“Alguna vegada m’han preguntat: ‘Com és que us molesteu a traduir textos al català si ja els enteneu en castellà? I la resposta, que és tan òbvia, sempre l’he hagut de repetir: primer, perquè és la nostra llengua. I segon, perquè a vegades no tot hi és, en la llengua del costat, com per exemple coses que es poden llegir d’aquest llibre”.
Així es va expressar Montserrat Camps Gaset el passat dijous 16 de novembre durant el seu discurs d’agraïment pel premi Abat Marcé a la millor edició de llibre religiós en català, un guardó atorgat per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i que Camps va recollir com a editora de Pregàries cristianes antigues, obra que reuneix quaranta pregàries traduïdes al català d’una selecció de figures de la primera Església.
Durant la cerimònia, celebrada a l’auditori Viader de la Casa de Cultura de Girona, Camps, que és doctora en filologia clàssica i professora titular de la UB, va explicar que l’obra premiada és una altra “petita aportació en la voluntat de fer nostre allò que van escriure persones desconegudes fa gairebé dos mil anys”. “No es tractava de fer un altre d’aquests textos avorridíssims sinó més aviat de fer una cosa que servís al nostre país, a la nostra llengua i que quedés per generacions futures”, va resumir Camps.
La també llicenciada en llengües eclesiàstiques va explicar que Pregàries cristianes antigues no és una antologia de les primeres pregàries oficials de l’Església, sinó una antologia de la manera de pregar des de punts de vista diversos. “Hi ha pregàries litúrgiques, dels pares de l’Església, però també pregàries literàries fora del context comunitari, pregàries populars, papirs, i en general, tota mena d’aspiració d’invocació a Déu que hem seleccionat per la seva vàlua literària”, va detallar Camps sobre l’obra, que aplega pregàries traduïdes del grec, del siríac, de l’hebreu, del copte, del llatí i de l’armeni.
Camps, que va qualificar el Premi Abat Marcet com “un reconeixement a la defensa de la llengua catalana i de la nostra tasca en aquest país”, va assegurar també que la necessitat de traduir al català coses desconegudes no és nova. “El català ha sabut anostrar des de l’edat mitjana els grans textos de la literatura europea. Tenim una llarga tradició de traducció que vol dir fer nostres, amb voluntat universal, els textos més importants de cada època. Això enforteix una llengua al mateix temps que enforteix la creació literària”, va advertir.
Cuixà, símbol de resistència davant la tirania franquista
L’altre llibre premiat ex aequo en aquesta tercera edició del Premi Abat Marcet va ser Cuixà, exili i refugi. Un testimoni al peu del Canigó (1965-1985). Escrit per l’antropòleg i escriptor Jordi Tomàs, l’obra recupera per primer cop la història d’un grup de vuit monjos expulsats de Montserrat i enviats al monestir de Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya del Nord, on van esdevenir referents en la resistència contra la dictadura durant els anys del tardofranquisme.
Tomàs va rebre la proposta d’escriure el llibre l’any 2015. Va ser per mitjà d’una persona que havia sigut monjo a Cuixà durant aquell període, Jordi Vila-Abadal, metge psiquiatre, escriptor i monjo benedictí del 1946 al 1968. “Vaig rebre l’encàrrec amb emoció i el vaig acceptar per una raó molt senzilla: el meu pare també va ser un d’aquells monjos expulsats de Montserrat per renovadors i enviats a l’exili a la Catalunya del Nord. Tot i que després es va casar i em va tenir a mi, va mantenir l’amistat tant amb els monjos que es van quedar allà com els que temps després van renunciar a la vida monàstica”, va relatar Tomàs.
Avesat, gràcies al seu ofici, a realitzar entrevistes i indagar en arxius, Tomàs va pensar que en un any podria tenir enllestit l’encàrrec. Però la recerca, que va incloure un total de 120 testimonis entrevistats, catorze arxius consultats i visites a quinze localitats, va allargar el procés fins als 6 anys. “Va arribar un moment en què vam haver de posar punt i final perquè podríem haver continuat investigant i no hauríem acabat mai”, va detallar.
Tomàs va reconèixer que una de les virtuts del llibre és el fet d’haver arribat a temps per recollir els testimonis d’aquests monjos, que tenen una edat molt avançada i alguns ja són traspassats, i aconseguir explicar aspectes ignorats d’un escenari clau de l’Església, la cultura catalana i la resistència antifranquista durant els darrers anys del dictador. “Cuixà —va comentar Tomàs— no era només un referent d’Església, ja que també hi van arribar molts ateus i anticlericals que van ser acollits per tota aquella gent de Cuixà, començant pel pare Oleguer, que era el prior del monestir”.
“La superació del mal en un context brutal”
En l’apartat audiovisual, inclòs per primer cop en aquesta tercera edició del guardó, el reconeixement va ser per al realitzador barceloní Santi Trullenque, per la pel·lícula El fred que crema, una història centrada en la vida rural a l’Andorra en temps de la Segona Guerra Mundial.
Filmada al principat en català i estrenada l’any 2022, la pel·lícula trasllada l’espectador a l’hivern de 1943, quan amb l’ajuda dels “passadors de la muntanya” arriben a la vall d’Andorra refugiats jueus que fugen de la persecució nazi en el context d’una Europa devastada per la guerra. En el seu camí es troben amb l’Antoni i la Sara, un jove matrimoni que, aliens a la guerra, espera el seu primer fill enmig d’un clima d’incertesa i pobresa. En aquesta terra fronterera, poc els preocupa la guerra.
“Aquest guardó adquireix un significat especial perquè reconeix una intenció del film que ningú més ha destacat: la intenció d’indagar en els valors de l’humanisme i la superació del mal en un context rural brutal del Pirineu andorrà dels anys 40 del segle passat”, va reconèixer Trullenque. El cineasta va assegurar que la pel·lícula intenta cercar “un testimoni de la bellesa que pot emergir fins i tot en els moments més difícils, quan la vida és un desafiament constant”.
Un altre dels aspectes que busca explorar el film, segons va explicar Trullenque, és el patrimoni intangible, cultural i espiritual que emergeix en tota societat en qualsevol moment històric. “En el món actual, tot i estar immersos en temps foscos, nihilistes, enmig de la voràgine del que és material i immediat, també hi ha un anhel etern per alguna cosa més gran que nosaltres mateixos”, va concloure.
Fidels al desig de promoure la catalanitat de l’Església
L’acte va ser presentat per Joan Maluquer, president de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, que va recordar la tasca de l’abat Antoni Maria Marcet i Poal (1878-1946) en favor de la llengua catalana amb la promoció, entre altres iniciatives, de la traducció de la Bíblia, la creació de la Revista Montserratina, i el patrocini del Primer Congrés Litúrgic de Montserrat, un fet cabdal per a la renovació de la litúrgia i la introducció del català.
Maluquer va recordar que, si bé les dues edicions anteriors del premi es van celebrar a l’Ateneu Barcelonès, en aquesta ocasió es va apostar per la ciutat de Girona d’acord amb la voluntat que la Lliga Espiritual sigui coneguda fora dels actes que preceptivament organitza cada any a Barcelona: la celebració de la festa de la Mare de Déu de Montserrat, el 27 d’abril, a la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor i la missa de l’11 de setembre que organitzem a Santa Maria del Mar, l’acció primigènia de l’entitat. “Aquesta voluntat de sortir de Barcelona —va afirmar Maluquer— s’adiu també amb la història de la Lliga i està en concordança amb la tasca iniciada l’any 1899 per Josep Torres i Bages quan va crear l’entitat amb el desig de promoure i mantenir la catalanitat de l’Església”.
L’acte va comptar també amb la participació de Mn. Josep Taverner, capella de la diòcesi de Girona, el director general d’Afers Religiosos, Carles Armengol i dos dels membres dels jurats, Pere Navalles i Concepció Huerta. La cloenda musical va anar a càrrec de Pau Riuró, organista assistent de la Catedral de Girona.
