“Tristesa i abatiment per la situació a Gaza”. Així es troben els ànims a Fundipau, segons explica el seu director, Albert Caramés, des que el passat 7 d’octubre va esclatar a la Franja un conflicte que ha deixat milers de morts i ferits i que ha portat la població palestina a una situació absolutament desesperada. Després de més d’un any i mig seguint amb preocupació conflictes com la guerra a Ucraïna, els cops d’estat al Sahel o l’èxode de la població armènia de l’Alt Karabakh, els membres d’aquesta entitat que treballa des de fa 40 anys per promoure la cultura de pau intenten sobreposar-se al fet de veure com el conflicte latent més llarg del segle XXI esclata novament amb una virulència difícil d’assimilar.
Com han rebut l’atemptat de dimarts passat a l’hospital anglicà de Gaza i quina valoració fan de la situació que ha generat?
Desgraciadament, no és el primer cop que s’atempta contra un lloc on hauria d’estar completament garantida la seguretat de la població civil. Un hospital no és un objectiu militar sinó un refugi humanitari de primera necessitat. I malgrat les tràgiques imatges de la roda de premsa de dimarts dels membres del Ministeri de Salut palestí —envoltats de bosses de cadàvers— malgrat l’absoluta precarietat en què es troben a hores d’ara els hospitals de Gaza, on les operacions es duen a terme al terra dels passadissos i sense anestèsia, la cosa encara podria anar a pitjor amb la possible escalada de tensió i violència que aquesta situació podria desencadenar a Gaza, a Cisjordània, al Líban o a moltes ciutats europees.
A això cal sumar la guerra de desinformació paral·lela. Mentre els israelians culpen de l’atac a Hamàs, i Hamàs culpa l’exèrcit israelià, el que està clar és que no disposarem d’informació imparcial mentre els periodistes continuïn sense poder entrar a Gaza. En aquest context, les fonts de l’exèrcit israelià no són fiables. Fonamentalment, perquè és una de les parts implicades en el conflicte.
Hi ha, doncs, possibilitats que el conflicte es pugui estendre a escala global?
Això sembla. La frontera del nord d’Israel amb el Líban és un dels primers fronts en els quals Hezbollah ha fet una crida a “un dia d’ira” contra Israel com a resposta l’atac a l’hospital. També hi ha fronts oberts a l’Iran o Síria, i un refredament de les relacions entre l’Aràbia Saudí i Israel que són factors a tenir en consideració i que, després d’un accident tan greu com el del passat dimarts, deixen oberta la possibilitat d’un augment exponencial dels enfrontaments i la violència.
Aquest dimecres s’ha sabut que les accions en borsa de les empreses d’armament han pujat amb l’esclat d’aquesta guerra. Sembla que hi ha molts interessos creats perquè l’onada d’atacs no s’aturi.
Així és. Des de Fundipau condemnem tota mena de violència i d’enfrontaments. Demanem un alto el foc, l’alliberament dels ostatges israelians en mans de Hamàs i, també demanem, dins d’aquesta asimetria de forces, que Israel aturi el setge. Però també denunciem la complicitat de la comunitat internacional, que es manifesta a través de l’enviament continu d’armament a Israel i de les vinculacions amb el seu govern en matèria de seguretat. Malgrat que, a diferència d’altres ocasions, aquest cop hi ha més pressió cap a Israel perquè compleixi el dret internacional, encara hi ha molt per denunciar, com ho demostra el grau de violència que s’està donant.
On creu que pot conduir la situació desencadenada durant els darrers dies: a una solució definitiva, donada la gravetat dels atacs, o a un empitjorament?
M’encantaria dir que ara és el moment d’afrontar d’una vegada per totes les causes latents del conflicte. Però després dels darrers atacs israelians, estem més lluny de trobar una solució pacífica: ara toca fer un pas enrere i demanar el cessament d’hostilitats. Avui [dimecres 18], ens hem de centrar en les necessitats més urgents per pal·liar el terrible patiment que viu la població palestina. A partir d’aquí, el següent pas serà reprendre les vies de diàleg possibles a tots els nivells, nacionals internacionals i explorar les causes de fons. Però, insisteixo, ara mateix el primer que cal fer és obrir l’accés d’ajuda humanitària a Gaza i exigir l’alto el foc immediat.
Vostè ha treballat a l’Àfrica amb Metges Sense Fronteres i Nacions Unides. Que creu que tenen en comú les guerres d’Ucraïna o Palestina-Síria, amb les que es poden donar amb altres països del continent africà?
Hi ha similituds que cal tenir en compte. Primer, una excessiva veu i influència, des del meu punt de vista desmesurada, d’aquesta visió colonial que porta a voler donar respostes als conflictes des d’una perspectiva massa occidental, que respon a com veiem les coses des d’aquesta part del món. Per tant, calen més veus i solucions locals per entendre els valors, les tradicions, els símbols i, en conseqüència, les divergències que puguin existir entre bàndols enfrontats. En el cas d’Ucraïna i Rússia, per exemple, és tan important entendre els posicionaments dels dos governs com el de les minories prorusses de l’oest d’Ucraïna, o de Crimea; a Palestina, és important entendre què opinen totes les comunitats jueves o les comunitats cristianes, per no només quedar-nos amb la idea que Gaza és igual a Hamàs i que Hamàs és igual a Estat Islàmic.
Una altra similitud de totes les guerres dels nostres dies és l’augment de la tensió a conseqüència de la infoxicació, d’aquest nivell creixent d’informació falsa, rumors i imatges que no aporten més coneixements sinó que maregen, confonen i a vegades atien més el foc.
Hi ha qui es demana on són els milions de persones que l’any 2033 van omplir els carrers per dir ‘No a la guerra’. Actualment, aquest clam de la societat sembla haver-se esvaït. Què està passant?
En aquests dies hi ha manifestacions convocades i actes de protesta arreu del territori, veurem com van. Més enllà de la conjuntura d’aquesta setmana, hi ha diversos factors a tenir en compte: d’una banda, cal que el moviment per la pau s’articuli millor amb altres moviments sorgits durant els darrers vint anys per reivindicar el feminisme, i aturar la crisi climàtica i el racisme. D’altra banda, és important aportar noves respostes per a generacions més joves per tal de desmuntar la impunitat i la banalització del que és la violació del dret internacional, que està a l’ordre del dia i desacredita la cerca de solucions pacífiques als conflictes. Finalment, és l’hora també de buscar, des de la societat civil i les administracions, nous paradigmes en matèries de seguretat comuna més enllà dels criteris militaristes. Hem de continuar denunciant la creixent onada militarista, l’augment de despesa militar i la venda d’armes a països com Israel.
Per acabar, quines condicions s’haurien de donar per poder posar fi a aquesta guerra entre Israel i Palestina?
En primer lloc, reitero que el primer és assegurar la protecció de la societat civil a Gaza i permetre l’entrada d’ajuda humanitària. Després d’això, encara faltarà molt per a la reconstrucció física del territori, el retorn segur de les poblacions. Quan parlem de buscar una solució pacífica, l’alto el foc i el cessament total d’hostilitats és la base per començar a abordar altres aspectes com des d’on negociem o a quins acords ens hem de remetre. Hi ha set resolucions de Nacions Unides que parlen de territoris ocupats de Palestina. Els fem respectar, o no? Quin paper han de jugar els tribunals internacionals? Són molts elements a tenir en compte i han de ser possibles, perquè hi ha les eines, per cal que hi hagi bona voluntat i una involucració diferent per part de la comunitat internacional.
