El teòleg i sociòleg claretià Pere Codina ha deixat temporalment Barcelona per anar a Occitània, on s’estarà durant uns quants mesos. Concretament, es troba a cavall entre Tolosa de Llenguadoc i Muret, la vila, recorda, on tingué lloc la cèlebre i malaurada batalla, el 12 de setembre de 1213, en què morí Pere el Catòlic, el pare de Jaume I. La raó de la seva anada a terres occitanes és que els claretians de França, que pertanyen com els claretians catalans a la Província de Sant Pau, es trobaven temporalment mancats de personal i buscaven algú que els donés un cop de mà integrant-se a l’equip parroquial de Moret i comarca. Els superiors li ho van proposar, i com que moltes coses que feia a Barcelona, les pot continuar fent des de Tolosa, van creure tots plegats que no seria cap desastre intentar-ho. I ara, assegura, n’està content.
Una de les coses que continua fent des d’Occitània és dirigir la revista El Pregó. En un dels darrers editorials, el del número d’octubre, parlava de la forta oposició al papa Francesc dins l’Església? El preocupa el tema?
Em preocupa el tema i sento una forta indignació per la forma, cada vegada més descarada, amb què actuen els qui no estan d’acord amb l’obertura que el papa Francesc vol donar a l’Església. Tothom té dret a ser conservador, de la mateixa manera que tothom té dret a ser progressista (ja ens entenem amb els noms!) Al que ningú no té dret és a creure’s qui sap qui per defensar l’Església de suposats atacs… del mateix pontífex! Són personatges que solen fer servir mitjans poc cristians (i gens evangèlics) per defensar la causa catòlica. Concretament, em va indignar veure com aquest estiu el grup ultra-conservador “Tradició, família i propietat”, que ja sabem quin peu calça, invertia una fortuna en una campanya internacional per tal d’atacar el Sínode promogut per Francesc.
Recentment, el cardenal Müller ha arribat a titllar d’heretge el papa Francesc. I el bisbe nord-americà Joseph E. Strickland, que ha estat destituït recentment pel mateix pontífex, s’ha expressat també en termes similars. Creu que aquestes accions contra Francesc traspassen la línia vermella?
Fas bé d’esmentar Müller, perquè és el que jo més tenia al cap i amb les presses no el vaig esmentar. Crec que traspassen línies vermelles. Es presenten com a persones creients, però en el fons se les veu més cregudes que creients. I, de debò, hi ha coses que no entenc, i potser més m’estimo no entendre: com es poden compaginar en un mateix cor l’actitud del creient confiat amb la del cregut entossudit? Els espais de la fe no són espais geomètrics, minuciosament delimitats, sinó que són com nebuloses, amb un nucli nítid i definit i unes perifèries vaporoses… Personalment, miro d’atenir-me a una distinció, per a mi cabdal, en l’àmbit de la fe: distingir entre el “què” crec i el “com” explico allò que crec. L’essencial és el “què”, no el “com”.
“ELS OPOSITORS DEL PAPA FRANCESC TRASPASSEN LÍNIES VERMELLES. ES PRESENTEN COM A PERSONES CREIENTS, PERÒ EN EL FONS SE LES VEU MÉS CREGUDES QUE CREIENTS”
El teòleg veneçolà Rafael Luciani diu que les crítiques al Papa evidencien un pontificat sense censures. Censures, no, límits, sí?
Més que parlar d’un pontificat sense censures, jo diria que és un pontificat amb propostes objectives i positives, i això fa que es relativitzin una mica les censures. De límits, sempre n’hi ha d’haver: si no hi ha un “fora” tampoc no hi ha un “dins”… Ara bé, l’obsessió pels límits es correspon amb una “no-obsessió” pels objectius, és a dir, per la missió, per l’evangelització… Als cristians i cristianes apassionats per l’evangelització, no els treuen gaire el son les censures.
A la JMJ Lisboa, Francesc va parlar d’una Església per a “tots, tots, tots”. Hi hauria d’entrar aquí també tota aquesta oposició, per més reaccionària que sigui?
El Concili Provincial Tarraconense —massa oblidat!— en el seu capítol primer, “Anunciar l’evangeli”, té un apartat preciós en què diu que el mateix Concili “és cridat a ser reconciliació generosa de grups i tendències”. Diu molt poc a favor d’aquests cristians l’obsessió que tenen per jutjar ‘objectivament’ la vida subjectiva dels altres. Hem d’animar-nos mútuament a traduir més en pràctica la nostra fe cristiana, més que no pas discutir quins són els mínims que hem de complir per ser cristians o jutjar qui els compleix i qui no.
Hi ha qui assegura que els joves capellans són, en general, més tradicionalistes que els grans. Hi està d’acord?
No estic d’acord amb aquesta interpretació del que està passant. Jo crec que entre els capellans joves “n’hi ha que són” més tradicionalistes que els grans i això passa més que abans. I crec que aquest fet té (si més no) una explicació: es tracta de vocacions sorgides d’ambients molt tradicionalistes, i subratllo això de “molt”, perquè són famílies que han hagut d’anar a contracorrent o aïllar-se d’alguna manera respecte de l’ambient a-cristià que tendeix a imposar-se en la nostra societat. Han crescut en un ambient de resistència que, vulguis o no vulguis, marca la manera de ser cristià… i de ser capellà. Volen ser tossudament cristians (“de sempre” i això és molt bo), en ple segle XXI (i això pot ser difícil de quadrar): l’única cosa que fa és allargar el passat i de cap manera no són (i Déu vulgui que no siguin!) el futur de l’Església. De fet, l’any passat l’organització The Catholic Project (Univ. Cat. Washington) va fer una enquesta a 3.500 sacerdots als EUA i va arribar a la mateixa conclusió: “els capellans que es defineixen com a ‘conservadors’ representen un 80% dels capellans ordenats del 2020 ençà”.
El Sínode, que ha culminat la primera fase de l’etapa universal, ha marcat un abans i un després en la vida de l’Església?
Jo crec que sí. I crec que en el futur només subsistirà l’Església que sigui sinodal. He escrit que els cristians del segle XXI només podem ser “cristians de la taula rodona”. La imatge que ens en va donar el Sínode val més que mil discursos: taules rodones, paritàries i diverses. Crec que és el símbol de l’Església del futur, i de tota Església particular que no vulgui ser residual. Però per arribar-hi crec que cal superar molt clericalisme, molt paternalisme (i molt filialisme!)…
“LA IMATGE QUE ENS VA DONAR EL SÍNODE VAL MÉS QUE MIL DISCURSOS: TAULES RODONES, PARITÀRIES I DIVERSES. CREC QUE ÉS EL SÍMBOL DE L’ESGLÉSIA DEL FUTUR”
Com a religiós claretià, com s’imagina l’Església catalana del futur a mig termini tenint en compte la baixada de les vocacions?
Quasi m’hauria estimat més que no em fessis aquesta pregunta! Però, ni que sigui breument, intentaré contestar-la. Crec que no ens trobem lluny d’aquell moment que Emmanuel Mounier va anunciar a les primeries de la Segona Guerra Mundial i d’això fa més de vuitanta anys!). Cito de memòria, però fidelment: “Vindrà un daltabaix tan gran que molts es pensaran que és la fi del cristianisme. Tranquils, només és la fi de la cristiandat medieval i burgesa. Una nova cristiandat naixerà amb empelts extraeuropeus”. Això ho deia l’any 1941, i uns anys més tard afegia: “El que hem de fer és no ofegar la que neix amb el cadàver de la que mor”.
I si es tracta d’anar posant imatges del futur de les nostres comunitats, em limitaré a descripció que, acabat el Concili, feia Joseph Ratzinger de la nova Església que vindria amb el tombant de segle: serà molt petita, no podrà omplir els vells temples, dependrà més de la voluntat i iniciativa dels seus membres. No batejaran els fills per rutina, sinó per convicció.
Tot Muret, que té 25.000 habitants, forma una parròquia, amb un segon lloc de culte. Doncs bé, a la parròquia hi ha una vintena de catecúmens, joves sobretot. Fa quinze anys, això era impensable!
Llavors, s’ha de relacionar la minva de vocacions amb el futur de l’Església?
Crec que no. “Déu és prou poderós per treure de les pedres fills d’Abraham” (Lc 3,8). L’Església tindrà els pastors que necessitarà. L’Església de Cristiandat que hem tingut aquests darrers segles “necessitava” el nombre de capellans que tenia i l’estil que tenien aquests capellans. (No entrem en detalls…). L’Església del futur immediat serà molt més reduïda. Anys enrere, Ratzinger i Martini, en les seves respectives reflexions sobre el futur de l’Església deixaven entendre que en un futur no llunyà l’Església comptaria al voltant d’un 10 % dels efectius o membres que havia tingut en dècades anteriors. En aquest cas semblaria normal que els capellans fossin un 10 % dels que havien estat abans. I també les vocacions. Una altra cosa és l’estil que haurà de tenir aquest sacerdot en l’Església del futur: no podrà ser l’estil de capellà de cristiandat… La Tradició no pot ser una mera repetició de models passats.
Per quin moment passa El Pregó i com veu, també, el seu futur?
Doncs estem passant pel número 621 (novembre) i a finals de novembre ha entrat a impremta el 622 (desembre). Mirem de ser fidels als valors fundacionals de la revista: recordem la necessària implementació del Concili Vaticà II i del Concili Provincial Tarraconense, intentem afavorir una fe adulta i responsable, en diàleg respectuós amb el contorn civil. En resum, per una banda intentem estar en sintonia amb la nostra Església des d’una doble perspectiva: com a Església i com a catalana, i per una altra no volem deixar de ser una veu crítica dins l’Església. Algú ha dit en el consell de redacció: “Pobresa és llibertat”. I ho diem per experiència pròpia. No depenem econòmicament de ningú. No ens devem a ningú, només a l’Església i a aquest grup de l’Església que són els nostres subscriptors: amb les reflexions de cristians disposats –clergues i laics– mirem de situar-nos en aquest context de canvi en què ens trobem.
