El pastor evangèlic Eliseu Pradales (Valladolid, 1950) va arribar a Catalunya amb pocs anys, quan la seva família va desplaçar-s’hi per trobar una estabilitat econòmica en temps de postguerra, com van decidir fer milers de persones durant aquells temps. Setanta-quatre anys després, la terra que va acollir la seva família és també la terra de la seva dona i els seus tres fills, i la que li ha permès conviure entre diaris i linotípies des que va entrar, de jove, a La Vanguardia per començar a escombrar-ne les redaccions.
Pradales, que és també membre del Consell Evangèlic de Catalunya, participarà aquest dimarts 23 de gener, a les 19:30 hores, en una taula rodona que es portarà a terme a l’Auditori Municipal de Can Saleta de Calella amb motiu de la Setmana de la Pregària per la Unitat dels Cristians. Una activitat, moderada pel periodista Emili Pacheco, presentador del programa “Paraules de vida” de Catalunya Ràdio, en què aquest pastor de l’Església protestant compartirà les seves reflexions sobre els camins de trobada entre realitats eclesiàstiques diferents amb veus com la de Cinto Busquet, rector de la parròquia catòlica de Calella, i la del liturgista orientalista Sebastià Janeras.
Hi ha un instint humà de preferir llocs familiars en comptes d’aquells que són desconeguts. El mateix es pot dir de les comunitats eclesials. Però Jesús recorda contínuament l’obligació d’acollir i estimar tothom, independentment de la seva religió, cultura o condició social. No és un fet extraordinari, oi?
No, no. No ho és. És possible trobar una unitat, però tenint en compte unes determinades condicions per part de les persones que són fidels a Déu. Totes les confessions religioses som com els radis que tenen les rodes d’una bicicleta: si ens allunyem del centre, no només ens allunyarem del centre, que seria el Senyor, sinó també de la resta de creences que tenim a la vora i amb què convivim al nostre món. Per tant, estar ben a prop de Crist és estar també ben a prop de la unitat, defugint personalismes i fent coses tots plegats.
En aquest escenari que comenta, hi ha barreres?
En aquesta convivència entre religions, de barreres, sempre n’hi haurà. A pesar d’això, el que canvia si ens apropem a Crist des de totes bandes és que, en aquest escenari que s’acaba generant, tots i totes estem més pròxims els uns dels altres, ens sentim la veu sense haver d’alçar-la gaire, quasi que ens toquem. I, per descomptat, ens estem distanciant del gran enemic, que és el mateix per a totes les confessions.
Quin és l’enemic?
L’enemic és voler aparcar Déu en un racó i deixar-lo al marge del nostre dia a dia i dels projectes personals de cadascú, de les nostres lleis. És viure d’esquena al Senyor i no adonar-se que aquest és l’error més gran que es pot arribar a cometre. És oblidar que el diumenge és el dia en què toca pensar en Ell i obligar-nos a mirar cap a un altre lloc, com ara a Galícia, on el passat diumenge connectaven tots els canals de televisió per oferir què hi estaven fent els dos grans partits polítics que hi ha a Espanya; Déu no es troba instal·lat en els discursos polítics ni en les promeses que se’n puguin acabar donant.
“El que canvia si ens apropem a Crist des de totes bandes és que, en aquest escenari que s’acaba generant, tots i totes estem més pròxims els uns dels altres, ens sentim la veu sense haver d’alçar-la gaire, quasi que ens toquem”
El tema de reflexió per a aquesta Setmana d’Oració, proposat aquest any pels cristians de Burkina Faso, és la paràbola del bon samarità, en què Jesús explica en què consisteix estimar el proïsme. Què significa per a vostè?
Vull destacar la gran tasca hospitalària i social que estan fent a Burkina Faso organitzacions com ara Emsimisión, un clar exemple que ens ensenya a estimar el proïsme en llocs on la pobresa és extrema. Estimar el proïsme és estimar el món, i per conservar el món hem de tenir clar que és tasca de tots els que l’habitem. Abans de nosaltres hi havia persones que ens ensenyaven com havíem de trobar els camins per trobar-nos, com ara els pastors evangèlics Josep Monells i Santiago Giordano, recentment traspassats i dos grans influents dels últims temps. Després de nosaltres, en canvi, en vindran uns altres, probablement, que beuran de les influències que els acabem deixant i continuaran treballant per la unitat.
