Francesc ha prosseguit aquest dimecres amb el cicle de catequesis sobre el zel apostòlic del creient. En aquest nova entrega, la número vint-i-dos, el pontífex ha recordat la figura de la santa sudanesa Josefina Bakhita, a qui ha definit com a “testimoni de la força transformadora del perdó de Crist”.
Catequesi
Estimats germans i germanes, bon dia!
En el camí de catequesis sobre el zel apostòlic, avui ens deixem inspirar pel testimoni de Santa Josefina Bakhita, una santa sudanesa. Lamentablement, Sudan ha estat assetjat durant mesos per un terrible conflicte armat del qual avui es parla poc; preguem per al poble sudanès perquè pugui viure en pau! Però la fama de d’aquesta santa ha superat totes les fronteres i ha arribat a tots aquells a qui es nega identitat i dignitat.
Nascuda a Darfur —el martiritzat Darfur!— el 1869, va ser segrestada per la seva família als set anys i esclavitzada. Els seus raptors la van anomenar “Bakhita”, que significa “afortunada”. Va passar per vuit amos, i els sofriments físics i morals dels quals va ser víctima des de petita la van deixar sense identitat. Va patir males condicions i violència: en el seu cos portava més de cent cicatrius. Però ella mateixa va testificar: “Com a esclava mai em vaig desesperar, perquè sentia una força misteriosa que em donava suport”.
Davant això jo em pregunto: quin és el secret de santa Bakhita? Sabem que sovint la persona ferida, al seu torn fereix; l’oprimit es converteix fàcilment en opressor. No obstant això, la vocació dels oprimits és la d’alliberar-se a si mateix i dels opressors convertint-se en restauradors d’humanitat. Només en la feblesa dels opressors es pot revelar la força de l’amor de Déu que allibera a tots dos. Santa Josefina expressa molt bé aquesta veritat. Un dia el seu tutor li regala un petit crucifix, i ella, que mai havia posseït res, ho conserva com un tresor gelós. Mirant-ho experimenta un alliberament interior perquè se sent compresa i estimada i, per tant, capaç de comprendre i estimar: això és l’inici. Se sent compresa, se sent estimada, com a conseqüència capaç de comprendre i estimar als altres. De fet, dirà: “L’amor de Déu sempre m’ha acompanyat de manera misteriosa. El Senyor m’ha volgut molt: és necessari voler a tots… És necessari compadir!”. Aquesta és l’ànima de Bakhita. Certament, com-padir significa patir amb les víctimes de tanta inhumanitat present en el món, i també compadir a qui comet errors i injustícies, no justificant, sinó humanitzant. Aquesta és la carícia que ella ens ensenya: humanitzar. Quan entrem en la lògica de la lluita, de la divisió entre nosaltres, dels mals sentiments, l’un contra l’altre, perdem la humanitat. I moltes vegades pensem que necessitem humanitat, que hem de ser més humans. I aquest és el treball que ens ensenya santa Bakhita: humanitzar, humanitzar-nos a nosaltres mateixos i humanitzar als altres.
Santa Bakhita es fa cristiana, és transformada per les paraules de Crist que meditava quotidianament: “Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan” (Lc 23,34). Per això deia: “Si Judes hagués demanat perdó a Jesús també ell hauria trobat misericòrdia”. Podem dir que la vida de santa Bakhita s’ha convertit en una paràbola existencial del perdó. Que bonic dir d’una persona “ha estat capaç, ha estat capaç de perdonar sempre”. I ella va ser capaç de fer-ho sempre, és més: la seva vida és una paràbola existencial del perdó. Perdonar perquè després nosaltres serem perdonats. No oblidar això: el perdó, que és la carícia de Déu per a tots nosaltres.
El perdó la va fer lliure. El perdó primer rebut a través de l’amor misericordiós de Déu, i després el perdó donat l’ha fet una dona lliure, alegre, capaç d’estimar.
Bakhita va poder viure el servei no com una esclavitud, sinó com a expressió del do lliure de si. I això és molt important: feta serva voluntàriament —va ser venuda com a esclava— després va triar lliurement fer-se serva, portar les càrregues dels altres sobre les seves espatlles.
Santa Josefina Bakhita, amb el seu exemple, ens indica el camí per a ser finalment lliures de les nostres esclavituds i pors. Ens ajuda a desemmascarar les nostres hipocresies i els nostres egoismes, a superar ressentiments i conflictes. I ens anima sempre.
Benvolguts germans i germanes, el perdó no lleva res, sinó que afegeix dignitat a la persona, fa apartar la mirada d’un mateix cap als altres, per a veure’ls igual de fràgils que nosaltres, però sempre germans i germanes en el Senyor. Germans i germanes, el perdó és font d’un zel que es fa misericòrdia i crida a una santedat humil i alegre, com la de santa Josefina Bakhita.
