“L’episcopat espanyol té el fre de mà posat quant a l’impuls de renovació que lidera el Papa”. És la primera de les sentències —sense embuts— proclamada per l’exconseller d’assumptes socials del govern basc i ara professor de secundària, Javier Madrazo (Riaño, 1960), com a convidat de la sisena Tribuna Joan Carrera. Allunyat del focus polític i sense témer les crítiques, el també militant cristià en el camp de l’esquerra va trencar amb les seves reflexions “les històriques barreres d’incomunicació i desconfiança de la política d’esquerres i l’Església”. Tampoc no es va estar, per això, de considerar el debat sobre el relat religiós com “un element vàlid des de qualsevol àmbit i posició ideològica”, sense que s’apoderin d’ella els moviments de la dreta política que, segons va afirmar, “mutila l’evangeli en negar la dimensió política de la fe cristiana”.
Els bisbes espanyols sintonitzen amb Francesc?
No. És una afirmació forta i de traç gros —l’he dit durant la conferència— però no em puc estar de defensar-la. No hi ha signes que els bisbes espanyols estiguin avançant en la mateixa direcció que ho fa el Papa. M’han decebut alguns dels nomenaments dels últims anys fets per Francesc, no han estat encertats; hi ha hagut una oportunitat de renovar l’episcopat espanyol i s’ha deixat perdre. Han estat més propis de l’època de Benet XVI. L’actual episcopat s’ho ha de fer mirar perquè no està a l’altura. En la pràctica, no ha marcat un full de ruta pastoral amb prioritats clares i està, de facto, alimentant els grups menys situats en la línia del Concili Vaticà II i del mateix Evangeli, de tall espiritualista i conservador.
Viuen d’esquena?
I no tenen cap veu profètica en relació amb els problemes socials, econòmics i polítics que té Espanya. Quan l’episcopat espanyol parla, de fet, resulta més oportú que calli, perquè no n’encerta cap.
Com ha vist el cardenal i arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, en les seves últimes accions?
No estic gaire per Catalunya i no segueixo la seva activitat. Però també diré que l’episcopat espanyol és tan dolent que aquells que poden ser grisos poden ser considerats com a bons i com a avançats. Però no per això deixen de ser grisos. El cas és que hi ha tants bisbes representant un color tan negre que aquells que són més aviat grisos destaquen més. No importa l’embolcall, sinó els avenços que es puguin fer.
Podria haver estat més treballat, a Espanya, el procés sinodal?
Sí. Aquesta és la meva percepció. A pesar que hi ha alguna diòcesi on se l’han pres més seriosament, la sensació que tinc és que no ha quallat. L’Església espanyola no ha promocionat cap aposta ferma en relació amb el procés sinodal ni ha manifestat un múscul renovador perquè s’evidenciï un canvi des d’aquí.
Li agrada posar l’exemple del que passa a Alemanya i a Suïssa.
I, fins i tot, a França, on hi ha experiències de renovació puntuals. El cos fort i la potència que té avui dia la Conferència Episcopal d’Alemanya és difícil de veure en altres països. És interessant que al centre d’Europa hi hagi aquesta aposta per tocar les reformes estructurals que necessita l’Església catòlica.
Hi ha més nous capellans de dretes, a Espanya?
Sí. I em poso les mans al cap! Molts d’ells s’estan posicionant a favor dels esquemes més clericals que es coneixien, lluny dels preveres que jo he conegut fins ara, en sintonia amb el Concili Vaticà Segon i en clau més evangèlica i corresponsable. Aquests nous capellans fan una esmena a la totalitat a aquest concili, el volen deixar en paper mullat.
Què opina de les noves espiritualitats que estan sorgint al món?
Només accepten un Déu a la carta, postmodern, líquid i sense carn. No hi ha resurrecció sense passió ni trobada amb Déu sense compromís amb la justícia i els pobres. La prova del cotó per saber si estem davant una trobada amb Déu la tenim en la compassió, en el contacte amb els altres i en la desinstal·lació d’un mateix; i això només ho té la religió judeocristiana, la que més pot transformar la gent.
El papa Francesc té bones intencions?
Sí, però falten reformes. Això ho ha de fer per pura supervivència. Si no, l’Església es convertirà en un residu. El Papa i els bisbes que ho vulguin han d’adonar-se d’això i apostar per una altra Església.
Que no giri sempre al voltant d’una sola persona?
Així és! El capellà no ha de ser l’única persona important dels ambients parroquials.
