El papa Francesc ha reiterat aquest dimecres la invitació a participar en la jornada d’oració, dejuni i abstinència per la pau, convocada pel pròxim 27 d’octubre. Ho ha fet durant l’audiència general celebrada a la plaça de Sant Pere del Vaticà, on també ha tornat a manifestar la seva proximitat pels qui pateixen les conseqüències de les guerres.
Profundament preocupat per “la greu situació de Palestina, d’Israel”, Francesc ha fet una nova crida per la pau al Pròxim Orient. “Encoratjo l’alliberament dels ostatges i l’entrada d’ajuda humanitària a Gaza. Continuo resant pels que sofreixen, esperant camins de pau al Pròxim Orient, en la martiritzada Ucraïna i en altres regions ferides per la guerra”, ha expressat Francesc després de la catequesi.
En la seva salutació als fidels de llengua portuguesa, el pontífex ha confiat a la Mare de Déu la urgència de pau al món: “En aquest moment, no deixem que els núvols del conflicte ocultin el sol de l’esperança. Al contrari, confiem a la Verge la urgència de la pau perquè totes les cultures s’obrin a l’efusió de l’harmonia en l’Esperit”, ha conclòs.
Catequesi
D’altra banda, durant la catequesi, el Papa ha prosseguit amb el cicle sobre la passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient. En aquesta nova sessió, ha recordat les figures dels sants Ciril i Metodi, apòstols dels eslaus, dos monjos “valents” i “oberts de cor” que varen ser enviats a evangelitzar a l’imperi medieval de la Gran Moràvia, on van posar de manifest una visió de la cristiandat “no dividida, que col·laborava per evangelitzar”.
Text íntegre
Germanes i germanes, bon dia!
Avui us parlaré de dos germans famosos a l’Orient, fins al punt que se’ls anomena “els apòstols dels eslaus”: els Sants Ciril i Metodi. Nascuts a Grècia al segle IX com a família aristocràtica, renuncien a la carrera política per dedicar-se a la vida monàstica. Però el seu somni d’una existència retirada dura poc. Van ser enviats com a missioners a la Gran Moràvia, que aleshores incloïa diversos pobles, ja en part evangelitzats, però amb els quals van sobreviure molts costums i tradicions paganes. El seu príncep demanava un mestre que expliqués la fe cristiana en la seva llengua.
El primer compromís de Ciril i Metodi és, doncs, estudiar a fons la cultura d’aquests pobles. Sempre aquella tornada: la fe ha d’inculturar-se i la cultura ha d’evangelitzar-se. Inculturació de la fe, evangelització de la cultura, sempre. Ciril pregunta si tenen un alfabet; li responen que no. I ell replica: “Qui pot escriure un discurs sobre l’aigua?”. De fet, per anunciar l’Evangeli i per pregar es necessitava un instrument propi, adequat, específic. Inventa així l’alfabet glagolític. Tradueix la Bíblia i els textos litúrgics. La gent sent que aquesta fe cristiana ja no és «estrangera», sinó que es converteix en la seva fe, parlada en la llengua materna. Penseu: dos monjos grecs que donen un alfabet als eslaus. És aquesta obertura de cor que ha arrelat l’Evangeli entre ells. No tenien por aquests dos, eren valents.
Aviat, però, comencen els contrastos per part d’alguns llatins, que veuen sostreure el monopoli de la predicació entre els eslaus, aquella lluita dins de l’Església, sempre així. La seva objecció és religiosa, però només en aparença: Déu pot ser lloat —diuen— només en les tres llengües escrites a la creu, l’hebreu, el grec i el llatí. Aquests tenien la mentalitat tancada per defensar la seva autonomia. Però Ciril respon amb força: Déu vol que cada poble lloï en la seva llengua. Juntament amb el seu germà Metodi apel·la al Papa i aquest aprova els seus textos litúrgics en llengua eslava, els fa col·locar en l’altar de l’església de Santa Maria la Major i canta amb ells les lloances del Senyor segons aquests llibres. Ciril mor després d’uns dies, les seves relíquies encara són venerades aquí a Roma, a la basílica de Sant Climent. Metodi, però, és ordenat bisbe i retornat als territoris dels eslaus. Aquí haurà de patir molt, també serà empresonat, però, germans i germanes, sabem que la Paraula de Déu no està encadenada i es propaga entre aquests pobles.
Mirant el testimoni d’aquests dos evangelitzadors, que Sant Joan Pau II va voler compatriotes d’Europa i sobre els quals va escriure l’encíclica Slavorum Apostoli, veiem tres aspectes importants.
En primer lloc, la unitat: els grecs, el Papa, els eslaus: en aquell moment hi havia a Europa una cristiandat no dividida, que col·laborava per evangelitzar.
Un segon aspecte important és la inculturació, del qual he dit alguna cosa abans: evangelitzar la cultura i la inculturació fa veure que l’evangelització i la cultura estan estretament relacionades. No es pot predicar un Evangeli en abstracte, destil·lat, no: l’Evangeli s’ha d’inculturar i també és expressió de la cultura.
Un últim aspecte: la llibertat. En la predicació es necessita llibertat, però la llibertat sempre necessita el coratge, una persona és tan lliure com més valenta i no es deixa encadenar per tantes coses que li arrabassen la llibertat.
Germans i germanes, demanem als sants Ciril i Metodi, apòstols dels eslaus, que siguin instruments de “llibertat en la caritat” per als altres. Ser creatius, ser constants i ser humils, amb la pregària i amb el servei.