El passat diumenge, el papa Francesc va tornar a sortir al balcó del Palau Apostòlic del Vaticà, en aquesta ocasió davant d’uns 20.000 fidels, per resar el res marià de l’Àngelus. Ho va fer reflexionant sobre l’Evangeli d’aquest dia (Mc 1,14-20), el qual narra la vocació que van tenir els primers deixebles que van ser cridats per Jesús amb la missió de convertir-se en pescadors d’homes, tal com va parafrasejar el Papa argentí. Una actitud que, per a Bergoglio, reflecteix la necessitat d’implicar els homes i les dones en la seva obra de salvació, “actius, responsables i protagonistes”, va manifestar.
Abans de resar l’Àngelus, Francesc va posar en relleu que “anunciar l’Evangeli no és temps perdut“, sinó, va definir, “és convertir-se en persones més felices tot ajudant els altres; és alliberar-se d’un mateix ajudant els altres a ser lliures; és sentir-se millor ajudant els altres a ser millors”. “Germans, germanes —va prosseguir l’argentí—, cadascun de nosaltres va rebre la crida per a evangelitzar, i va rebre-la en l’estat de vida en què es troba, amb les capacitats, els amics, la feina, l’edat o el barri que té”.
Posteriorment a l’Àngelus, Francesc va tornar a recordar que “no ens hem de cansar d’invocar al Senyor per la pau a Ucraïna, Israel, Palestina i en moltes altres parts del món”. D’altra banda, tampoc no es va oblidar de mencionar “els nens i nenes, ferits i assassinats, que han estat privats d’afecte, de somnis i de futur“, va concloure.
Catequesi
Estimats germans i germanes, bon dia!
L’Evangeli d’avui relata la vocació dels primers deixebles (cf. Mc 1,14-20). Trucar als altres per unir-se a la seva missió és una de les primeres coses que Jesús compleix al començament de la vida pública: s’acosta a alguns joves pescadors i els convida a seguir-lo: «Segueixin-me i els faré pescadors d’homes» (v. 17 ). I això ens diu una cosa molt important: el Senyor estima implicar-nos en la seva obra de salvació, ens vol actius col Ell, ens vol responsables i protagonistes. Un cristià que no és actiu, que no és responsable a l’obra d’anunciar el Senyor, i que no és protagonista de la seva fe, no és un cristià o, com deia la meva àvia, és un cristià “a l’aigua de roses”, sense fonament, superficial.
Per si mateix, Déu no hauria de fer-ho, però ho fa, tot i que implica assumir tantes de les nostres limitacions: tots som limitats, de debò pecadors, i Ell carrega amb els nostres pecats. Fixem-nos, per exemple, en quanta paciència va tenir amb els deixebles: sovint no comprenien les seves paraules (cfr Lc 9,51-56), de vegades no es portaven bé entre ells (cfr Mc 10,41), durant molt de temps no van aconseguir acollir aspectes essencials de la seva predicació, per exemple, el servei (cfr Lc 22,27). Però Jesús els va triar i va continuar creient-hi. Això és important, el Senyor ens va triar per ser cristians. I nosaltres som pecadors, cometem una darrere l’altra, però el Senyor continua creient en nosaltres. Això és meravellós.
De fet, portar la salvació de Déu a tots ha estat per Jesús la felicitat més gran, la missió, el sentit de la seva existència (cf. Gv 6,38) o, com Ell diu, el seu aliment (cf. Gv 4,34). I en cada paraula i acció amb què ens unim a Ell, en la bella aventura de donar amor, es multipliquen la llum i la joia (cf. Is 9,2): no només al nostre voltant, sinó també en nosaltres. Anunciar l’Evangeli, doncs, no és temps perdut: és ser més feliços ajudant els altres; és alliberar-se de si mateix ajudant els altres a ser lliures; és fer-se millors ajudant els altres a ser millors!
Preguntem-nos, doncs: m’aturo de tant en tant a recordar l’alegria que va créixer en mi i al meu voltant quan vaig acollir la crida a conèixer ia testimoniar Jesús? I quan prego, dono gràcies al Senyor per haver-me cridat a fer feliços els altres? I finalment: vull fer agradar a algú, amb el meu testimoni i la meva alegria, fer agradar com n’és de bonic estimar Jesús?
Que la Mare de Déu ens ajudi a agradar l’alegria de l’Evangeli.
