En qualsevol cementiri del món, gran o petit, es pot trobar un silenci i una aura permanent de misteri que és capaç d’atraure i encuriosir a tothom. Però aquesta riquesa de caire ambiental sovint queda suplantada per un altre tipus de patrimoni directament vinculat als cementiris: els monuments d’enorme valor artístic que acostumen a amagar al seu interior i els personatges que, un cop han passat a formar part de la història, hi descansen en pau.
Aquesta és la raó per la qual, durant els últims anys, ciutats i pobles d’arreu del món han volgut convertir els cementiris en una nova atracció turística, com al petit municipi de Blancafort, a la Conca de Barberà. Allà, un dels seus veïns, el geògraf Ramon Bartolí (Barcelona, 1986), ha inaugurat la cartellera de visites guiades al cementiri. I, com aquest poble, són molts els que han optat per aquesta nova tendència didàctica i cultural.
Què fa l’home del temps de RAC1 oferint rutes guiades al cementiri de Blancafort?
A Blancafort tinc la meva família materna, tot i que visc a Barcelona. En especialitzar-me professionalment en geografia, vaig aprendre a contemplar tots els vessants que afecten un determinat territori, com ara la seva història. La visió d’un geògraf busca entendre el present a partir del passat. I, des d’aquest punt de vista, tot allò que ha passat històricament a Blancafort m’ha generat un interès notable, raó per la qual he volgut convertir-me’n en un aficionat (¡no pas en un expert!) per poder fer-ne difusió de manera guiada.
Un cementiri pot ser considerat com un museu?
Sí, tot i que hi ha diferències evidents entre els de pobles i els de ciutats. A Barcelona, Tarragona o, fins i tot, poblacions com Valls, es van concentrar famílies amb més capacitat econòmica, raó per la qual les construccions funeràries destaquen més (algunes, fins i tot, eren fetes pels millors artistes de cada època). En canvi, a les poblacions petites només podia passar això en el cas de tenir la sort de comptar amb algun personatge important entre els seus veïns que preferís acabar sent enterrat al seu cementiri.
Cada cementiri és el mirall del seu entorn, doncs.
Sí. I, per això, en alguns de petits, com el de Blancafort, que jo he investigat, hi acabem trobant elements funeraris que, tot i no ser artísticament comparables amb els de les ciutats, també poden arribar a tenir un pes important, que ens ajuda molt a entendre la història i l’evolució de la vila. És el que passa amb l’existència de les esteles discoidals o les sepultures que estan situades arran de terra.
Només que hi hagi estat enterrada una sola persona rellevant ja pot ser considerat com un autèntic espai de pelegrinatge, ¿no ho creu?
Sí. Miri el que passa al poble de l’Aleixar, al Baix Camp. Hi viuen prop de mil habitants i al seu cementiri destaca, principalment, pel panteó que es va fer construir Josep Guardiola i Grau, un emprenedor que va fer fortuna a Amèrica del sud durant el segle XIX. Segurament tenia prou diners per poder-ho fer al de Montjuïc, però va decidir destinar-los a la seva vila natal. Després de la seva mort, la seva herència va servir per a construir la magnífica casa Milà de Barcelona. Casos així es converteixen en emblemes municipals.
Per què creu que genera atracció la història funerària?
És tabú, la mort, però quan algú l’explica contextualitzadament, agrada i atrapa. La història funerària està plena de curiositats!
Un altre aspecte a destacar és el dels cotxes de morts. ¿En conserven algun?
A Blancafort, no. Però, per exemple, al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, amb motiu d’una exposició sobre cotxes funeraris, hi havia un carruatge que es feia servir a Santa Coloma de Queralt amb unes característiques molt destacades. És un tot món per explorar, i estic segur que tindrà més adeptes en un futur.
