Quan la teòloga Isabel Górriz va aterrar a Tarragona, provinent de Burgos, el 1992 per integrar-se en un dels centres de la Fundació Educativa Dominiques de l’Ensenyament (FEDE), ho va fer rodejant-se d’una vintena de germanes dominiques. Tres dècades més tard, un cop jubilades totes elles, Górriz és l’única germana que continua com a pedagoga d’aquesta entitat educativa, amb presència en sis ciutats més de tota la geografia espanyola (tres de les quals, a Barcelona, Vallirana i Vic, respectivament).
Com a responsable dels equips que s’encarreguen dels aspectes pastorals en aquests set centres, la germana Górriz és conscient que ha de ser activa “per ajudar-los a oferir als alumnes un enfocament educatiu revitalitzat, que mantingui el carisma que ens distingeix, però que canviï molts dels models que ja es feien servir fa trenta anys”, agrega. A tot això, se suma una omnipresència de Górriz en els diversos entorns juvenils de l’arxidiòcesi de Tarragona i el seu càrrec com a delegada episcopal per a la vida consagrada.
Creu que els alumnes de primària i secundària són capaços d’entendre el concepte de sinodalitat?
Això els costa. Vam fer una prova, en aquest sentit, i es van oferir uns exercicis didàctics a tots els centres de la Fundació Educativa Dominiques de l’Ensenyament per tal de notar com responien els alumnes, però encara els resulta complicat comprendre el concepte en la seva complexitat. Això no obstant, crec que la feina que s’ha fet des de les nostres escoles per reflexionar sobre aquest assumpte —un dels grans reptes que té l’Església avui dia— està per sobre de la que s’ha pogut fer en altres centres religiosos d’Espanya. Per tant, no perdem cap ocasió per fer-los entendre que és un aspecte que els afecta de prop.
Per arribar fins a aquest despatx, un dels molts que hi ha al vostre centre, hem trobat paraules escrites pels passadissos de l’escola. Parlaríem d’un interiorisme espiritual?
Les parets parlen. I tant! Passeja’t per l’interior de les nostres escoles, dona-t’hi un tomb: així, et trobaràs, en molts dels seus racons, paraules escrites a mà. Parlo de paraules com ara compartir, escoltar, valorar… Cal cuidar aquests espais, fer-los personals, perquè, així, també cuidarem les persones que hi treballen. Això només és un estímul perquè tots els membres de la nostra comunitat, des del recepcionista fins al director, assumeixin que han de construir cada dia una escola en clau pastoral, és a dir, una escola en què l’espiritualitat brolli per totes bandes, no només a les classes de religió.
En unes declaracions recollides per Flama, l’educador Marcel Pallejà va indicar que els mestres cristians han de perdre la vergonya de reivindicar el veritable sentit religiós de la gran majoria de les tradicions festives i culturals, fent-les comprendre des de la fe. Comparteix aquesta idea?
Nosaltres volem que els nostres alumnes surtin al carrer quan hi ha manifestacions religioses com la Setmana Santa i puguin identificar què estan veient. Els donem una base i uns principis, i a partir d’aquí, amb respecte per les altres creences, són lliures de poder interpel·lar-se al voltant del que passa al món, de ser crítics i de protagonitzar accions voluntàriament en benefici de les societats en què es troben.
Creu que hi ha hagut un efecte postJMJ entre els joves que van anar a Lisboa?
Totalment! Estic segura que la immensa majoria dels joves que van anar a les Jornades Mundials de la Joventut ara tenen una veu interna que els continua parlant, havent passat ja unes setmanes de la seva celebració; una veu que els manté connectats a aquella experiència de vida i d’espiritualitat, i que els recorda com és d’important anar teixint els seus entorns socials a partir dels valors propis de l’Església.
Hi ha un concepte, el de la immersió lingüística, que s’ha fet servir fins a no poder més. Però podríem parlar del concepte d’immersió espiritual, també?
Tots els éssers humans estem configurats per manifestar les nostres necessitats espirituals i per poder resseguir un itinerari espiritual des de ben petits fins que ja som grans. Tots. Això significa que el món ha d’estar preparat per oferir aquesta possibilitat, cosa que, en alguns moments, no acaba passant.
