Narges Mohammadi va rebre el passat diumenge el Premi Nobel de la Pau. Però no el va recollir físicament, ja que aquesta activista nascuda l’abril de 1972 a Zanjan, a l’Iran, i mare de dos fills bessons es troba retinguda en una presó del seu país des del 2021 per defensar els drets humans. Allà s’haurà d’estar, per decisió de la justícia iraniana i si res no canvia, durant els pròxims vuit anys. Des de l’Iran, així doncs, però observada per tot el món en rebre aquest important reconeixement per la seva tasca, Mohammadi va voler començar una vaga de fam per obrir consciències davant la seva situació personal.
Així ho van corroborar els seus fills, que van recollir aquesta distinció a Oslo i es van adreçar a la comunitat internacional, en nom de la seva mare, llegint una carta que aquesta els va fer arribar tot i els obstacles per poder-ho fer. Un document en què la iraniana, defensora dels drets de les dones del seu país i de la minoria religiosa bahá’í, va reclamar urgentment el suport internacional per combatre un règim totalitari, el de l’Iran, basat en l’exercici descarnat de la violència.
Un missatge no gaire optimista que va voler acompanyar, a pesar d’això, d’un discurs esperançador: a través de les seves paraules, Mohammadi va mostrar-se confiada en la idea que “la llum de la llibertat i la justícia brillaran intensament a la terra de l’Iran”, ja que el règim que hi existeix, deia, viu a hores d’ara una situació d'”equilibri inestable“.
Aquesta és la situació que s’ha generat a l’Iran després que el moviment de resistència que porta per nom “Dona, vida, llibertat” hagi promogut una revolta social per denunciar, per exemple, l’obligatorietat de portar-hi vel. Una imposició, aquesta, que l’any passat va posar fi a la vida de Jina Nahsa Amini en ser detinguda per portar els cabells mal coberts. “Aquest moviment ha contribuït significativament a expandir la resistència civil a l’Iran, abastant moviments de dones, joves, estudiants, professors, activistes i altres. En essència, és un moviment per un canvi fonamental“, van manifestar els fills de la guardonada, que van criticar el paper d’alguns països d’Occident per no cooperar en aquestes accions.
Va ser durant la dècada de 1990 quan Mohammadi va iniciar el seu compromís amb els drets de les dones. Aleshores, es trobava a la universitat i treballava com a columnista de diversos diaris reformistes. Posteriorment, va passar a formar part del Centre de Defensors de Drets Humans a Teheran, dirigit per Shirin Ebadi, la seva “estimada mentora”, tal com va recordar l’activista en el seu discurs.
