Els cristians tenen davant el repte de viure una lluita espiritual constant, és a dir, “un continu combat“. Així és com els toca viure la travessia de la vida, que, lluny de ser pacífica i sense desafiaments, per a Francesc esdevé complicada de principi a fi. Amb aquesta opinió ha obert la primera catequesi del 2024, en una audiència celebrada a l’Aula Pau VI; una afirmació que ha acompanyat amb la idea que fins i tot els sants i les santes “eren persones conscients que a la vida també hi ha maldat, que cal rebutjar”, ha dit.
“Qui considera que ja ha aconseguit cert grau de perfecció i que no necessita conversió —ha remarcat referint-se als que no observen aquest camí com ho fa ell—, viu a la Lluna, viu a la foscor“. A pesar d’això, totes aquestes persones acaben rebent el perdó de Jesús, ha improvisat després Bergoglio.
D’altra banda, el papa Francesc ha expressat la seva proximitat amb el poble japonès arran del terratrèmol que va sacsejar una part del país el passat dilluns i ha tingut unes paraules d’afecte per les famílies que van perdre els seus éssers estimats en la col·lisió de dos avions a l’aeroport de Tòquio. Tampoc no s’ha oblidat de criminalitzar les guerres “boges” que continuen afectant Palestina, Israel, Ucraïna i “moltes altres parts del món”, ni de denunciar la persecució de les minories musulmanes a Myanmar (territori anteriorment conegut amb el nom de Birmània).
Catequesi
Estimats germans i germanes, bon dia!
La setmana passada vam entrar en el tema dels vicis i les virtuts. Aquest ens crida a la lluita espiritual del cristià. De fet, la vida espiritual del cristià no és pacifica, linear i sense desafiaments, sinó que, al contrari, exigeix un combat continu. No és casualitat que la primera unció que cada cristià rep al sagrament del baptisme -la unció catecumenal- sigui sense perfum i anunciï simbòlicament que la vida és una lluita. De fet, a l’antiguitat, els lluitadors s’ungien completament abans de la competició, tant per tonificar els seus músculs com per fer els seus cossos esmunyedius a les urpes de l’adversari.
La unció dels catecúmens posa immediatament en clar que el cristià no se salva de la lluita: la seva existència, com la de tots els altres, també haurà de baixar a la sorra, perquè la vida és una successió de proves i temptacions.
Una famosa dita atribuïda a Abba Antonio, el primer gran pare del monacat, diu així: “Treu la temptació i ningú se salvarà”. Els sants no són homes que s’han lliurat de la temptació, sinó persones ben conscients que a la vida apareixen repetidament les seduccions del mal, que cal desemmascarar i rebutjar.
En canvi, les persones que s’autoabsolen contínuament, que pensen que estan “bé”, “en el correcte”, que riuen dels que confessen els seus pecats al Sagrament de la Reconciliació, s’arrisquen a viure a les tenebres, perquè s’han acostumat a les tenebres i ja no saben distingir el bé del mal. Isaac de Nínive deia que, a l’Església, el que coneix els seus pecats i els plora és més gran que el que ressuscita un mort. Tots hem de demanar a Déu la gràcia de reconèixer-nos pobres pecadors, necessitats de conversió, conservant al cor la confiança que cap pecat és massa gran per a la infinita misericòrdia de Déu Pare. Aquesta és la lliçó inaugural que ens dóna Jesús. Ho veiem a les primeres pàgines dels Evangelis, en primer lloc, quan se’ns parla del baptisme del Messies a les aigües del riu Jordà. L’episodi té una mica desconcertant: per què Jesús se sotmet a un ritu tan purificador? De quin pecat s’ha de penedir Jesús? Fins i tot el Baptista s’escandalitza, fins al punt que el text diu: “Joan volia impedir-ho, dient: “Jo necessito ser batejat per tu, i tu véns a mi?” (Mt 3,15) Però Jesús és un Messies molt diferent de com Joan ho havia presentat i la gent s’ho imaginava: no encarna el Déu irat i no convoca per al judici, sinó que, al contrari, es posa en fila amb els pecadors, com tots nosaltres i amb tots nosaltres, perquè ningú no li tingui por.
I immediatament després de l’episodi del baptisme, els Evangelis relaten que Jesús es retira al desert, on fou temptat per Satanàs. També en aquest cas sorgeix la pregunta: per què el Fill de Déu ha de conèixer la temptació? També aquí Jesús es mostra solidari amb la nostra fràgil naturalesa humana i es converteix en el nostre gran exemplum: les temptacions que travessa i que supera enmig de les pedres àrides del desert són el primer ensenyament que imparteix a la nostra vida de deixebles. Ell va experimentar el que nosaltres també ens hem de preparar sempre per afrontar: la vida està feta de desafiaments, proves, cruïlles, visions oposades, seduccions ocultes, veus contradictòries. Algunes veus són fins i tot persuasives, tant que Satanàs va temptar Jesús recorrent a les paraules de l’Escriptura. Cal custodiar la claredat interior per triar el camí que condueix veritablement a la felicitat, i després esforçar-se per no aturar-se al camí.
Recordem que sempre estem dividits i lluitem entre extrems oposats: l’orgull desafia la humilitat; l’odi s’oposa a la caritat; la tristesa impedeix la veritable alegria de l’Esperit; l’enduriment del cor rebutja la misericòrdia. Els cristians caminem constantment sobre aquestes crestes. Per això és important reflexionar sobre els vicis i les virtuts: ens ajuda a superar la cultura nihilista on els contorns entre el bé i el mal romanen borrosos i, alhora, ens recorda que l’ésser humà, a diferència de qualsevol altra criatura, sempre pot transcendir-se a si mateix, obrint-se a Déu i caminant cap a la santedat.
El combat espiritual, aleshores, ens condueix a mirar des de prop aquells vicis que ens encadenen ia caminar, amb la gràcia de Déu, cap a aquelles virtuts que poden florir en nosaltres, portant la primavera de l’Esperit a les nostres vides.
