El sacerdot jesuïta Jaume Flaquer viu aquests dies d’horror a Terra Santa amb la mateixa angoixa que va viure els atemptats de l’11 de setembre de 2001 als EUA. “Els esdeveniments que intueixes que poden canviar la història humana provoquen aquella ansietat que et fa veure una vegada i una altra les mateixes imatges i seguir les notícies de manera compulsiva”, assegura a Flama des de Granada, on és professor a la Facultat de Teologia i director de la Càtedra Andalusa per al diàleg de Religions. Desolat per les proclames d’odi de cada un dels bàndols enfrontats a la Franja de Gaza, on les víctimes civils es compten per milers des dels atacs de Hamàs del passat 7 d’octubre, el jesuïta català no amaga “el sentiment d’impotència en veure els comentaris incendiaris a les xarxes” d’amics i coneguts seus jueus i àrabs, que viuen, des de fa ja massa dècades, immersos en una batalla fratricida que sembla no tenir aturador.
Quin és el sentit profund que mou els cristians a aquesta jornada de pregària, dejuni i abstinència convocada pel patriarca de Jerusalem per avui?
El dejuni ens situa a prop de les víctimes, dels que viuen en l’escassetat, dels palestins que ho perdran tot com a víctimes “col·laterals”, dels qui gairebé no menjaran i viuran un problema humanitari d’alta intensitat. I per descomptat, a prop dels assassinats a mans dels terroristes de Hamàs i la Jihad Islàmica.
Però el dejuni també té sentit de penitència, i ens recorda la nostra corresponsabilitat en la violència del nostre món. Per això invoquem Déu. Com es diu a Mc 9,29, “esperits d’aquesta mena només es poden treure amb la pregària”.
Què creu del paper que està jugant o que pot aportar en aquest conflicte Mons. Pierbattista Pizzaballa? De moment, a més de convocar la pregària d’avui, s’ha ofert a Hamàs com a ostatge a canvi dels nens israelians segrestats.
Mons. Pizzaballa, franciscà, és el Patriarca llatí de Jerusalem. El seu domini de l’hebreu li ha permès apropar l’església llatina al món jueu. Donat que no és d’origen palestí com molts cristians de Terra Santa (fora dels estrangers) pot proposar-se com a mediador amb delegació papal. No deixa, però, de tenir un rang menor. Els únics que poden fer realment de mediadors són el rei de Jordània, l’Emir d’Emirats Àrabs o tal volta el president d’Egipte o el rei del Marroc. El fet d’oferir-se com a ostatge a canvi dels nens, és un gest de gran bellesa però sense sentit. El Patriarca és italià. Des de sant Anselm sabem que un “substitut” de 200 ostatges jueus solament podria “satisfer” si fos ell també jueu i d’un valor equivalent almenys a 200 jueus grans i nens. Hauria de ser un “peix molt gros”.
Veu possible la pau entre Israel i Palestina després de tantes dècades de confrontació?
Els assentaments jueus il·legals constants fins i tot en temps de negociacions, la dificultat del retorn dels milions de refugiats i els atemptats terroristes per part dels palestins han anat dinamitant la necessària confiança per signar la pau. Els partidaris d’una negociació han anat desapareixent. Hamàs ha confirmat els extremistes jueus matant precisament joves que intenten viure un somni socialista en el sud d’Israel, vivint en quibuts. A cada atemptat, la pau es fa més difícil.
D’altra banda, és clar que Occident no deixarà mai que els àrabs envaeixin Israel (mirem els dos portaavions que acaba d’enviar EUA a Terra Santa) i Israel no podrà mai expulsar els milions de palestins. Solament hi ha una sortida negociada i un reconeixement mutu. Com més trigui Israel a aconseguir-ho més difícil ho tindrà per a la seva supervivència pacífica. En una guerra convencional, Israel té molta superioritat, però no ho tindria fàcil davant de masses de civils desesperats. Si s’aixequessin també els palestins de Cisjordània i fins i tot el 20% de palestins que té la mateixa Israel en els seus territoris del 48… El problema palestí va incendiar Jordània durant la dècada de 1970 i va provocar la guerra civil del Líban del 75, i ara pot revifar el terrorisme a Occident. No hi ha altra solució a la negociació.
El papa Francesc assenyala avui en una entrevista a Telam que li té por a la indiferència, que diu que és una abúlia cultural. Creu que des del primer món es mira amb massa indiferència les guerres que tenen lloc lluny de les seves fronteres?
Els morts llunyans es compten per nombres i els pròxims s’anomenen amb noms. Pel bon samarità, aquell jueu mig mort era una persona humana i no un número. Ell va humanitzar el llunyà. Estem cridats a compadir-nos de tota víctima tot i que sigui llunyana. La nostra cultura de la immediatesa que cerca estímuls constants i el nostre periodisme que cerca l’impacte últim no ajuden gens: ens fan passar ràpidament a una altra cosa. Un conflicte fa oblidar els anteriors, com tants emails que rebem a la carpeta d’entrada i sepulten els antics.
