“Sorpresa, horroritzada, espantada, glaçada, atordida”. Així és com se sent des de fa més d’una setmana la periodista Marie-Armelle Beaulieu, redactora en cap de Terre sainte magazine. Ho fa saber a través d’una nota col·lectiva adreçada a totes aquelles persones que durant els darrers dies s’han interessat per ella arran de l’esclat de violència entre Hamàs i l’exèrcit israelià a la franja de Gaza.
“Qualsevol que segueixi la situació palestina sabia que la situació era insostenible i que explotaria”, afirma la periodista d’aquest portal d’actualitat social i religiosa centrat en el Pròxim Orient. Beaulieu afirma que a hores d’ara Jerusalem, on viu i treballa des de fa 30 anys, “està consternada i la gent es queda a casa, seguint les indicacions de seguretat civil”. En haver hagut de viatjar a les dues parts del conflicte per motius professionals, la periodista ha constatat que a tot arreu els carrers estan buits i la major part dels comerços estan tancats. “Això es deu menys al risc per a les nostres vides que al fet que tothom està enfonsat”, explica.
Per a la periodista, l’atemptat perpetrat per Hamas el cap de setmana del 7 i 8 d’octubre “no té nom”, com tampoc en té el que molts israelians demanen: “l’eliminació pura i simple de 2 milions de gazatís”. “Les mesures adoptades pel govern israelià de tallar l’aigua i l’electricitat no es prenen per eradicar Hamàs com es diu, sinó per castigar col·lectivament una població que viu sota el jou d’aquests radicals musulmans des del 2006”, sosté Beaulieu.
La redactora en cap de Terre sainte magazine explica també que des que viu a Terra Santa ha treballat per “fer possibles els camins de la conciliació”, i s’ha negat a “acceptar els discursos de l’un contra l’altre”. “He treballat per no deixar-me enverinar per l’odi. I no és per no veure coses que em podrien fer canviar”, assegura. “No sóc ni israeliana ni palestina. No pretenc ser neutral. Jo dic –com ho han dit els papes que han vingut aquí– que aquest país necessita ponts i no murs. Reivindico que es plori per tots els morts, sense distinció de sexe, religió, partit polític”, afirma.
Després d’assegurar que estima a parts iguals tots dos pobles “que viuen legítimament” a Terra Santa, i que no té “cap intenció de deixar-los”, Beaulieu tanca la seva reflexió reafirmant el seu “seguiment assumit de Crist”. “El meu camí aquí —diu— és viure els evangelis i nodrir-me’n”.
Així, recuperant un verset de l’Evangeli de Mateu, fa una crida a “estimar fins a perdre la raó”. “Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen, perquè realment sigueu fills del vostre Pare que és al cel; perquè fa sortir el seu sol sobre els dolents i sobre els bons, fa ploure sobre els justos i els injustos. De fet, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? (Mt 5, 43-48).
Carta íntegra
Benvolguts amics: Atesa la quantitat de persones que tenen l’amabilitat de voler saber de mi, em veig obligada a escriure aquesta nota col·lectiva. Disculpeu la llargada, precedeix un llarg silenci sobre l’essencial.
Primer de tot gràcies. Estic bé, no estic en perill immediat. Com que no sóc ni jueva ni palestina, perquè només cal veure, aquí diria “s’ensuma”. El risc que em toqui un coet que caigui sobre Jerusalem és infinitesimal i no sortiré del perímetre de l’aglomeració durant una estona. El meu temperament no em porta a preocupar-me per la meva vida. Jerusalem, on visc, està consternada i la gent es queda a casa, seguint les indicacions de seguretat civil. He de viatjar per motius professionals. En totes dues realitats de la ciutat, àrab i jueva, l’observació és la mateixa: el 75% de les botigues estan tancades, hi ha poca gent al carrer. De fet, això es deu menys al risc per a les nostres vides que al fet que tothom està enfonsat.
Les nostres ànimes estan posades a prova des del dissabte.
Condemno sense dubtar les massacres perpetrades per Hamàs. El nombre de morts no només és espantós, sinó que les condicions en què van ser assassinats civils, nens, dones i gent gran són bàrbares. Les morts de la festa rave, el pogrom del kibutz de Be’eri són inqualificables en horror.
Estic sorpresa? Per tot el que ha passat des del dissabte: sí. Sorpresa, horroritzada, espantada, glaçada, atordida.
Tanmateix, qualsevol que segueixi la situació palestina sabia que la situació era insostenible i que explotaria. Fa mesos que ens preguntem sobre la possibilitat d’una tercera intifada. Abans del dissabte 7 d’octubre, l’any 2023 ja era el més mortífer en anys tant als camps israelians com als palestins.
D’altra banda, ningú no s’hauria imaginat mai el que ha passat. Ni la fallida dels serveis israelians ni la barbàrie de Hamàs.
El volcà treia fumaroles: ho sabíem. I per part de les Esglésies, no és que no haguessin alertat. Espero que els qui van crear aquestes condicions, algun dia n’hagin de respondre.
Ahir, un jove israelià em deia: “De debò que estem sorpresos? Com si no haguéssim estat prou arrogants per creure que havíem reduït 5 milions de palestins a viure com indis (nadius americans) a les reserves que els deixàvem”.
Més tard en la conversa, em va dir que havia estat un soldat d’elit i que havia matat la tira de palestins i que en aquell moment se sentia “còmode amb això”. “Era com baixar una bossa d’escombraries, no t’agrada, però ho fas”. I va continuar: “Un dia a la meva unitat, un dels nostres va protegir la vida d’un terrorista contra tots els que el volien linxar. És ell l’heroi. Matar és fàcil, és a l’abast de qualsevol imbècil. Veure l’home en el teu enemic és el que et fa un Mensch, un ésser humà. Aquell dia vaig créixer veient què poden fer els herois”.
El que ha passat amb els israelians no té nom, el que molts israelians demanen, l’eliminació pura i simple de 2 milions de gazatís no ho és menys. Les mesures adoptades pel govern israelià de tallar l’aigua i l’electricitat no es prenen per eradicar Hamàs com es diu, sinó per castigar col·lectivament una població que viu sota el jou d’aquests radicals musulmans des del 2006.
Tothom amb qui em trobo, està enfonsat. Fins i tot els palestins que conec. Sóc conscient que alguns encara s’alegren. Tot i que entre l’alegria del dissabte al matí davant la idea que la seguretat israeliana podria haver estat burlada d’aquella manera i la reacció d’avui davant la idea de les reaccions en cascada, hi ha diferències immenses.
I jo, aquí al mig? Estimo tots dos pobles, cadascun per diferents motius. Més del que es poden imaginar. Trobo que tots dos viuen legítimament en aquesta terra. Els reconec tots dos.
Marxar? He escollit aquesta terra i els seus habitants i no tinc cap intenció de deixar-los (gràcies per totes les ofertes d’allotjament, bitllets d’avió, etc.).
Durant els 25 anys que fa que visc aquí, he treballat com he pogut per fer possibles els camins de la conciliació, amb falta de reconciliació des de molt abans. M’he negat a acceptar els discursos de l’un contra l’altre. He treballat per no deixar-me enverinar per l’odi. I no és per no veure coses que em podrien fer canviar.
Em nego a haver d’escollir encara que el preu sigui fer-me insultar per totes dues parts.
No sóc ni israeliana ni palestina. No pretenc ser neutral. Jo dic –com ho han dit els papes que han vingut aquí– que aquest país necessita ponts i no murs. Reivindico que es plori per tots els morts, sense distinció de sexe, religió, partit polític. Afirmo que la situació en què ens trobem és una prova que no podem seguir ignorant els drets dels palestins a viure amb dignitat, a la terra on ells van néixer i els seus pares abans que ells.
Vaig haver de prendre la decisió de negar-me a intervenir en mitjans de format curt que no em donen l’oportunitat d’expressar-me amb matisos. I, no cal dir!, entraré en el silenci amb alleujament.
El meu camí aquí és el d’un seguiment assumit de Crist. El meu camí aquí és viure els evangelis i nodrir-me’n. El meu camí aquí és la contemplació de la creu i el del buit del sepulcre, amb la serenor que dóna a les hores més fosques aquest acte de fe: “Crist ha ressuscitat d’entre els morts! Amb la mort va vèncer la mort! i va donar la vida als qui son als sepulcres!”
Χριστός Ανέστη εκ νεκρών, θανάτω θάνατον πατήσας και τοις εν τοις μνήμασιν, ζωήν χαρισάμενος.
هذا هو اليوم الذي صنعه الرب، فلنفرح ولنتهلل به المسيح قام من بين ال أموات فلنفرح ولنتهلل به المسيح قام من بين ال أموات ال أموات وذقي وطوذ
Si heu llegit fins aquí, tenia dret a premi: “Heu sentit que es va dir: Estimaràs el teu proïsme i odiaràs el teu enemic. Doncs bé, jo us dic: Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen, perquè realment sigueu fills del vostre Pare que és al cel; perquè fa sortir el seu sol sobre els dolents i sobre els bons, fa ploure sobre els justos i els injustos. De fet, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? No fan el mateix els publicans? I si només saludeu els vostres germans, què feu d’extraordinari? Els mateixos pagans no ho fan també? Per tant, sigueu bons del tot com el vostre Pare celestial és bo del tot” (Mt 5, 43-48)
Estimem fins a perdre la raó. Estimem fins a no saber què dir-ne!
*Traducció de Pere Codina
