El papa Francesc ha criticat el frenesí materialista de regals i distraccions que, en època nadalenca, impedeixen tornar a l’essencial i reconduir-se a Déu. Durant la catequesi d’aquest dimecres en l’audiència general, el Papa ha reflexionat sobre el pessebre, que enguany commemora vuit-cents anys des de la primera escenificació de Sant Francesc d’Assís a la localitat italiana de Greccio.
“El pessebre —ha dit el pontífex— neix per a reconduir-nos al que realment és important: a Déu, que ve a habitar entre nosaltres, però també a les altres relacions essencials, com la família, present en Jesús, Josep i Maria, i els éssers estimats, representats pels pastors”.
Durant la catequesi, Francesc ha defensat que “les persones són abans que les coses”. En aquest sentit, ha convidat a observar que els personatges del pessebre són “senzills, pobres, i estan en harmonia amb la creació”. Per això, segons Francesc, el paisatge ocupa en el pessebre una gran part de l’espai i mai hi falten el bou i l’ase. “Fa bé parar-se enfront del pessebre per a reordenar la vida tornant a l’essencial. És com entrar en un oasi per a allunyar-se de l’enrenou quotidià, per a trobar la pau en l’oració i el silenci, en una tendresa no contaminada”, ha afirmat el Papa.
Catequesi
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Fa 800 anys, en el Nadal 1223, San Francisco va escenificar per primer cop a Greccio el pessebre vivent. Mentre a les cases i en molts altres llocs s’està preparant o completant el pessebre, ens fa bé redescobrir els seus orígens.
Quin ha estat la intenció de San Francesc? Ho va explicar així: “Desitjo celebrar la memòria del nen que va néixer a Betlem i vull contemplar d’alguna manera amb els meus ulls el que va sofrir per les penúries en què es trobava per falta del necessari per a un nen nounat, com va ser ficat al llit en el pessebre i com va ser col·locat sobre el fenc entre el bou i l’ase” (TOMMASO DONA CELANO, Vida primera, XXX, 84: FF 468).
Francesc no vol realitzar una preciosa obra d’art, sinó suscitar, a través del pessebre, la sorpresa davant l’extrema humilitat del Senyor, davant les privacions que va patir, per amor a nosaltres, en la pobra gruta de Betlem. De fet, el biògraf del Sant d’Assís apunta: “En aquesta commovedora escena brilla la senzillesa evangèlica, es lloa la pobresa, es recomana la humilitat. Greccio s’ha convertit com en una nova Betlem” (ibíd., 85). Aquí està la primera característica: el pessebre va néixer com a escola de sobrietat. I això té molt a dir-nos també a nosaltres. Avui, en efecte, el risc de perdre el que compta en la vida és gran i paradoxalment augmenta precisament per Nadal: immersos en un consumisme que corroeix el seu sentit, aclaparats per una marea de distraccions i publicitat, correm el risc de descurar l’essencial. Així, mentre Jesús ve a donar-se a si mateix com a do en la pobresa, el Nadal s’ha convertit per a punts només en una ocasió per a fer-se regals. El Senyor mateix ens ha previngut contra això, dient que la temptació més insidiosa per a la fe és la “dissipació del cor” (cf. Lc 21, 34), l’enrenou del benestar mundà que anestesia l’ànima. I el pessebre neix per a reconduir-nos al que realment és important: a Déu, que ve a habitar entre nosaltres, però també a les altres relacions essencials, com la família, present en Jesús, Josep i Maria, i els éssers estimats, representats pels pastors. Les persones abans que les coses, les persones tal com són: observem que els personatges del pessebre són senzills, pobres; i estan en harmonia amb la creació: en el pessebre, el paisatge ocupa gran part de l’espai i mai hi falten el bou i l’ase! Fa bé, llavors, parar-se enfront del pessebre per a reordenar la vida tornant a l’essencial. És com entrar en un oasi per a allunyar-se de l’enrenou quotidià, per a trobar la pau en l’oració i el silenci, en una tendresa no contaminada. Penso en els nens i els joves, que corren el risc d’una indigestió d’imatges virtuals i violentes: en el pessebre poden redescobrir la genuïnitat i la creativitat. Que bell és que romanguin allí junts amb els seus avis, fent-se bé els uns als altres! Però el pessebre de Greccio no sols parla de sobrietat, sinó també d’alegria. Tornem a sentir de la crònica de l’època: “I ha arribat el dia de l’alegria, el temps de l’exultació! […] Francisco […] està radiant […]. La gent acudeix i s’alegra amb un goig que mai abans havia assaborit […]. Tots van tornar a les seves cases satisfets d’inefable alegria” (Vida primera, XXX, 85-86: FF 469-470). Però, d’on procedeix aquesta extraordinària alegria nadalenca? Certament no d’haver portat regals a casa o d’haver viscut sumptuoses celebracions. No, era l’alegria que desborda del cor quan es toca amb la mateixa mà la proximitat de Jesús, la tendresa de Déu, que no deixa només, sinó que consola. Aquesta és l’experiència del pessebre: percebre la proximitat de Déu de manera concreta. Representa la realitat tal com és: hi ha vida quotidiana, amb pastors i altres oficis; hi ha maldat, representada pel castell d’Herodes; hi ha, en fi, bellesa i misèria del món. Però tot està habitat per la Novetat: Déu està enmig de nosaltres i abraça la nostra existència.
Benvolguts germans i germanes, el pessebre és com un petit pou del qual extreure la proximitat de Déu, font d’esperança i alegria. És com un Evangeli viu, un Evangeli domèstic. Com el pou de la Bíblia, és el lloc de la trobada, on portem a Jesús, com van fer els pastors de Betlem i la gent de Greccio, les expectatives i les preocupacions de la vida. Si, davant el pessebre, confiem a Jesús tot el que ens és volgut, també nosaltres experimentarem “una gran alegria” (Mt 2,10).
