El passat dimarts va començar la campanya presidencial al Salvador. Una campanya, però, que arrenca enmig d’un context en què l’actual president, Nayib Bukele, pretén prolongar el mandat, com a mínim, fins al 2029, per bé que la constitució del país llatinoamericà prohibeixi una reelecció consecutiva.
De ser la capital mundial dels homicidis, El Salvador s’ha convertit en el país més segur de l’Amèrica Llatina, ha dit en reiterades ocasions Bukele. El 2023, la taxa d’homicidis és de vuit per 100.000 habitants; en canvi, quan va assumir-ne la presidència, el 2019, era de 45 per 100.000 habitants. “Però no és or tot el que llueix“, adverteix el salvadoreny Miguel Montenegro, el qual fa més de 40 anys que treballa en la defensa i la promoció dels drets humans al seu país. Una acció que desenvolupa, actualment, com a director de la Comissió de Drets Humans del Salvador tot denunciant les situacions de violència i abusos.
Per què no és or tot el que llueix, al Salvador?
Bukele ha edificat el seu projecte de continuïtat al poder sobre la base d’una política de seguretat acceptada socialment malgrat les sistemàtiques denúncies de violacions als drets humans, amb flagrants casos de tortures i desaparicions. El règim d’excepció regeix fa 19 mesos i ha portat a la presó més de 70.000 persones vinculades a les mares, les colles associades amb el crim, l’extorsió i el narcotràfic que solien assolar les ciutats salvadorenques. D’aquest total, 1.600 són menors.
Això és una violació sistemàtica dels drets humans cap als detinguts.
Es pot dir més alt però no més clar. Fixi’s en aquestes dades: des del març de 2022, el Ministeri de Justícia i Seguretat Pública del Salvador ha manifestat que s’han detingut, com deia, més de 70.000 persones i que s’han alliberat unes altres 7.000. Però no es revela, en cap cas, que més de 150 persones han mort a l’interior dels centres penitenciaris per causes diverses. Així les coses, les forces de seguretat han fet públic que encara falten per ser capturades unes 43.000 persones relacionades amb les mares.
Quina resposta internacional està tenint aquesta situació?
La seva actitud antidemocràtica és observada per tothom. I és per això que Bukele està rebent crítiques contundents per part del Sistema Interamericà de Protecció dels Drets Humans (SIDH, per les seves sigles en espanyol), i, fins i tot, de l’Organització de les Nacions Unides. Però ell fa cas omís de tot això.
Com s’hi ha posicionat el cardenal Gregorio Rosa Chávez?
En la mateixa línia. És conscient que Bukele ho criminalitza tot: l’oposició política, els mitjans de comunicació, les organitzacions que defensen els drets humans… Ha coaccionat totes les institucions del Salvador. I Rosa Chávez també és conscient que l’Església del nostre país està dividida.
De quina manera?
Uns donen suport a Bukele i uns altres el qüestionen, tal com fa Rosa Chávez.
Salvant les distàncies, com està veient la repressió que està patint l’Església a Nicaragua?
Cada país té la seva particularitat i no es poden comparar els dos països. Però és cert que ens estem aproximant a aquesta situació, al Salvador, i això és el més preocupant ara mateix. Dins i fora.
Què ens diu avui la figura de monsenyor Romero tenint en compte que el seu poble, El Salvador, segueix terriblement torturat per la violència quaranta-tres anys després del seu assassinat?
Crec que monsenyor Romero no canviaria el seu pensament ni el seu discurs, davant d’això que està passant. Continuaria articulant un relat a favor dels més pobres i els oprimits, així com de la defensa general dels drets humans. Si el tinguéssim aquí, seria el primer que denunciaria aquesta situació, i s’aproparia directament a totes les víctimes.
