El teòleg Rafael Luciani (Veneçuela, 1970) té una mirada analítica per observar el comportament de l’Església catòlica des de les seves profunditats. Laic i expert de la comissió teològica de la Secretaria General del Sínode, des que es va acabar la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes —en què no ha tingut veu ni vot, sinó la funció d’acompanyar i anar articulant les reflexions que s’han anat produint—, el ritme trepidant d’entrevistes i debats en què ha participat aquest teòleg fa que el seu sigui un dels discursos més llegits i escoltats. I, en bona part, per la claredat de les seves exposicions.
¿Creu que l’Església intercontinental es posarà d’acord, en menys d’un any, abans de l’octubre del 2024, sobre què fer amb el diaconat femení? O, per contra, ¿creu que serà un tema que necessitarà més temps per debatre’s?
Tal com s’ha vist en aquesta assemblea, no podem separar les històries i les cultures de cada indret del món de les maneres de ser i procedir de l’Església. Això ens permet comprendre per què hi ha temes que són més difícils de recepcionar en determinades parts del globus on té presència. Al Sínode s’aprecia això i trobem que hi ha unes Esglésies que estan més madures per avançar en la petició del diaconat per a les dones, així com altres que encara no ho estan, fins i tot per raons culturals —no només eclesials.
Un cop fetes les deliberacions del Papa l’octubre del 2024, ¿totes les esglésies del planeta hauran d’acatar els canvis que es proposin o cadascuna haurà de procedir segons els seus contextos socials i culturals? En aquest sentit, ¿hi haurà diferents ritmes?
Hem presenciat una primera fase, del Sínode, que ha estat la seva preparació. Després, una segona, que ha estat la seva celebració —en què ens trobem actualment—, i, finalment, veurem una tercera, és a dir, la de la implementació, que arribarà el 2025. En aquesta última fase, cada Església tindrà els seus ritmes, però el més important és que cap d’elles no desacceleri els processos d’altres Esglésies que vulguin fer passos nous. Es tractarà de caminar junts respectant els processos que es puguin donar des d’un punt de vista global, i de no tornar a homogeneïtzar les formes eclesials. El desafiament serà recuperar el model eclesiològic d’una Església d’Esglésies, amb diversitat de formes litúrgiques, espirituals, teològiques i ministerials, tal com ja va passar durant el primer mil·lenni i com va indicar el Concili Vaticà II.
¿Creu que si l’assemblea del mes passat s’hagués televisat en directe per a tots els continents moltes postures que es van expressar a l’aula no haurien existit per vergonya o per no ser criticades?
El Papa va demanar-nos riservatezza, és a dir, confidencialitat. Però també ens va demanar que no se censurés res. Això va permetre que hi hagués un clima en què cada persona es va poder expressar amb tota llibertat, i sense cap censura. Per tant, penso que, en un context eclesial on continua havent-hi resistència a la sinodalitat, és important que les persones puguin dialogar i debatre sense que després se les etiqueti de conservadores o progressistes. Per exemple, sobre l’accés de les dones al diaconat, era la primera vegada que els membres del Sínode es trobaven, dialogaven i exposaven els seus arguments.
¿L’evangelització és millor amb ministeris elegits a partir dels carismes de cada persona, a diferència del que acostuma a passar?
A la llum del model conciliar d’Església d’Esglésies, descobrim que hem de fer un canvi en la concepció de la ministerialitat. Els ministeris han de sorgir de les comunitats i respondre a les necessitats pastorals de cada realitat. Això no és una cosa nova. Al primer mil·lenni hi havia experiències en què la comunitat feia l’elecció dels bisbes. La raó és òbvia. Els ministeris són per servir la necessitat pastoral d’una comunitat i no pas per a la satisfacció individual de qui serà ministre. Això encara es practica avui a Suïssa; la diòcesi de Basilea n’és un exemple actual. Els nous ministeris poden ser instituïts pels bisbes a les seves Esglésies locals. Per això, sense una renovació de la ministerialitat no hi haurà reforma sinodal de l’Església.
El relator i arquebisbe de Luxemburg, Jean-Claude Hollerich, ha dit aquesta setmana a Barcelona que l’Església ha d’acollir tothom, però això no vol dir que s’accepti el que tothom fa. ¿És aquesta la filosofia del Sínode?
El Sínode ha estat molt clar a parlar d’una inclusió de tothom, independentment de la seva situació social o moral. Recentment, hem vist, de fet, com el Dicasteri per a la Doctrina de la Fe ha manifestat que les persones transsexuals poden ser batejades i actuar com a padrins o padrines. Això, en canvi, no ho permetrien en segons quines parròquies. Per tant, aquest és un exemple de la posició del Papa i de la visió pastoral que emergeix dels processos de discerniment del Sínode.
¿Es vol trencar amb el clericalisme arrelat en una cultura eclesial del silenci i de la por de parlar?
El clericalisme és estructural i tota l’Església està afectada, d’una manera o altra, per aquesta manera deformada de comprendre i exercir l’autoritat. Crec que sense una reforma dels seminaris i les parròquies —cosa que suposaria una reforma de la manera com entenem i vivim la ministerialitat— no es podrà erradicar aquest mal a l’Església. Per això, una manera de superar el clericalisme és convertint els consells pastorals diocesans en estructures de cogovernança. Això suposaria la participació de tots els fidels a l’hora de prendre decisions importants i, per tant, tenir una cultura de la rendició de comptes que superés la discrecionalitat a la qual estem acostumats, tristament, en el si de les institucions eclesiàstiques.
¿S’hauria imaginat una assemblea sinodal així d’oberta i participativa fa deu anys?
Fa deu anys no només no hi havia una manera de concebre els Sínodes d’aquesta manera, sinó que tampoc no es podia parlar amb plena llibertat a l’Església. Almenys en qüestions d’eclesiologia, de ministeris o de moral. El fet que hi hagi crítiques públiques al Papa i a la sinodalitat, especialment per bisbes, és un signe de la llibertat que ha obert el pontificat de Francesc. Abans de Francesc, molts teòlegs van ser censurats pel Dicasteri de la Doctrina de la Fe. Avui dia, això no passa. Això no és poc com a estil d’un pontificat. És una cosa que hem de valorar més.
