“L’instint de supervivència va portar Israel a buscar el suport dels països que avui legitimen les seves polítiques”

jordpacheco
El politòleg Manuel Manonelles. | Revista 'Idees'

“Una situació extremadament complexa”. Aquesta és l’expressió que més vegades apareix durant la conversa amb Manuel Manonelles sobre el sagnant conflicte entre Israel i Palestina que, des de fa algunes setmanes, manté un clima de màxima tensió al Pròxim Orient i més enllà. Un conflicte que es remunta a inicis del segle XX i que aquest cap de setmana, després de cinquanta dies consecutius d’atacs i bombardejos a Gaza, ha arribat a un punt d’inflexió amb una treva de quatre dies que està permetent una aturada del vessament de sang i l’intercanvi d’ostatges i presoners entre Hamàs i Israel. Un petit respir en una contesa que està lluny de solucionar-se i que, de fet, segons sosté el politòleg i professor de Relacions Internacionals de Blanquerna, no ho farà mentre Palestina no albiri un futur viable per a les seves aspiracions de ser reconegut com a Estat.

Com valora l’acord d’alto el foc entre Israel i Hamàs que ha entrat en vigor aquest cap de setmana?

Bé, el primer que cal és deixar clar que, com a mínim per a Israel, no és formalment un alto el foc sinó una pausa operativa. En qualsevol cas, és una molt bona notícia, perquè suposa un punt d’inflexió en un conflicte que ni s’ha acabat ni s’acabarà encara, però que, almenys, canvia d’orientació amb aquesta pausa. Són quatre dies en què sabem que Hamàs alliberarà com a mínim cinquanta ostatges i Israel, per la seva banda, farà el mateix amb uns 150 presoners palestins. A més, en aquests dies s’evitaran molts morts innecessaris, sobretot civils, i podrà entrar a Gaza una quantitat d’ajuda humanitària considerable.

Hi ha una certa esperança perquè la treva es pugui allargar, es diu.

Sí, perquè hi ha sobre la taula uns incentius perquè sigui així, ja que s’ha pactat que la treva es podrà allargar cada dia que Hamàs estigui disposat a posar en llibertat deus ostatges més. En aquest sentit, segons s’ha pogut saber per informacions palestines, s’està preparant un segon grup de cinquanta ostatges que serien alliberats en uns dies. Si això es confirmés, estaríem parlant de 100 ostatges alliberats d’aquí a finals de mes. Això permetria entrar en un estadi progressiu de desescalada, si bé Israel ha deixat clar que la guerra no s’acaba aquí.

“L’ALTO EL FOC ÉS IMPORTANT PERQUÈ ESTALVIA MORTS INNECESSÀRIES I IMPLICA UNA PAUSA EN UNES OPERACIONS MILITARS QUE, TOT I QUE RESPONEN A UNS ATACS TERRORISTES EXECRABLES PER PART DE HAMÀS, NO ESTAN RESPECTANT EL DRET HUMANITARI INTERNACIONAL”

El secretari d’Estat de la Santa Seu, Pietro Parolin, s’ha mostrat satisfet amb l’alliberament d’ostatges, que ha qualificat d’un “pas d’immensa importància”.

És un moment important, sense dubte, perquè implica una pausa en unes operacions militars que, tot i que responen a uns atacs terroristes execrables per part de Hamàs, no estan respectant el dret humanitari ni estan fent distinció entre combatents i no combatents. Dubto que aquest punt d’inflexió sigui l’inici de la fi de les operacions, malauradament, però almenys podrà canviar el context.

Divendres passat, Pedro Sánchez va demanar a Netanyahu que respectés el dret internacional i que aturés la massacre de civils a Gaza, petició que ha generat una crisi diplomàtica entre Israel i Espanya. Quin impacte creu que pot tenir aquest missatge en el primer ministre israelià i les accions del seu govern? 

S’ha d’aclarir que en aquest cas específic Sánchez, que va viatjar acompanyat pel primer ministre belga, va visitar Israel no només com a president del Govern d’Espanya sinó com a president del Consell de la Unió Europea. I canvia molt si una declaració es fa com a representant d’un Estat concret o de la UE. També s’ha de dir que per Netanyahu, que és un personatge molt complicat, la visita de Sánchez era diplomàticament complexa, ja que durant el debat d’investidura el president espanyol va confirmar que, un cop fos investit, iniciaria els tràmits per reconèixer Palestina com a Estat. Per tant, Espanya és un dels països de la UE que té oficialment una posició menys favorable a Israel.

Dit això, crec que Sánchez la va encertar amb les seves paraules, perquè va dir una cosa que clama al cel: que la resposta als atacs terroristes no pot comportar tantes víctimes innocents, especialment nens. El missatge es va transmetre de manera correcta, s’havia de fer i és bo que s’hagi fet, malgrat que el seu impacte és relatiu perquè Israel sempre ha tingut la percepció que Espanya no és el millor amic dins la UE. Sigui com sigui, el que va dir Sánchez tampoc no està tan lluny d’altres declaracions de governs com ara el del Regne Unit, que han mostrat el seu suport a Israel però remarcant la necessitat d’un major respecte del dret internacional humanitari. 

Nombrosos experts i grups d’arreu del món parlen de les accions militars israelianes sobre Gaza com un genocidi. Hi està d’acord?

Crec que ara no és el moment de determinar-ho, sincerament. Si l’objectiu és resoldre la situació, ens hem de centrar en això. I un cop ho hàgim fet, llavors s’estudiarà tot el que s’hagi d’estudiar. També és cert que venim d’una situació que no s’havia donat mai, que és l’atac del 7 d’octubre de Hamàs, que va ser una matança indiscriminada en què van morir molts civils a Israel. Per tant, la situació és complexa i el que toca ara és exercir pressió a totes les parts perquè això s’acabi, i més a Israel, que com a Estat té l’obligació de complir uns compromisos internacionals amb qui està vinculat. 

Amb les Nacions Unides, per exemple.

Clar, no s’ha d’oblidar que l’Estat d’Israel va ser creat l’any 1948 gràcies a una votació a l’Assemblea General de Nacions Unides. Per tant, si la teva pròpia fundació està condicionada a una institució, el que no pots fer és enfrontar-t’hi tant com ho està fent Israel. També s’ha de dir que per la banda israeliana existeix la percepció que alguns dels organismes de Nacions Unides s’han dedicat a criticar molt l’actuació d’Israel, que està fent coses que no hauria de fer, però, en canvi, no ha condemnat amb la mateixa vehemència l’atac de Hamàs. 

Hi ha una pregunta que es fa molta gent: què té Israel —sent un país tan petit— perquè la comunitat internacional no hagi pogut parar-li els peus en aquesta agressió tan desproporcionada sobre Gaza? 

Israel té una història, una història vinculada amb la Segona Guerra Mundial que tots coneixem. I abans d’això, ha patit persecució durant molts segles, sobretot per part de països occidentals, com per exemple, els pogroms a Catalunya durant el segle XIV, o l’expulsió de la península Ibèrica per part dels reis catòlics al segle XV. De manera que com a comunitat ha sigut molt maltractada històricament i ha patit, juntament amb els armenis o fins i tot més, un intent de destrucció total, especialment a Alemanya. Tot això fa que molts països sentint com un cert deute històric amb el poble d’Israel, que és conscient de la seva història i ha fet una estratègia molt hàbil per esdevenir influents entre aquells països que “tallen el bacallà”. Sobretot a EUA, on el lobby israelià té una importància cabdal en el sistema polític i econòmic.  

Molts situen l’inici del conflicte a Terra Santa l’any 1948, quan les milícies sionistes van provocar la Nakba, l’èxode de centenars de milers de palestins. Però la cosa es remunta més enllà, no és així?

Així és. L’actual Estat d’Israel és en part herència de la Declaració de Balfour, que va fer la Gran Bretanya durant la Primera Guerra Mundial. Mentre es debatia com reorganitzar el món després del conflicte, el govern britànic va fer una declaració de simpatia vers les aspiracions del moviment sionista, que ja reivindicava un estat per a la població jueva a les terres ancestrals. La Declaració de Balfour la va fer el secretari del Foreign Office, ministeri d’Afers Estrangers britànic, i la va enviar a Lord Rothschild, important banquer jueu a la Gran Bretanya i principal finançador del partit de Balfour, perquè ho transmetés a la Federació Sionista. Tot això va permetre la gestació del mandat britànic sobre Palestina. 

Camp de refugiats palestins a Síria, després de la Nakba de 1948. | Wikimedia Commons

I aquest procés, es va reprendre després de la Segona Guerra Mundial?

En acabar la Segona Guerra Mundial, els aliats no sabien què fer amb els jueus supervivents de l’Holocaust. Encara més, un dels principals generals americans en aquells moments, Patton, responsable de mantenir l’ordre a Europa durant la postguerra, era un consumat antisemita. En conseqüència, hi havia un problema i una de les maneres de solucionar-lo va ser donant suport a una comunitat jueva que, en part, ja s’havia començat a instal·lar a Palestina pel seu compte. El hàndicap que hi havia, clar, és que des que els jueus van ser expulsats del temple l’any 70 dC, allà hi havia viscut una altra gent. 

En resum, i retornant a la idea que mencionava anteriorment, es pot dir, doncs, que el poble d’Israel, per sobreviure, s’ha vist impel·lit a buscar el suport de les principals potències mundials?   

Efectivament, per pura supervivència. I no només això sinó que també han aconseguit mantenir una bona relació amb països que a priori no havien de ser amics, cosa que s’està trencant amb Netanyahu, que, com acostumo a dir, forma part central del problema, ja que sempre ha rebutjat la solució dels dos estats. Ell no és el responsable dels atemptats de Hamàs el 7 d’octubre, però sí que és responsable que els sistemes de seguretat fallessin aquell dia i d’haver portat les coses fins al context actual. Ara, països que tradicionalment feien equilibris per mantenir les relacions amb Israel, s’estan mostrant d’una manera diferent. I això hauria de fer reflexionar Israel sobre el seu futur, perquè per més suport que tingui, i per més forts que siguin el seu exèrcit i la seva economia, necessita un entorn d’una mínima estabilitat a la regió per continuar creixent com a Estat.   

I en el convuls moment actual que menciona, què podem dir de Hamàs?

S’hauria de parlar molt més de Hamàs, que governa Gaza des de fa anys. Si la seva principal preocupació fos la població palestina que viu a l’enclavament, segurament no estaria fent el que està fent. Hamàs fa un doble joc molt brut de cara a la comunitat internacional fent servir la població civil israeliana com a ostatges. Israel tampoc no ha pogut demostrar tot el que diu, però hi ha proves evidents que Hamàs ha fet servir els civils com a escuts humans als hospitals, cosa que, evidentment, no justifica que la població sigui atacada estant allà. Ara, aquí tothom té les seves culpes, perquè va ser Netanyahu qui va donar suport a Hamàs per debilitar l’Autoritat Nacional Palestina. 

“NETANYAHU FORMA PART CENTRAL DEL PROBLEMA, JA QUE SEMPRE HA REBUTJAT LA SOLUCIÓ DELS DOS ESTATS. I, PEL QUE FA AL CONTEXT ACTUAL, ELL NO ÉS RESPONSABLE DELS ATEMPTATS TERRORISTES DE HAMÀS, PERÒ SÍ QUE ÉS RESPONSABLE QUE ELS SISTEMES DE SEGURETAT ISRAELIANS FALLESSIN AQUELL DIA”

Andrea Riccardi, president de la Comunitat de Sant Egidi, deia feia poc que el poble de Gaza és presoner de Hamàs. Hi està d’acord?

Completament d’acord. Hi ha també una situació surrealista que ha possibilitat que canviï el paradigma per haver pogut arribar a les negociacions actuals, amb aquesta pausa operativa de l’exèrcit israelià. I és que, per primera vegada, Israel ha arribat a posar com a prioritat no el retorn sa i estalvi dels ostatges sinó l’eliminació total de Hamàs, cosa que va en contra del que havia fet fins ara. Ha sigut la població israeliana la que ha intentat revertir això per tal que la prioritat absoluta sigui, com han dit alguns, “començar a parlar més de salvar jueus i no tant de matar àrabs”. 

Els Acords d’Oslo, van ser els millors anys del conflicte, quant a possibilitats d’assolir per primer cop un escenari de pau?

Durant aquell període hi va haver una pau relativa, ja que molts van veure factible la solució permanent que es van plantejar amb els acords. Però Netanyahu és un dels actors polítics per la part d’Israel que més ha treballat per esborrar qualsevol possibilitat de solució basada en els dos estats, perquè ha donat suport a la presència de colons en assentaments il·legals en territoris palestins. I ho ha fet recolzant-se cada cop més en els partits més extremistes d’Israel per tal de sobreviure políticament i no haver de fer front als seus casos de corrupció. Per tant, és conscient que ell no sortirà bé, d’aquesta situació, ja que la immensa majoria de ciutadans a Israel el fan responsable de no haver sabut impedir l’atac de Hamàs.  

En aquest context tan enrevessat, quines cartes té la xarxa diplomàtica de la Santa Seu per intentar ajudar a trobar una solució dialogada?

La Santa Seu és coneguda i reconeguda per les seves habilitats diplomàtiques i de mediació. Però també és cert que la situació ha arribat a uns nivells de màxima tensió. El papa Francesc ha fet unes declaracions públiques valentes, tenim sort de tenir un Papa que de tant en tant diu el que pensa, cosa que, des del punt de vista diplomàtic, pot comportar problemes. En qualsevol cas, en aquests moments la posició de la Santa Seu és la d’oferir els seus bons oficis per ajudar a generar dinàmiques de diàleg. La gent pensa que arribarà un senyor, farà quatre converses i firmarà la pau. Però no és així. Per arribar a la situació actual han calgut set setmanes durant les quals desenes de persones s’han dedicat a dialogar 24 hores al dia per tal d’establir una entesa: des de la Casa Blanca a l’Estat de Qatar, passant pels serveis secrets israelians i egipcis, hi ha hagut una mobilització enorme al més alt nivell. 

En qualsevol cas, a Terra Santa, com ha passat fins ara a Ucraïna, la Santa Seu no ha sigut capaç de generar un acord de pau com els ha generat en altres llocs. 

És cert, però sí que ha tingut, en canvi, capacitat de fer de punt de contacte per aspectes com ara l’alliberament o intercanvi de presoners, entre altres elements que no són tan visibles. Es diu que els generals guanyen medalles quan guanyen batalles, però no quan les eviten. Això passa en tota mediació que s’intenta fer, a vegades calen esforços de setmanes i fins i tot mesos només per crear un clima en què les dues parts es puguin trobar per negociar, o que puguin fer-ho a través de tercers. És aquí on la Santa Seu està actuant, per la part que menys es veu, a través de nunciatures i de la mateixa presència de l’Església catòlica en el territori. I per descomptat, a través de les declaracions que està fent el Papa davant una situació que ha generat un desastre humanitari insostenible.     

Altres temes:

Subscriu-te al butlletí diari de 'Flama'

Tota l’actualitat cristiana al teu correu

Flama al teu email

L’actualitat social i religiosa al teu correu

Lectures del dia