Un dels primers paisatges que va veure Dalia Levinsohn, jueva i presidenta del consell que assessora la Comunitat Jueva de Barcelona (i expresidenta de la seva junta), va ser la Franja de Gaza. “Vaig néixer el 1948 a escassos quilòmetres de la frontera que ens hi separava”, explica. Una situació, però, que va ser fruit del destí: mentre encara era al ventre matern, els seus pares i el seu germà de pocs mesos van fugir de Romania (país aliat a l’Alemanya nazi) amb 15.000 refugiats més, a causa de l’Holocaust.
Gairebé una dècada més tard, els Levinsohn van decidir marxar i desplaçar-se a Barcelona, on els seus pares van viure durant la resta de la seva vida. “Soc una barcelonina més, com el meu pare, que va regentar una botiga al carrer de la Boqueria”, indica. El passat dijous, va participar en l’acte que va celebrar el Parlament de Catalunya per commemorar el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, que recorda cada 27 de gener l’alliberament, el 1945, del camp de concentració i extermini d’Auschwitz-Birkenau.
Com es va sentir en aquest acte commemoratiu al Parlament de Catalunya, tenint en compte l’actual context bèl·lic a Terra Santa?
Una bona pregunta. Els jueus estem, novament, al punt de mira. Al Parlament ho estàvem, enguany, per doble motiu: pel que passa a Terra Santa i pel record, cada mes de gener, de sis milions de jueus morts arran de l’Holocaust (una paraula, d’altra banda, que no es va pronunciar en cap moment de l’acte). Arran d’una indústria de la mort, diria jo.
Se senten una comunitat respectada?
Als jueus, se’ns respecta tan sols si se’ns observa com una població expulsada, perseguida o morta, i, per això, voldríem que se’ns respectés tal com nosaltres ho hem fet al llarg de la història cap a la resta de comunitats. Poc es parla ara que Israel ha sigut un estat que, des del 1948, ha patit guerres i s’ha hagut de defensar contínuament dels atacs indiscriminats dels països àrabs. L’opinió que predomina és contrària, i jo, per això, no hauria cregut mai que arribaria a sentir l’antisemitisme com el van sentir els meus pares.
On el troba, aquest antisemitisme?
Miri, vaig a grups de lectura, per exemple, en què persones que abans seien al meu costat ja no ho volen fer. És una situació inèdita per a mi.
I davant d’això, què fa?
Millor no dir res. No pronunciar-me. Tinc un fill i un net vivint a Israel i hi ha persones pròximes a mi que ni tan sols em pregunten com estan. Al principi [després del 7 d’octubre], n’eren quatre; ara, cap ni una. Això és molt dolorós. Tot això passa, al cap i a la fi, per una situació que ni jo ni molta gent hem volgut que es produís: un govern format per extremistes que actua violentament contra Palestina, a pesar que, aquí, el dolent de debò siguin els grups terroristes de Hamàs, que estan perjudicant el poble palestí.
Fleur Hassan-Nahoum, vicealcaldessa de Jerusalem, ha dit aquest divendres a La Vanguardia que l’empatia amb Israel va durar 48 hores. Ho comparteix?
Sí. Totalment. Vam passar de rebre les condolences a ser tractats com a criminals quan Israel es va haver de defensar, dies després. Ens ensenyen imatges d’un dels vint-i-dos hospitals que hi ha a Gaza, completament destrossat, i tothom ens acaba assenyalant. Però no es veuen els vint-i-un restants. No podem seure a dialogar per la treva amb algú que et mira als ulls i només vol aniquilar-te.
“Hi ha un govern format per extremistes que actua violentament contra Palestina, a pesar que, aquí, el dolent de debò siguin els grups terroristes de Hamàs, que estan perjudicant el poble palestí”
El govern d’Israel utilitza el dolor del poble jueu per justificar la seva campanya militar?
No. No ho sé, realment. Les equivocacions també formen part de la vida humana. L’exercici que proposo, en qualsevol cas, és el d’aturar-nos i pensar en les poques ganes de crear violència dels jueus durant els segles passats i en les grans aportacions que, mentrestant, van fer en diversos camps de la societat.
Què pensa quan es tracta el poble jueu de genocida?
Que se’ns vol adjudicar l’autoria d’una acció que nosaltres hem viscut abans a les nostres carns. Fa uns anys, l’Ajuntament de Barcelona, aleshores liderat per l’alcalde Joan Clos, va manifestar-se amb aquestes paraules.
Per acabar, ara fa gairebé un any va rebre personalment el ministre d’Economia d’Israel, Nir Barkat, en una sinagoga de Barcelona. Això va passar després que l’aleshores alcaldessa, Ada Colau, declinés fer-ho. Van donar importància a aquesta decisió del consistori?
El ministre no va donar-ne importància. Això s’enclava en un context en què Colau va trencar l’acord d’agermanament que hi havia entre Gaza, Tel-Aviv i Barcelona, una acció que vam criticar des de la comunitat jueva d’aquí per no comprendre-la. No tenia gaire sentit, certament. Encara ara se’n vanaglòria.
Què opina sobre la recent decisió de la Cort Internacional de Justícia d’ordenar a Israel que prengui mesures urgents per aturar la guerra?
No puc opinar sense llegir el text amb deteniment, tan sols se n’han fet públics els titulars. La comunitat jueva de Barcelona, i segur que moltes altres també, obrim la porta a seure amb comunitats com l’àrab per entendre’ns i conèixer-nos millor. Si no es fa així, mai no aconseguirem res.
