“El pecat de qui cedeix davant un tros de pastís, no causa un gran mal, però la voracitat amb la qual ens hem lliurat cap als béns del planeta, està comprometent el futur de tots”. Així s’ha expressat el papa Francesc aquest dimecres 10 de gener durant l’audiència general, en la qual ha reprès el cicle de catequesi sobre els vicis i les virtuts i ho ha fet reflexionar sobre la gola, que ha definit com “el vici més perillós que està acabant amb el planeta”.
Inspirant-se en el passatge bíblic de les noces de Canà, que relata el primer miracle de Jesús, Francesc ha recordat que Jesús no veia gens dolent a menjar bé i una mica de vi en companyia. Així, ha recordat que, si bé no cal sentir-se culpables per menjar un tros de pastís, s’ha de tenir en compte que les relacions desequilibrades amb el menjar poden danyar el planeta i els cors de les persones. Per això, el pontífex ha convidat a redescobrir i valorar la relació serena de Jesús amb els aliments, especialment en les societats “suposadament de benestar”, en les quals es manifesten nombrosos desequilibris i patologies vinculades amb l’alimentació.
Al final de l’audiència, Bergoglio ha tornat a fer una crida a pregar per la població d’Ucraïna i per tots aquells que pateixen l’horror de la guerra a Palestina i Israel i altres parts del món. “Preguem, preguem per aquesta gent que està sota la guerra i preguem al Senyor perquè planti en el cor de les autoritats dels països la llavor de la pau”, ha expressat el Papa.
Catequesi
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En el nostre itinerari catequètic sobre els vicis i les virtuts, avui ens aturem en el vici de la gola.
Què ens diu l’Evangeli sobre aquest tema? Fixem-nos en Jesús. El seu primer miracle, en les noces de Canà, revela la seva simpatia per les alegries humanes: es preocupa que la festa acabi bé i regala als nuvis una gran quantitat de bon vi. Al llarg del seu ministeri, Jesús apareix com un profeta molt diferent del Baptista: si Joan és recordat pel seu ascetisme —menjava el que trobava en el desert—, Jesús és, en canvi, el Messies que veiem sovint en la taula. El seu comportament suscita escàndol, perquè no sols és benèvol amb els pecadors, sinó que fins i tot menja amb ells; i aquest gest demostrava la seva voluntat de combregar amb persones a les quals tots rebutjaven.
Però també hi ha alguna cosa més. Encara que l’actitud de Jesús davant els preceptes jueus ens revela la seva plena submissió a la Llei, es mostra comprensiu amb els seus deixebles: quan són sorpresos in fraganti perquè tenen gana i recullen unes espigues el dia de dissabte, els justifica, recordant que el rei David i els seus companys, passant necessitat, també havien transgredit un precepte (Mc 2,23-26). Però, sobretot, Jesús, amb una bella paràbola, afirma un nou principi: els convidats a les noces no poden dejunar quan el nuvi està amb ells; dejunaran quan el nuvi els sigui llevat. Ara tot és relatiu a Jesús. Quan ell està enmig de nosaltres, no podem estar de dol; però a l’hora de la seva passió, llavors sí, que dejunem (Mc 2,18-20). Jesús vol que estiguem alegres en la seva companyia; però també vol que compartim els seus sofriments, que són també els sofriments dels petits i dels pobres.
Un altre aspecte important. Jesús fa caure la distinció entre aliments purs i impurs, que era una de les pedres angulars d’algunes cultures del món antic. En realitat —ensenya Jesús— el problema d’un aliment no és l’aliment en si, sinó la relació que tenim amb ell. Quan una persona té una relació no ordenada amb els aliments, veiem com menja, menja ràpid, veloçment, amb ganes d‘atipar-se, però sense aconseguir satisfer la gana. Així, aquesta persona no té una bona relació amb els aliments sinó que n’ès esclau.
Aquesta relació serena que Jesús va establir respecte al menjar hauria de ser redescoberta i valorada, sobretot en les societats suposadament de benestar, on es manifesten tants desequilibris i patologies. Es menja massa, o massa poc. Sovint es menja en solitud. S’estenen els trastorns alimentaris: anorèxia, bulímia, obesitat… I la medicina i la psicologia intenten solucionar la mala relació amb el menjar.
Es tracta de malalties, sovint molt doloroses, relacionades sobretot amb turments de la psique i de l’ànima. Com va ensenyar Jesús, el problema no són els aliments en si, sinó la relació que tenim amb ells. El menjar és la manifestació d’una cosa interior: la predisposició a l’equilibri o a la desmesura; la capacitat de donar gràcies o l’arrogant pretensió d’autonomia; l’empatia de qui sap compartir el menjar amb els necessitats, o l’egoisme de qui ho acumula tot per a si mateix. Digues-me com menges, i et diré quina ànima posseeixes.
Els antics Pares cridaven al vici de la gola amb el nom de “gastrimargia”, terme que pot traduir-se com a “bogeria del ventre”. És un vici que s’empelta en una de les nostres necessitats vitals, com l’alimentació.
Si ho llegim des d’un punt de vista social, la gola és potser el vici més perillós que està acabant amb el planeta. Perquè el pecat de qui cedeix davant un tros de pastís, després de tot, no causa gran mal, però la voracitat amb la qual ens hem lliurat, des de fa uns segles, cap als béns del planeta, està comprometent el futur de tots. Ens hem abalançat, sobretot, per a fer-nos amos de tot, quan tot havia estat consignat a la nostra custòdia. Aquest és llavors el gran pecat, la fúria del ventre: hem abjurat del nom d’homes, per a assumir un altre, “consumidors”. Ni tan sols ens vam adonar que algú havia començat a cridar-nos així. Estàvem fets per a ser homes i dones “eucarístics”, capaces de donar gràcies, discrets en l’ús de la terra, i en canvi ens hem convertit en depredadors, i ara ens estem adonant que aquesta forma de “gola” ens ha fet molt de mal a nosaltres i al medi ambient en el qual vivim. Deixem que l’Evangeli ens curi de la gola personal i de la gola social.
