El clam dels pobles oprimits d’Amèrica Llatina ressona a l’Hospital de Campanya de Santa Anna

jordpacheco
Els participants de la taula rodona celebrada a la parròquia de Santa Anna. | 'Flama'

“A tota l’Amèrica Llatina, des de Mèxic fins a la Terra del Foc, estem doblegats per unes democràcies insofribles en què qualsevol persona que defensa els drets dels pobles és eliminada automàticament”. Així de dur va ser el diagnòstic que va fer del continent americà el periodista, actor i director de cinema equatorià Amaruk Kayshapanta durant la taula rodona celebrada el passat dijous 5 d’octubre a la parròquia Hospital de Campanya de Santa Anna.

Celebrat sota el títol ‘Migració i drets humans a Amèrica Llatina’, l’acte va estar motivat per l‘augment de persones llatinoamericanes que durant el darrer any han arribat a Santa Anna en situació d’exclusió social. Així ho va explicar Mn. Peio Sánchez, rector de la parròquia i moderador d’un col·loqui que va aplegar diferents veus per explicar les raons de fons per les quals cada cop més gent es veu obligada a marxar dels seus països.

Després de la interpretació al saxo de la cançó ‘Alfonsina y el mar’, a càrrec de Diego Medina, l’acte va començar amb el testimoni de Marisa Navarro. Advocada procedent de Lima, Navarro va explicar les circumstàncies que van obligar-la a marxar del seu país amb un fill de 8 anys. “La inseguretat al Perú —va explicar— fa que, fins i tot tenint una feina, ningú estigui exempt de la violència, de morir perquè et robin el telèfon mòbil, que et segrestin o que, pitjor encara, segrestin el teu fill”.

Navarro també va explicar les dificultats que va viure durant els seus primers mesos a Barcelona. Malgrat haver-hi arribat de forma regular i després d’haver fet tots els procediments necessaris, va quedar bloquejada en un laberint burocràtic administratiu que la va portar a la indigència. “Quan ja fregava la bogeria i no sabia què més podia fer, un dia vaig anar a pregar, vaig conèixer la parròquia de Santa Anna i aquí em van ajudar amb la meva situació”, va relatar.

Un moment del debat sobre Migració i Drets Humans a l’Amèrica Llatina.

Violacions de drets al Salvador i Nicaragua

La primera intervenció de la taula rodona va anar a càrrec de Miguel Montenegro, director de la Comissió de Drets Humans de Salvador. “El president Nayib Bukele, en el seu intent de combatre les mares [organitzacions juvenils que es dediquen a cometre extorsions, segrestos, narcotràfic i altres activitats delictives] ha construït el seu projecte de continuïtat al poder sobre la base d’una política de seguretat que la societat ha acceptat malgrat les denúncies sistemàtiques de violacions als drets humans, que inclouen flagrants casos de tortures i desaparicions”, va explicar Montenegro.

El defensor de drets humans va assegurar que el règim d’excepció que regeix fa més de 19 mesos al país ha portat a la presó més de 70.000 persones, moltes de les quals no sempre estan vinculades a les mares. Entre elles, va dir, almenys hi ha 1.600 menors. “Aquest context genera que un gran nombre de persones es vegin obligades a marxar del país no només per por a les mares, sinó també a les autoritats, ja que estan arrestant a tort i dret tots aquells que consideren sospitosos de pertànyer a una mara”, va detallar.

Xavier Alegre, jesuïta i professor de la UCA al Salvador, va traçar el perfil evolutiu de la situació política que ha portat Nicaragua a un clima de repressió sense precedents sota el règim encapçalat per Daniel Ortega. Segons Alegre —els nicaragüencs no exposen la situació del seu país en aquesta mena d’actes per no patir represàlies—, la repressió sobre la societat i l’Església catòlica es va agreujar l’any 2018 arran de les protestes ciutadanes per la reforma del sistema de la seguretat social. “En aquell context, la UCA Managua va donar suport i protecció als estudiants que es van revoltar, i això el govern no ho va perdonar”, va afirmar Alegre.

El jesuïta català Xavier Alegre.

Desesperança al Perú i l’Equador

Per la seva banda, Úrsula Santa Cruz, psicòloga, investigadora social i activista d’origen peruà va oferir una anàlisi detallada sobre les motivacions per les quals milers de dones peruanes s’han vist obligades, durant els últims quaranta anys, a buscar un futur millor lluny del seu país. Els conflictes armats interns, la dictadura neoliberal d’Alberto Fujimori i les crisis econòmiques sostingudes, que han comportat una alta inflació i deteriorament de la qualitat de vida, han portat al país fins a una situació actual marcada per la desesperança, la corrupció i manca d’accés als serveis.

“Durant molts anys, els peruans vam poder viatjar de manera legal a Espanya, però des de l’any 2016, amb l’entrada en vigor de l’acord de supressió recíproca de visats entre la UE i el Perú, la gent va haver de començar a migrar de forma irregular”, va explicar Santa Cruz. L’activista va agregar també que actualment estan arribant a Catalunya i altres parts de l’Estat famílies senceres que, després d’haver venut totes les seves pertinences, es troben en una situació que no s’haurien imaginat mai. “Moltes estan vivint carrer i algunes tenen fills; per tant, corren el risc que la DGAIA els en tregui la custòdia, que és, de fet, el que està passant”, va alertar.

Amaruk Kayshapanta va assegurar que la societat equatoriana mai va desitjar sortir del seu país. “Des que ens vam alliberar del jou espanyol a inicis del segle XIX, poca cosa ha canviat. Avui encara hi persisteix l’opressió a la població indígena, que representa més de la meitat del cens, l’esclavatge, la demagògia, la vulneració de drets humans, la destrucció de la llibertat de premsa… tots els valors que dignifiquen l’ésser humà s’han esvaït a l’Equador”, va sentenciar.

Kayshapanta va explicar també que gran part de la culpa de la greu situació socioeconòmica del país es deu a “la fatídica destrucció” del sucre, la moneda autòctona, que durant els anys noranta va ser reemplaçada pel dòlar americà. “La conversió econòmica va comportar una pèrdua del dret de la sobirania i vam quedar en mans de l’imperialisme nord-americà i les seves múltiples formes de corrupció”, va denunciar.

Kayshapanta va apuntar que la situació a l’Equador no difereix gaire en relació amb la d’altres països del centre i del sud del continent americà. “Després de més de 30 anys de migracions, el país només se sosté gràcies a les remeses que es reben des de l’exterior. “El meu país està devastat: és considerat un dels més perillosos del món on poden matar qualsevol que aixequi la veu en contra d’aquest govern criminal. L’Equador de l’any 2023 és un bany de sang i ningú no fa absolutament res”, va condemnar.

Úrsula Santa Cruz i Amaruk Kayshapanta.

“Els segrests de nens són habituals a Bolívia”

La situació a Bolívia tampoc és gaire esperançadora. Ho va corroborar Zaida Franco, doctora en Educació, i professora en la Universitat de Barcelona i investigadora. “He estat recentment a Bolívia i cap de totes aquelles situacions per les quals jo renegava no han canviat. Fins i tot algunes han anat a pitjor”, va reconèixer. Entre les coses que han anat a pitjor, la primera és la inseguretat ciutadana, que Franco va definir com un dels problemes més preocupants. “Els segrests de nens són habituals. No es pot anar pel carrer sense córrer el risc que en qualsevol moment s’aturi un cotxe davant teu i algú s’emporti el teu fill. A aquest nivell hem arribat”, va emfatitzar.

Un altre dels aspectes que no han canviat a Bolívia és que la majoria de gent es mou en l’economia submergida. “No hi ha cap mena de garantia laboral”, va dir Franco, “els bolivians no saben què és jubilar-se: comencen a treballar des de ben joves i treballen fins al darrer dia de les seves vides. No hi ha cobertures bàsiques, no es respecten els drets elementals i l’Estat no fa res per impedir-ho. Els drets humans són una utopia a Bolívia”.

“Emigrem perquè la situació als nostres països ens empeny a buscar altres horitzons”, va confessar Franco, que va arribar a Catalunya l’any 2005 en una data que porta gravada al cor. Després de passar pels “clàssics nínxols laborals” (neteja, cura de la gent gran) de les dones migrants, va poder convalidar el seu títol i començar a guanyar-se la vida com a “professional liberal”. Un cas particular, perquè la majoria de dones de la seva edat (entre 40 i 50 anys) no estan en condicions de buscar altres itineraris laborals o formatius que els permetin sortir de la precarietat laboral. “No és fàcil, tenen càrregues familiars que les obliguen a renunciar als seus projectes de vida perquè primer han de pensar com pagar el lloguer, com alimentar els fills, que en molts casos viuen al seu país d’origen”, va detallar.

Franco va concloure el seu parlament instant el govern i les entitats socials a treballar en comunitat: “Si som estrategs i creem llocs de debat com aquest, alguna cosa es pot millorar”, va dir abans de tancar aquest “espai de discussió, solidaritat i resistència” que és Santa Anna i en el qual conflueixen cada dia multitud d’històries silenciades que, com va recordar Peio Sánchez, no acostumen a sortir als mitjans.

Altres temes:

Subscriu-te al butlletí diari de 'Flama'

Tota l’actualitat cristiana al teu correu

Flama al teu email

L’actualitat social i religiosa al teu correu

Lectures del dia