Diàleg Transatlàntic des d’Ucraïna, Oleksandr Slyvchuk, ha reconegut que la invasió d’Ucraïna li semblava una “bogeria”. “Em va dir un amic que els russos estaven bombardejant la capital i no ho podia entendre. Vaig llegir les notícies, vaig veure explosions en el cel, les bombes… va ser un moment de pànic únic en la meva vida, no sabia què fer, em va enxampar per sorpresa malgrat que el govern havia advertit que allò podia passar”, va confessar Slyvchuk, qui, malgrat el perill, va optar per quedar-se a Kíev.
“El dolor de l’altre és el teu dolor”
Durant els primers mesos de guerra molts ucraïnesos van sobreviure en camps de refugiats de Polònia abans de poder emprendre el viatge cap a altres països. Aquella circumstància va ser precisament la que va empènyer al xilè Juan Carlos Cruz a anar a ajudar-los al costat de sor Lucía Caram. “Estaven en una situació incerta i venien de les bombes. Quan un comparteix el dolor de l’altre, el seu dolor és també teu, així que es genera un vincle d’amor i dolor, però també d’esperança”, va assegurar Cruz, que va participar ja des d’aquells primers mesos en la creació de corredors humanitaris per a ferits i pacients oncològics que necessitaven tractament en altres països.
Cruz, home de confiança del papa Francesc i un dels denunciants de Fernando Karadima, el sacerdot que va simbolitzar els abusos a menors ocorreguts a l’Església xilena, va admetre que per a ell va ser un honor entrar per primera vegada a Ucraïna al costat de sor Lucía. “Al principi tenia por, però veure a sor Lucía moure’s amb tant de coratge i determinació va ser contagiós i vaig deixar de tenir-ho”, va detallar Cruz, que es va definir com “un home transformat” pel que via viure a Ucraïna en els seus 14 viatges al costat de la monja dominica. “Estar tan prop d’una dona tan extraordinària, tan meravellosa, algú que ho dona tot per les causes que valen la pena, ha estat el regal més gran que he tingut en la meva vida”, va admetre.
La implicació del papa Francesc
El xilè també va destacar el paper del papa Francesc en aquesta guerra: “Estar prop del Papa i veure com sofreix per Ucraïna m’ha tocat el cor. La gent no té ni idea de tot el que arriba a fer Francesc pel poble ucraïnès, i jo he tingut l’oportunitat de veure-ho en primera persona. Hi ha qui pensa que està fent poc, però a vegades ell ha de treballar amb discreció, en missions relacionades amb l’intercanvi de presoners o el trasllat de nens. En aquest sentit, està molt preocupat pel tràfic de persones, una cosa que amenaça especialment als refugiats”.
A sor Lucía, el suport i la proximitat del papa Francesc també li va donar força. “El compromís de Francesc en aquesta guerra és fins al final”, va dir. “La seva postura no sempre s’ha entès, fins i tot s’ha intentat tergiversar, però ell sempre ha parlat clarament de la crueltat d’aquesta i altres guerres“, ha afegit la monja dominica, que en els seus viatges a Ucraïna porta rosaris de part del pontífex. Per als vius i per als morts: “Hi ha rosaris en totes les tombes”, va assegurar.
La monja també va subratllar “el compromís insubornable” de la ministra de Defensa Margarita Robles, que “viu el dia a dia del drama” del poble ucraïnès “implicada en l’ajuda humanitària”. “És una ministra —va argumentar— que en tots els fòrums defensa una pau justa. En aquest conflicte passa una cosa curiosa, i és que si Rússia deixés d’atacar, hi hauria pau, però si Ucraïna no es defensés, desapareixeria. Per tant, és legítima la defensa i és legítim acompanyar a qui és atacat. I això ho fem creant sinergies, entre el Papa, la ministra, Juan Carlos i molts altres col·laboradors. Estem a punt de fer realitat el segon hospital de campanya a Ucraïna, hem d’aconseguir-lo”.
La necessària solidaritat internacional
En una guerra que “ha unit a tots els ucraïnesos”, la clau per a reconstruir el futur d’Ucraïna passa, segons Serhii Pohoreltsev, per mantenir el suport de la comunitat internacional. “Continuem necessitant la solidaritat dels països del món civilitzat. Sense unir els esforços de tots, serà difícil obtenir la pau. Per això agraïm que es mantingui l’atenció sobre el que succeeix al meu país”, va afirmar l’ambaixador ucraïnès.
En aquest aspecte, Oleksandr Slyvchuk veu amb optimisme el fet que s’estiguin fent tants esforços per Ucraïna. “La gent sacrifica temps, salut i vida pel nostre país. Aquesta ajuda és una inversió de temps i recursos que val la pena fer, perquè en el futur pensarem què vam fer a favor d’aquesta causa. Aquesta és una guerra desigual, per això la solidaritat internacional ens dona motivació. Resistim perquè el món lliure ens està donant suport”, va resumir Slyvchuk poc abans que Jesús Bastante posés punt final al debat llegint les paraules del papa Francesc en el preàmbul del nou llibre de sor Lucía Caram, en el qual narra la seva experiència a Ucraïna.
“Has arriscat la vida per a ajudar i sostenir a tanta gent, víctimes de la guerra. El teu llibre, Convidats a reconstruir. Ucraïna, la guerra i la compassió, és un testimoniatge d’això. Desitjo que aquest llibre sigui rebut i llegit amb el cor. Que qui ho llegeixi pugui preguntar-se: “I jo què puc fer?”
‘
