El decàleg que va entregar Déu a Moisès per als israelites es va vertebrar en dos aspectes: en les accions i en el fur de la consciència. És a dir, en dues qüestions que salten mil·lennis per continuar lligades a l’àmbit de les lleis, d’una banda, i de l’ètica, de l’altra, i que esdevenen, per tant, “el pilar de la nostra sensibilitat i la nostra cultura“, tal com reflexionava el passat dimarts, des de la Llibreria Ona de Barcelona, la periodista i traductora Anna Punsoda. Una òptica envers els deu manaments —observats des de la finestra del segle XXI— en què, sota la seva direcció, ha volgut endinsar-se Fragmenta Editorial a través de la ploma de deu assagistes catalans.
Per obrir boca, el filòsof Jordi Graupera (Barcelona, 1981) i el doctor en humanitats i editor de Fragmenta, Ignasi Moreta (Barcelona, 1980), són els dos primers noms d’una llista de deu autors que, fins al març del 2024, aniran veient com les seves obres —cadascuna, d’una vuitantena de pàgines— omplen les prestatgeries de les llibreries. Tots dos han portat al paper les dues primeres normes redactades damunt la pedra, Estimaràs Déu sobre totes les coses i No prendràs el nom de Déu en va, tal com faran durant les pròximes setmanes Maria Garganté, Leticia Asenjo, Bernat Dedéu, Blanca Llum, David Fernàndez, Carla Vall, Joan Burdeus i Maria Sevilla, que han fet un exercici “sense restriccions” sobre la resta de manaments.
Els dos primers manaments, a les llibreries
Defugint la “frontera” que hi ha hagut durant l’últim segle entre unes generacions religioses i unes altres de seculars, Graupera determinava que al llarg de la història sempre han existit unes pulsions internes en els éssers humans que han pouat en la primera de les taules de la Llei. Aquesta és la porta que serveix al filòsof per accedir a la batalla entre el monoteisme i el cosmoteisme que encara continua existint a l’interior de les consciències, “on la llibertat apunta a un lloc fora del món, un lloc més pur que construïm amb l’amor”.
Per la seva part, Moreta articula un relat “que és fruit de trenta anys de lectures”. Així és com observa fins a quin punt es pot fer un bon o un mal ús de la religió, tenint en compte, que, com ell mateix expressava, “omplir-nos la boca de Déu quan s’expressen dèries humanes pot ser pecat”. L’autor afirmava que només és des de l’autocrítica quan es pot parlar d’una “religió creïble” i definia el segon manament com un antídot (sorgit des dels orígens de la religiositat) contra l’extremisme religiós, encara present avui dia.