Un dels consells que acostuma a donar als periodistes més joves l’exdirector de La Vanguardia, Lluís Foix, és que viatgin i llegeixin tant com puguin, ja que, com més coneixement i experiències acumulin, més coses podran relacionar. Perquè al final, segons Foix, el periodisme consisteix, sobretot, a saber relacionar fets i idees.
Aquesta capacitat queda palesa en un dels articles més recents de Plàcid Garcia-Planas a La Vanguardia, “Simfonia del Donbass”, en el qual el reporter explica la guerra a partir d’una insòlita relació amb la música. “Les guerres són com les simfonies: no es poden escoltar dues alhora. Per això Ucraïna ha desaparegut del repertori”, escriu Garcia-Planas en un text en què vincula la conversa amb un soldat (compositor de música electrònica) al front del Donbass amb tot un referent del periodisme i les lletres com va ser Gaziel, que va definir les guerres com a simfonies.
L’anècdota la va explicar el mateix Garcia-Planas el passat dimecres 29 de novembre en la Sala d’Actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya, on va recollir el premi Memorial Joan Gomis de Periodisme Solidari en modalitat de trajectòria. Durant la cerimònia, que va aplegar un públic nombrós entre el qual hi havia guanyadors anteriors del certamen, va ser premiada també la periodista catalana Carmina Balaguer pel reportatge, Maestras rurales, las madres ocultas de los cerros”.
Diverses van ser les novetats de la divuitena edició del Memorial Joan Gomis, que enguany, tal com va assenyalar en la salutació de benvinguda la presidenta de Justícia i Pau, Dolors Fernàndez, va incorporar noves persones i entitats en el comitè organitzador. Una altra novetat de l’acte va ser la participació, per primer cop, de Jordi Cuadras, nou president del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, en substitució de David Minoves.
Durant el seu parlament, Cuadras va fer una crida a protegir la feina dels periodistes en situació de conflicte. “No podem tolerar ni acceptar que en només un mes, més de 30 periodistes hagin estat assassinats a Gaza mentre intentaven explicar el conflicte”, va afirmar Cuadras, que va condemnar també de l’assassinat de molts altres periodistes en diferents conflictes arreu del món i les dificultats que pateixen mentre intenten dur a terme la seva feina. Després de reivindicar la necessitat d’un “periodisme profund que ajudi a entendre la realitat polièdrica del món en què vivim”, Cuadras va assegurar que “defensar el periodisme és defensar la democràcia, defensar la diversitat de la societat i, sobretot, defensar la llibertat”.
Per la seva banda, Carmina Balaguer va relatar durant el seu discurs d’agraïment el context en què es va gestar l’obra premiada, que va ser fruit d’un procés de més quatre anys de treball. El reportatge relata la tasca de les mestres rurals a los Valles de Altura, a Jujuy, una província ubicada al nord-est de l’Argentina, a la frontera entre Xile i Bolívia. Allà, Balaguer hi va viure un any, després d’haver-ne passat cinc a Buenos Aires.
“Maestras rurales, las madres ocultas de los cerros”, dona veu a “dones tenaces” que, com va explicar Balaguer, “arriben allà on ningú no ho fa”, caminant més de setze hores al dia per camins de mules, als marges dels precipicis i a una altitud de fins a 4.500 metres per accedir al seu lloc de treball i garantir així un dret universal com és l’educació. “Són dones —va subratllar la periodista— que viuen marcades per la fe, bolcades amb la naturalesa, que és entesa per la tradició andina com un ésser viu i una mare a la qual cal respectar i venerar”.
“El periodisme és coral o no és”
“És el primer guardó maco que he rebut en tota la meva vida”, va bromejar, per la seva part, Plàcid Garcia-Planas després de recollir el premi, un dibuix original fet per Joan Gomis. “Hi ha premis com aquest que, el pes del nom, fa que te l’hagis de merèixer fins al final de la teva vida professional”, va assegurar el reporter que des de finals de la dècada de 1980 ha cobert més d’una desena de conflictes per a La Vanguardia a Bòsnia, al Pròxim Orient, a l’Afganistan o a Ucraïna.
El veterà reporter del diari dels Godó va reconèixer que “el periodisme és coral o no és”. “Un diari surt bé quan el maquetador fa bé la seva feina, quan l’editor que és a taula titula bé, quan qui escull la foto ho fa bé”, va detallar. En aquest sentit, el sabadellenc va dedicar el premi a totes les persones que l’han acompanyat al llarg de la seva llarga carrera, tot assegurant que no ho hauria pogut fer sense la seva contribució.
L’acte va prosseguir amb un col·loqui entre els premiats i el públic, moderat per Miquel Peralta, periodista i professor a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna, Miquel Peralta. Finalment, i com a darrera novetat, els assistents van poder gaudir d’un piscolabis servit per l’organització.
El Premi Memorial Joan Gomis reconeix obres i trajectòries periodístiques que posen en el centre la lluita contra les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social, i que promouen la justícia, la pau i els drets humans. Va néixer per mantenir viu el llegat de Joan Gomis i el seu compromís solidari, amb una llarga tasca com a dirigent i promotor d’iniciatives cíviques i associacions, especialment des de la presidència de Justícia i Pau (1976-2001), així com a través dels seus llibres i de nombrosos articles a la premsa.
El jurat d’aquesta nova edició del memorial va estar format per representants de les entitats convocants: les revistes El Ciervo i Foc Nou, Justícia i Pau, Cristianisme i Justícia, FundiPau, Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-Universitat Ramon Llull, Fundació Cultura de Pau, Mans Unides, LaFede.cat, la Liga Internacional de Mujeres por la paz y la Libertad el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, una representant de la família Gomis i els periodistes Kim Manresa i Queralt Castillo.
A més del dibuix original de Joan Gomis, els premis estan dotats, en ambdues modalitats, amb 1.500€.
