El Papa Francesc ha convocat una jornada de pregària, dejuni i penitència per la pau pel pròxim divendres 27 d’octubre. Ho ha fet aquest dimecres, al final de l’audiència general, durant la qual ha mostrat la seva creixent preocupació per la greu situació a Israel i Palestina.
“Les víctimes augmenten i la situació a Gaza és desesperada. Que es faci tot el possible, si us plau, per evitar una catàstrofe humanitària“, ha clamat el Papa, que ha confessat la seva inquietud per una “possible ampliació del conflicte, mentre en el món tants fronts bèl·lics continuen oberts”.
El pontífex ha demanat un cop més “que callin les armes” i “que se senti el crit de pau de la gent, dels pobres, dels ancians i dels nens”. “La guerra no resol cap problema —ha afegit—, només sembra mort i destrucció. Augmenta l’odi, multiplica la venjança i cancel·la el futur”.
Amb aquest context, ha exhortat als creients a prendre partit en el conflicte “per una sola part, la de la pau”. “No amb paraules, sinó amb l’oració i la decisió total“, ha advertit. Així, ha convocat una jornada de dejuni, pregària i penitència, a la qual ha convidat a unir-se, “en la forma que considerin oportuna”, els membres de les diverses confessions cristianes i els pertanyents a altres religions.
“A tots els que porten en el cor la causa de la pau“, ha sentenciat, abans d’anunciar una oració per a implorar la pau mundial aquest mateix dimecres a les 18 h a la basílica de Sant Pere.
Abans de cloure el seu parlament, Francesc ha demanat no oblidar “la martiritzada Ucraïna”, un conflicte del qual no es parla en aquests moments però que, com ha recordat el pontífex, “continua necessitant pau i oració”.
Catequesi
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Continuem la nostra trobada amb alguns testimonis cristians, plens de zel per anunciar l’Evangeli. Zel apostòlic, afany de proclamació: fem un repàs d’alguns cristians que han estat exemples d’aquest zel apostòlic. Avui m’agradaria parlar-vos d’un home que va fer de Jesús i dels seus germans més pobres la passió de la seva vida. Em refereixo a sant Carles de Foucauld que, «partint de la seva intensa experiència de Déu, va emprendre un camí de transformació fins a sentir-se germà de tots» (Carta encíclica Fratelli tutti, 286).
I quin va ser el “secret” de la seva vida de Charles de Foucauld? Ell, després d’haver viscut una joventut lluny de Déu, sense creure en res més que en la recerca desordenada del plaer, el confia a un amic no creient, al qual, després d’haver-se convertit acceptant la gràcia del perdó de Déu en la Confessió, li revela el motiu de la seva vida. Escriu: «Vaig perdre el cor per Jesús de Natzaret». Així, el germà Carlo ens recorda que el primer pas per evangelitzar és tenir Jesús dins del nostre cor, és “perdre el cap” per Ell. Si això no passa, és poc probable que ho puguem demostrar amb la vida. En canvi, ens arrisquem a parlar de nosaltres mateixos, del nostre grup, d’una moral o, pitjor encara, d’un conjunt de normes, però no de Jesús, el seu amor, la seva misericòrdia. Això ho veig en alguns moviments nous que estan sorgint: parlen de la seva visió de la humanitat, parlen de la seva espiritualitat i senten que estan en un nou camí… Però per què no parles de Jesús? Parlen de moltes coses, d’organització, de camins espirituals, però no saben com parlar de Jesús, crec que avui estaria bé que cadascú de nosaltres ens preguntés: tinc Jesús al centre del meu cor? He perdut una mica el cap per Jesús?
Carles sí, fins al punt que passa de l’atracció per Jesús a la imitació de Jesús Recomanat pel seu confessor, va a Terra Santa per visitar els llocs on va viure el Senyor i caminar per on va caminar el Mestre. En particular, va ser a Natzaret on va entendre que s’havia de formar a l’escola de Crist. Viu una relació intensa amb el Senyor, passa llargues hores llegint els Evangelis i se sent el seu germà petit. I en conèixer Jesús, sorgeix en ell el desig de donar-lo a conèixer. Sempre passa així: quan cadascú de nosaltres coneix més Jesús, neix el desig de donar-lo a conèixer, de compartir aquest tresor. En comentar la història de la visita de la Mare de Déu a Santa Isabel, li fa dir: «M’he entregat al món… porta’m al món». Sí, però com? Com Maria en el misteri de la Visitació: «en silenci, amb exemple, amb vida» . Amb la vida, perquè «tota la nostra existència –escriu el germà Carlo– ha de cridar l’Evangeli» . I moltes vegades la nostra existència crida mundanitat, crida moltes estúpides, coses estranyes i diu: “No, tota la nostra existència ha de cridar l’Evangeli”.
Aleshores decideix instal·lar-se en regions llunyanes per cridar l’Evangeli en silenci, vivint amb l’esperit de Natzaret, en la pobresa i el secret. Se’n va al desert del Sàhara, entre no cristians, i hi arriba com a amic i germà, portant la mansuïtat de Jesús-Eucaristia. Carles deixa que Jesús actuï en silenci, convençut que la “vida eucarística” evangelitza. De fet, creu que Crist és el primer evangelitzador. Així que resa als peus de Jesús, davant del tabernacle, unes deu hores al dia, segur que hi és la força evangelitzadora i sentint que és Jesús qui l’acosta a molts germans llunyans. I nosaltres, em pregunto, creiem en el poder de l’Eucaristia? El nostre abast als altres, el nostre servei, hi troba el seu inici i la seva realització, en l’adoració? Estic convençut que hem perdut el sentit de l’adoració; l’hem de reprendre, començant per nosaltres els consagrats, els bisbes, els sacerdots, les monges i tots els consagrats. “Perdre” el temps davant del tabernacle, recuperant el sentit de l’adoració.
Charles de Foucauld va escriure: «Tot cristià és un apòstol»; i recorda a un amic que «prop dels sacerdots necessitem seglars que vegin allò que el capellà no veu, que evangelitzin amb una proximitat de caritat, amb bondat per a tothom, amb un afecte sempre disposat a donar-se». Sants laics, no escaladors. I aquells laics, aquell laic, aquell laic que està enamorat de Jesús fan entendre al sacerdot que no és un funcionari, que és un mediador, un sacerdot. Quant necessitem els sacerdots tenir al nostre costat aquests laics que creguin seriosament i amb el seu testimoni ens ensenyin el camí. Amb aquesta experiència, Charles de Foucauld s’anticipa als temps del Concili Vaticà II, entén la importància dels laics i entén que l’anunci de l’Evangeli és de tot el poble de Déu, però com augmentar aquesta participació? Com va fer Charles de Foucauld: posar-nos de genolls i acollir l’acció de l’Esperit, que sempre inspira noves maneres d’implicar-nos, trobar-nos, escoltar i dialogar, sempre en col·laboració i confiança, sempre en comunió amb l’Església i amb els pastors.
Sant Carles de Foucauld, figura que és profecia per al nostre temps, va testimoniar la bellesa de comunicar l’Evangeli a través de l’apostolat de la mansedumbre: ell, que es va sentir “germà universal” i va acollir tothom, ens mostra la força evangelitzadora. de mansedumbre, de tendresa. No oblidem que l’estil de Déu rau en tres paraules: proximitat, compassió i tendresa. Déu és sempre proper, sempre compassiu, sempre tendre. I el testimoni cristià ha d’anar per aquest camí: de proximitat, de compassió, de tendresa. I era així, amable i tendre. Volia que tothom que el trobés veiés, a través de la seva bondat, la bondat de Jesús, deia que era, de fet, «el servent d’algú que és molt millor que jo». Viure la bondat de Jesús el va portar a establir vincles fraternals i amistats amb els pobres, amb els tuaregs, amb els més allunyats de la seva mentalitat. A poc a poc aquests vincles van generar fraternitat, inclusió, valorització de la cultura dels altres. La bondat és senzilla i requereix que siguem persones senzilles que no tinguin por de regalar un somriure. I amb un somriure, amb la seva senzillesa, el germà Carlo va donar testimoni de l’Evangeli. Mai proselitisme, mai: testimoni. L’evangelització no es fa a través del proselitisme, sinó del testimoni, de l’atracció. Preguntem-nos, finalment, si portem alegria cristiana, gentilesa cristiana, tendresa cristiana, compassió cristiana, proximitat cristiana dins de nosaltres mateixos i dels altres. Gràcies.
