Laudato Si’, l’encíclica sobre ecologia del papa Francesc, va suposar una bomba, l’estiu del 2015, per als governadors dels països que més han contribuït al canvi climàtic. El text va veure la llum uns mesos abans que es tanqués, en una històrica cimera internacional, l’Acord de París, que des de finals d’aquell any ha estat el tractat que regeix els esforços internacionals per combatre la greu crisi climàtica que pateix el planeta.
“Seguint aquest patró, l’exhortació apostòlica Laudate Deum, que precisa i completa Laudato Si’ des de l’octubre d’aquest any, vol recolçar amb antelació les negociacions diplomàtiques de la COP28, la cimera anual del clima que tindrà lloc entre el 30 de novembre i el 12 de desembre a Dubai”, compara Josep Garí. I és que aquest català, resident actualment a Ginebra i conseller principal de Polítiques pel Clima i Territoris Sostenibles de l’agència de l’ONU pel desenvolupament sostenible, explica que, si no és en aquest segle quan la humanitat faci les paus amb la Terra, després, diu, “ja serà massa tard“.
Garí estarà el pròxim dimarts, 14 de novembre, a Barcelona. Ho farà per pronunciar una ponència, a les 13:00 hores, en el marc del 15è Taller Transversal de Sostenibilitat, Acció climàtica i Ètica que organitza la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) per a tota la seva comunitat universitària.
Estem en un segle en què caldrà fer les paus amb el planeta?
Totalment! Mentre el segle XX va ser l’escenari temporal en què les societats humanes van intentar fer les paus entre elles, aquest serà el de la pau entre la humanitat i la Terra. Serà el fil narratiu del segle XXI i l’haurem de tenir en compte constantment, per bé que és possible que no s’assoleixi amb una perfecció absoluta. Però serà la tendència política i l’esforç col·lectiu més gran i innovador d’aquest segle. Per aconseguir-ho, la diplomàcia vaticana ens està ajudant molt i ho fa amb una perspectiva transdisciplinar: sap connectar els aspectes científics i polítics amb aquells que són ètics i parlen de cultura i mentalitats de sostenibilitat. I aprofita tot el seu pes diplomàtic per reforçar una voluntat col·lectiva que cada vegada té més incidència mundial.
L’encíclica del 2015 va sortir en un moment clau?
Sí. Havien existit intents precedents per tancar un acord climàtic global que no van fructificar. Però cap a 2013, l’engranatge geopolític ja havia començat a moure’s en una direcció més prometedora i l’encíclica papal, promulgada el 2015 just sis mesos abans de la cimera climàtica de París, fou un acte preliminar, políticament savi, que va inspirar i ajudar a apuntalar els esforços cap a l’Acord de París. El 2015, en un moment geopolíticament delicat de les negociacions pel clima, el Papa es va situar clarament al costat de la ciència, tal com ho continua fent en l’última exhortació publicada, fet que és molt important perquè les polítiques climàtiques es fonamenten en evidències climàtiques.
Quines són les “formes vinculants de transició energètica” que ha demanat en aquesta exhortació?
La publicació és un recordatori perquè els líders mundials comprenguin que cuidar la casa comuna passa, devant tot, per abandonar els combustibles fòssils i transicionar ràpidament a energies sostenibles i renovables. Aquesta transició es indispensable per als objectius de descarbonització total a l’horitzó 2050, que moltes naciones i empreses ja han adoptat, des de la Unió Europea a China, i des de Microsoft a Amazon. Just abans d’une cimera climàtica que tindrà lloc paradoxalment en un país petroler, el Vaticà demana un esforç major a tots els protagonistes d’aquesta situació perquè aquest camí sigui ambiciós, creïble i demostrable. Aquesta transició energètica portarà temps, òbviament, però es reclama, com a mínim, que hi hagi ja una responsabilitat comuna, amb l’adopció de mesures socials, polítiques i econòmiques serioses en aquest àmbit. I segur que així es discutirà a Dubai, un país amb importants reserves de petroli que acull i presidirà la cimera, que hauria d’evitar ambivalències o ralentiments polítics.
El Papa també critica que la intel·ligència artificial i les últimes novetats tecnològiques parteixin de la idea d’un ésser humà sense cap límit, alimentant un paradigma tecnocràtic. Un paradigma que consisteix a pensar “com si la realitat, el bé i la veritat brollessin espontàniament del mateix poder tecnològic i econòmic”. Per què creu que ho diu, això?
El problema no és que la tecnologia sigui perillosa o no ho sigui, ja que tota innovació tecnològica ofereix oportunidats de progrès i riscos socials, sinó com està estructurada i orientada la seva governança. Aquí és on se situa el risc més important en l’àmbit mundial: que aquest progrès tecnològic no sigui transparent per a la societat ni estigui regulat adientment, fet que pot arribar a menystenir els drets, les llibertats i la justícia social. Aquest és el gran repte sobre el qual el Vaticà, sota la batuta visionària del Papa, ens proposa prendre consciència. En aquest sentit, cal una autèntica governança mundial de la tecnologia digital, des dels mitjans de comunicació social i el comerç electrònic fins a la intel·ligència artificial.
¿És un error caure ara en una sensació de catastrofisme, en haver entrat en un punt de no retorn en alguns aspectes relacionats amb el clima?
És cert que hem entrat en un punt de no retorn. El desordre climàtic ja és aquí. Però també és veritat que no es pot ser apocalíptic. Anteriorment a tot això, la humanitat s’ha enfrontat a problemes ben complexos i ha trobat solucions. Ens adaptarem, tard o d’hora, a qüestions d’ordre energètic i de gestió del territori. Però cal fer-ho el més aviat possible per a reduir el sofriment humà i evitar que la crisis climàtica afecti el desenvolupament humà. Encara som a temps d’atenuar els canvis en curs i reequilibrar el clima i d’adaptar-nos-hi. Però cal prendre accions ambicioses, a tots els nivells: des dels governs a les empreses, des de la llar de cadascú fins a les institucions internacionals.
