Després de la mort del claretià Jaume Sidera (1929-2024), ha tornat el consens generalitzat al voltant de la importància que ha tingut la seva traducció en català del Nou Testament, iniciada als anys setanta i revisada posteriorment cada deu anys. Des del president de l’Associació Bíblica de Catalunya, Joan Ferrer, fins al filòsof i escriptor ateu Ramon Camats, que ha dit sobre el missioner que “a Catalunya estem faltats de persones com ell”, passant per tota la família claretiana que aquests dies s’ha fet un tip de recordar-lo públicament, la llarga quantitat d’hores que Sidera va invertir en l’obra ha estat un dels aspectes més remarcats per moltes de les persones que el van conèixer. “Darrere d’això hi havia el seu convenciment que el grec, el llatí i la Bíblia eren les tres grans potes del coneixement occidental“, puntualitza la biblista Mar Pérez, qui va ser alumna del pare claretià en les seves lliçons sobre l’Antic Testament.
Després de la seva traducció del Nou Testament (una de les primeres a Catalunya, quan ja es comptava amb la Bíblia de Montserrat, del 1970), en van arribar d’altres, com ara la que el passat 2023 va treure a la llum l’Editorial Albada després de la tasca feta per mossèn Ferran Blasi (1929-2021). “Però el que destaca del que va fer Sidera —assenyala, de nou, Pérez— és que feia senzill allò que, en el fons, no ho és tant, fruit d’un coneixement de les llengües antigues que no tenia fi”.
En aquest sentit, Sidera va manifestar diverses vegades que, per trobar les paraules més populars i comprensibles en català, en traduir el Nou Testament, damunt de la seva taula havia tingut una desena de bíblies escrites en diferents llengües europees: d’aquest exercici en van sortir, per exemple, expressions d’arrels gironines com ara “buidaampolles” (persona que beu molt). “Això es podia deure, segurament, al seu contacte sovintejat amb la gent, que li feia conèixer en concret i de prop la vida de cada dia”, opina un altre claretià, Pere Codina, amic durant dècades de Jaume Sidera. De fet, segons Codina, el seu “sentit de la llengua” li permetia expressar-la amb gràcia i, coincidint amb Pérez, “amb una aparentment senzilla naturalitat”.
Codina posa un exemple per observar aquesta empremta sideriana en el seu Nou Testament, publicat per l’Editorial Claret i amb més de 500.000 exemplars venuts en l’actualitat: “N’hi ha prou de comparar dues traduccions diferents d’un mateix text —indica— per adonar-nos de l’especificitat del seu llenguatge”, i exposa com, en traduir una frase de la Carta als Colossencs, Sidera hi reflecteix una manera diferent d’expressar-se, en comparació amb la forma com ho fa la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI), del 1993. “La traducció de Sidera diu: ‘Revestiu-vos de sentiments de compassió, d’afabilitat, d’humilitat, de tendresa i d’aguant‘. En canvi, la de la BCI, expressa: ‘Revestiu-vos, de sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència'”, compara Codina. “Les dues traduccions son fidelíssimes a l’original”, però en la del claretià, argumenta, es pot copsar un estil diferent.
Preocupat per la decadència de la cultura
Exigent amb si mateix, però comprensiu amb els altres, tal com remarquen Pérez i Codina, Jaume Sidera vivia preocupat pel declivi actual en l’estudi de les llengües clàssiques, “com ens passa a tots els filòlegs clàssics”, agrega la també professora de llatí i grec en un institut d’educació secundària. “En algunes de les nostres converses, mentre ell traduïa Eurípides i Ciceró durant les estones lliures, parlàvem de tot plegat i manifestàvem l’esperança que algun dia la situació es capgirés“, recorda Pérez. Per a Sidera, el declivi d’aquest interès per llengües com la de l’antiga Roma no era precisament una causa de la pèrdua general de valors que existeix, “però sí que n’és, deia, una expressió o reflex ben fidel”, acaba Codina.