El papa Francesc va reflexionar el passat diumenge sobre les diferències entre el pecat i la corrupció. Ho va fer durant l’al·locució prèvia al res de l’Àngelus, quan, a partir de l’Evangeli del dia, va assenyalar que “qui amaga la seva mandra darrere d’un fals consentiment” no és només un pecador, sinó “un corrupte que menteix sense problemes per cobrir i camuflar la seva desobediència, sense acceptar cap diàleg o comparació honesta”. “Pecadors sí, corruptes no”, va advertir el pontífex, animant els cristians a confrontar-se a Déu amb sinceritat en moments de fragilitat.
Posteriorment, va fer referència a la dramàtica situació dels desplaçats a Alt Karabakh i va renovar la seva crida al diàleg entre l’Azerbaidjan i Armènia, “amb l’esperança que les converses entre les parts, amb el suport de la comunitat internacional, propiciïn un acord durador que posi fi a la crisi humanitària”.
També va recordar l’inici del mes del Rosari i de les missions. “Exhorto a tots a experimentar la bellesa de resar el Rosari, contemplant amb María els misteris de Crist i invocant la seva intercessió per les necessitats de l’Església i del món”, va dir. En aquest sentit, va demanar pregàries per la pau “en la martiritzada Ucraïna i en totes les terres ferides per la guerra”, per “l’evangelització dels pobles i pel Sínode dels Bisbes, que a partir del 4 d’octubre celebrarà la seva primera assemblea sobre el tema de la sinodalitat de l’Església.
Francesc, que va comparèixer al balcó del palau apostòlic acompanyat per cinc nens que representaven als cinc continents, va anunciar una trobada amb nens de tot el món el pròxim 6 de novembre a l’Aula Pau VI. L’esdeveniment estarà patrocinat pel Dicasteri per a la Cultura i l’Educació i tindrà com a tema “Aprenguem dels nens i de les nenes”. “És una trobada per a manifestar el somni de tots: tornar a tenir sentiments purs com els nens, perquè el Regne de Déu pertany als que són com a nens. Els nens ens ensenyen la claredat de les relacions i l’acceptació espontània de l’estrany i el respecte de tota la creació. Benvolguts nens, els espero a tots per a aprendre jo també de vostès”, va expressar el pontífex.
Catequesi
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui l’Evangeli parla de dos fills, als quals el pare demana anar a treballar a la vinya (cf. Mt 21,28-32). Un d’ells respon immediatament “sí”, però després no hi va. L’altre, en canvi, diu que no, però després es penedeix i hi acudeix.
Què passa amb aquests dos comportaments? Immediatament cal pensar que anar a treballar a la vinya requereix sacrifici i que sacrificar-se costa, no és espontani, fins i tot en la bellesa de saber-se fills i hereus. Però el problema aquí no està tan lligat a la resistència a anar a treballar en la vinya, sinó a la sinceritat o no davant del pare i davant de si mateixos. De fet, si cap dels dos fills es comporta de manera impecable, un menteix, mentre que l’altre s’equivoca, però continua sent sincer.
Mirem al fill que diu “sí”, però després no hi va. No vol fer la voluntat del pare, però tampoc vol posar-se a discutir i parlar. Així s’amaga després d’un sí, darrere d’un fals consentiment, que amaga la seva mandra i, de moment, li salva la cara. És una hipòcrita. Es desentén de la tasca sense conflictes, però, enganya i decep al seu pare, mancant-li de respecte d’una manera pitjor del que ho faria amb un “no”. El problema d’un home que es comporta així és que no és només un pecador, sinó un corrupte, perquè menteix sense problemes per cobrir i camuflar la seva desobediència, sense acceptar cap diàleg o comparació honesta.
L’altre fill, el que diu “no” però després hi va, és sincer. No és perfecte, però és sincer. Per descomptat, ens hauria agradat veure’l dir immediatament “sí”. Això no és així, però almenys demostra obertament i en un cert sentit valent la seva reticència. És a dir, assumeix la responsabilitat del seu comportament i actua a la llum del sol. Després, amb aquesta honestedat de fons, acaba posant-se en dubte, arribant a entendre que ha fallat i tornant als seus passos. És, podríem dir, un pecador, però no un corrupte. Sentiu bé això: això és un pecador, però no és un corrupte. I per al pecador sempre hi ha esperança de redempció; per al corrupte, en canvi, és molt més difícil. De fet, els seus falsos “sí”, les seves aparicions elegants però hipòcrites i les seves ficció s’han convertit en costums són com un sovint “mur de goma”, darrere del qual es repara de les crides de la consciència. I aquests hipòcrites fan tant de mal! Germans i germanes, pecadors sí !ho som tots!, corruptes no! Pecadors sí, corruptes no!
Mirem-nos ara a nosaltres mateixos i, a la llum de tot això, formulem algunes preguntes. Davant la fatiga de viure una vida honesta i generosa, de comprometre’m segons la voluntat del Pare, estic disposat a dir “sí” cada dia, encara que costi? I quan no ho faig, sóc sincer en confrontar-me amb Déu sobre les meves dificultats, les meves caigudes, les meves fragilitats? I quan dic “no”, després torno enrere? Parlem amb el Senyor d’això. Quan m’equivoco, estic disposat a penedir-me i tornar sobre els meus passos? O faig com si res i visc amb una màscara, preocupant-me només per aparèixer bo i bé? En definitiva, sóc pecador, com tothom, o hi ha alguna cosa corrupta en mi? No us oblideu: pecadors sí, corruptes no.
Maria, mirall de santedat, ens ajudi a ser cristians sincers.
