A l’inici de La penúltima paraula. Memòries per a una Església renovada (Edicions Viena, 2023), el seu autor, mossèn Antoni Matabosch (Barcelona, 1935), adscrit a Sant Pere de les Puel·les, afirma amb rotunditat que es va resistir ben bé tres anys a escriure’l, després d’haver donat a llum una llarga llista de títols. Finalment, ho va acabar fent i de les seves reflexions personals i pastorals ha acabat sortint una obra memorialística que acompanya el seu autor per gairebé tots els racons de les diòcesis de Catalunya. Com a Tarragona, fins on es va desplaçar el passat dimecres conduint el seu vehicle —des de Barcelona, on viu— als seus vuitanta-vuit anys.
Prop de nou dècades resumides en unes memòries on el contacte directe amb pontificats com els de Modrego, Marcelo, Jubany, Carles, Martínez Sistach i Omella, així com entitats i càrrecs de l’arxidiòcesi de Barcelona, el converteix en una de les ments vives que més han conegut l’Església barcelonina. Una mirada privilegiada, condensada en un llibre de més de dues-centes pàgines, que el sacerdot Joan Anton Cedó, exalumne de Matabosch, va presentar a Tarragona com “la penúltima paraula que s’espera per buscar i trobar, a continuació, l’última“, és a dir, la que es vincula directament amb la de Déu, va teoritzar.
Per què critica que avui dia es vulgui construir una Església tancada, com un castell?
Perquè és com una tortuga: té una closca gran i robusta, un caparró que surt, les potes i la cua. Però, davant el mínim perill, s’amaga i es protegeix. Però amagar-se i retirar-se de tot només és producte d’una cosa: de la por. El món canvia, l’Església canvia, les religions canvien. Però, en comptes de tenir por, aquesta tortuga ha de saber sortir de les crisis. No pots anar fent el mínim imprescindible: això no és l’Església.
Sense el Concili Vaticà II, aquestes crisis d’ara serien més fortes?
Molt més! No ens ha generat problemes, sinó les eines per poder transformar l’Església, per posar-la al dia. Una Església com la dels anys cinquanta en un món com el d’ara seria un desastre espantós! Hi ha una temptació actual al restauracionisme molt alarmant.
Ha dit a Tarragona que volia ser metge abans que capellà.
Tocar sang em feia feredat. I vaig desistir!
I que suspenia l’assignatura de religió.
Les meves notes eren un 3, a vegades un 4. Ja ho veu.
Què creu que s’espera dels nous capellans, avui dia?
Un capellà entrarà amb bon peu al seminari si ho fa sabent que ha d’immergir-se en el Vaticà Segon i en les tesis del papa Francesc. Així s’assegurarà un bon futur. Un seminari ha de servir per cohesionar la manera de ser dels capellans d’una determinada diòcesi, però, malauradament, això no sempre succeeix així.
Vostè ha estat delegat de Pastoral Universitària durant setze anys, delegat de l’Apostolat Seglar durant dotze, director de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona durant dinou. Però, també, president de la Fundació Joan Maragall durant vint-i-quatre. Com la veu, aquesta fundació, ara?
Calia fer-la, en el seu moment, i cal que es mantingui. Però no tots els bisbes han tingut la mateixa sensibilitat des que es va crear envers ella. La cúpula actual de l’Església de Barcelona tracta la cultura de manera un pèl secundària, i això és criticable. Per sort, el trasllat de la fundació a la Balmesiana és un bon símptoma. Omella és un arquebisbe que s’ha atrevit a fer coses que altres que l’han precedit no han pogut o no han sabut fer.
Quina és la importància del diàleg interreligiós?
El món ha canviat religiosament i continua fent-ho, en aquest moment. A Catalunya, hi ha més d’un milió de persones que practiquen altres religions, i això no es pot negar. Abans s’havia de viatjar per conèixer-les, però ara ja no. Hem entrat en un procés de postreligiositat on el diàleg és important. Però també és important conèixer-nos a nosaltres, i ser conscients de les capacitats i límits que podem arribar a tenir.
