El papa Francesc ha tornat a manifestar públicament la seva preocupació per les guerres que assolen el món i ha llançat una nova crida per la pau als països en conflicte. Ho ha fet aquest dimecres després de la catequesi de l’audiència general, quan ha demanat no oblidar la turmentada Ucraïna ni els pobles palestí i israelià, on des del passat 7 d’octubre es viu un clima de violència sense precedents.
“Que el Senyor ens porti una pau justa”, ha dit Francesc, que ha lamentat l’enorme patiment al qual estan exposats els nens, els malalts, els ancians, així com la mort de tanta gent jove. “La guerra és sempre una derrota: no ho oblidem. Sempre és una derrota”, ha remarcat el Papa.
Catequesi
Estimats germans i germanes, bon dia!
Entre els testimonis de la passió per l’anunci de l’Evangeli, aquests evangelitzadors apassionats, avui presento la figura d’una dona francesa del segle XX, la venerable serventa de Déu Madeleine Delbrêl. Nascuda el 1904 i morta el 1964, va ser assistent social, escriptora i mística, i va viure durant més de trenta anys a la perifèria pobra i obrera de París. Enlluernada per la trobada amb el Senyor, va escriure: «Un cop hem conegut la paraula de Déu, no tenim dret de no rebre-la; un cop rebuda no tenim dret a no deixar que s’encarni en nosaltres, un cop encarnada en nosaltres no tenim dret de tenir-la per a nosaltres: des d’aquell moment pertanyem a aquells que l’esperen» (La santedat de la gent comuna, Milà 2020, 71 ). Bell: bell això que va escriure.
Després d’una adolescència viscuda en l’agnosticisme –no creia en res–, al voltant dels vint anys Madeleine troba el Senyor, tocada pel testimoni d’alguns amics creients. Es posa llavors en la recerca de Déu, donant veu a una set profunda que sentia dins seu, i arriba a comprendre que aquest «buit que cridava en ella la seva angoixa» era Déu que la cercava (Enlluernada per Déu. Correspondència 1910-1941 , Milà 2007, 96). L’alegria de la fe la porta a madurar una elecció de vida enterament donada a Déu, al cor de l’Església i al cor del món, simplement compartint en fraternitat la vida de la “gent del carrer”. Poèticament es dirigia a Jesús així: «Per estar amb tu en el teu camí, cal anar-hi, també quan la nostra mandra ens suplica que ens quedem. Tu ens has triat per estar en un estrany equilibri, un equilibri que es pot establir i mantenir només en moviment, només en un impuls. Una mica com una bicicleta, que no se subjecta sense fer voltes […] Podem estar rectes només avançant, movent-nos, en un impuls de caritat». És el que ella anomena “espiritualitat de la bicicleta” (Sentit de l’humor a l’Amor. Meditacions i poesies, Milà 2011, 56). Només en camí, corrent, vivim a l’equilibri de la fe, que és un desequilibri, però és així: com la bicicleta. Si tu t’atures, no se subjecta.
Madeleine tenia el cor contínuament en sortida i es deixa interpel·lar pel crit dels pobres. Sentia que el Déu Vivent de l’Evangeli ens havia de cremar a dins fins que no haguem portat el seu nom als qui encara no l’han trobat. En aquest esperit, dirigida cap als tremolors del món i el crit dels pobres, Madeleine se sent cridada a «viure l’amor de Jesús sencera i literalment, des de l’oli del Bon samarità fins al vinagre del Calvari, donant així amor per amor [ …] perquè, l’estimant sense reserves i deixant-se estimar fins al final, els dos grans manaments de la caritat s’encarnin en nosaltres i es converteixin en un sol» (La vocation de la charité, 1, Œuvres complètes XIII, Bruyères-le- Châtel, 138-139).
Finalment, Madeleine ens ensenya una altra cosa: que evangelitzant és evangelitzat, evangelitzant nosaltres som evangelitzats. Per això deia, fent-se ressò de sant Pau: “Ai de mi si evangelitzar no m’evangelitza”. Evangelitzant s’evangelitza un mateix. I aquesta és una bella doctrina.
Mirant aquesta testimoni de l’Evangeli, també nosaltres aprenem que en tota situació i circumstància personal o social de la nostra vida, el Senyor és present i ens crida a habitar el nostre temps, a compartir la vida dels altres, barrejar-nos en les alegries i els dolors del món. En particular, ens ensenya que també els ambients secularitzats són d’ajuda per a la conversió, perquè els contactes amb els no creients provoquen el creient a una contínua revisió de la seva manera de creure ia redescobrir la fe en la seva essencialitat (cfr Nosaltres dels carrers, Milà 1988, 268s).
Que Madeleine Delbrêl ens ensenyi a viure aquesta fe “en moviment”, diguem així, aquesta fe fecunda que tot acte de fe fa un acte de caritat a l’anunci de l’Evangeli. Gràcies.
