Sebastià Aupí: “L’esperança ha de ser l’última paraula de les nostres vides”

jordpacheco
Sebastià Aupí, el passat mes de gener al Centre Catòlic de Blanes. | Foto: Bisbat de Girona

Per més que el món ens vulgui dir el contrari, la darrera definició de la vida d’una persona no ha de ser mai la tristesa sinó l’esperança. Aquest és el missatge de Sebastià Aupí, delegat de Pastoral de la Salut del bisbat de Girona, en el marc de la Jornada Mundial del Malalt, que l’Església ha celebrat aquest passat cap de setmana sota el lema “No convé que l’home estigui sol”.

En què consisteix la seva tasca com a delegat de Salut del bisbat de Girona?

La meva funció és vetllar perquè la llibertat religiosa no s’estronqui en moments de malaltia. Això implica treballar perquè totes les persones que han caigut malaltes puguin continuar participant d’alguna manera en la vida de l’Església com ho havien fet sempre. Cal fer tot el possible per intentar donar resposta a aquesta necessitat religiosa i espiritual.

Què és el que més destacaria del Missatge del papa Francesc amb motiu de la Jornada Mundial del Malalt 2024?

Sobretot el “projecte de comunió” a què tots nosaltres, com a cristians, estem cridats a viure. Per més tristesa, per més situació adversa que ens toqui viure, no hem de deixar que aquesta sigui l’última paraula de la nostra vida sinó sobretot deixar-nos guiar per l’esperança, que han de ser les darreres i han de definir-nos en la nostra millor versió.

Al llarg del seu pontificat, Francesc ha denunciat amb freqüència la tendència de la societat a descartar totes aquelles vides que ja no es consideren “útils”, com les dels pobres, discapacitats, els ancians o els malalts. Què n’opina?

Aquesta societat del descart es veu reflectida en les debilitats que afloren en moments de malaltia greu. Hi ha moments en què el dolor es porta d’amagat perquè la gent no ho descobreixi perquè l’únic que sembla importar a la gent és viure sense límits, amb un protagonisme desmesurat i superficial. Però també es pot viure dintre de les situacions que no són volgudes sent protagonistes de la seva pròpia vida sense haver-se d’amagar i sense ser descartat.

Aupí, a l’Hospital Josep Trueta de Girona. | Bisbat de Girona

Vostè és cap de la Unitat de suport espiritual i psicològic a l’Hospital Trueta i IAS Santa Caterina. Veu molta soledat als hospitals?

No només entre els malalts sinó també entre les seves famílies. En aquest context d’incertesa pateixen una soledat que sovint fa molt més mal que la mateixa malaltia de qui estan cuidant, perquè que no saben si tindran forces i recursos per afrontar el procés, ni a quines portes podran trucar ni amb qui podran comptar. Tenim una societat del benestar que a vegades és com un miratge, ja que en situacions excepcionals com les retallades en salut o la pandèmia de covid, es va veure que el benestar no era tant.

Vostè acostuma a referir-se a la malaltia com una situació en la qual es cau. Per què?

Utilitzo l’expressió caure perquè defineix millor una situació que gairebé sempre és imprevista i desestabilitzadora. Una persona mai no pot preveure quan caurà malalt, i quan això passa, l’únic que pot fer és adaptar-s’hi de la millor manera que sap o pot.

Quines són les claus d’un bon acompanyament en la malaltia?

Hi ha alguns aspectes bàsics. El primer d’ells és la sinceritat: quan t’acostes a algú que està en procés de malaltia has de ser sincer per fer-li entendre que ets allà fent-li costat, com la Mare de Déu amb Jesús en aquella imatge de La Pietat de Miquel Àngel. D’altra banda, també cal sensibilitat per acompanyar no des de les teves pors sinó des de les necessitats del malalt: això ens fa ser mereixedors de la seva confiança. No acompanyem al malalt des del nostre paràmetre egoista per quedar bé, sinó que hem de sortir del nostre món perquè ell, que n’està totalment trasplantat amb una situació que no se sap si deixarà enrere, podem respondre al que necessita.

Vostè ha acompanyat moltes persones en els moments finals de la vida de moltes persones. Què és el millor que n’ha extret, d’aquesta experiència?

Tots els acompanyaments són bonics, però els que et deixen més bon gust de boca són aquells en què aconsegueixes un cor que s’havia allunyat de Déu i que, de cop i volta, torna a viure la comunió i l’esperança. Aquests són els acompanyaments que, com a capellà, et fan sentir més ple, ja que sense adonar-te’n, has fet que Déu torni a ser mereixedor de la confiança d’aquella persona. Aquest és el més gran tresor que com a capellà pots oferir i passa quan menys t’ho esperes i com menys t’ho creus. Quan ho vius, no té preu.

Altres temes:

Subscriu-te al butlletí diari de 'Flama'

Tota l’actualitat cristiana al teu correu

Flama al teu email

L’actualitat social i religiosa al teu correu

Lectures del dia