En Pere Parés (Granollers, 2003) fa dos anys que s’encarrega de coordinar un modest grup de joves estudiants de la Universitat Pompeu Fabra, on s’està formant com a comunicador, però enguany, que passarà a estudiar un Doble Grau en Humanitats i Periodisme, el seu temps serà més reduït, raó per la qual rellevarà la seva responsabilitat a un altre jove perquè pugui continuar conduint el volant d’aquesta agrupació, una de les tres que conformen el Safor —sigles del Servei d’Atenció, Formació i Orientació Religiosa.
Sota la responsabilitat del Secretariat Pastoral de Joventut de l’Arxidiòcesi de Barcelona, revela que es tracta d’un grup d’universitaris de diferents realitats eclesials que busquen trobar-se, apropar-se al Senyor i evangelitzar a la universitat, però cal entendre el seu comportament setmanal per comprendre millor la seva manera de funcionar: “Durant tot el curs, a partir de l’octubre, ens reunim un grup d’universitaris en una església de Barcelona, celebrem una eucaristia amb un capellà que ens hi acompanya i després ens n’anem a dinar tots plegats per comentar la jugada i continuar reflexionant sobre la nostra fe”, testimonia Parés.
Les trobades són entre setmana —”aquí està la gràcia: si no, els caps de setmana tots marxaríem cap als nostres pobles i ciutats i no hi vindria gairebé ningú”, etziba— i no són, en cap cas, “un espai de teràpia ni res per l’estil”, resol. “Jo vaig arribar-hi després de sentir una mena de rebel·lia contra les banderes de pensament que s’acostumen a proclamar des de les universitats, les quals, tot i respectar-les, trobo que tenen una mirada molt reduccionista de l’Església”, continua Parés, que ha anat observant la mateixa actitud en bona part de la joventut que setmanalment passa pel Safor, d’orígens remots en el si de l’Església de Barcelona.
“Preguem després de classe i ens n’anem a dinar”
“Aquest últim any han vingut joves de Sant Cugat del Vallès, de Girona, de Barcelona… i així hem creat un oasi enmig dels exàmens i l’esgotament diari”, afirma aquest jove. “Una oportunitat —continua— per fer veure que l’Església és normal“; actitud, aquesta, que es manifesta intra murus davant d’uns companys de classe que, en la majoria d’ocasions, es mostren indiferents envers les afinitats de Parés i la resta.
“Però a mi no em fa res que pensin així; ans al contrari, continuo pensant el mateix”, deixa anar el granollerí, exemple dels molts joves que cada any s’uneixen a aquesta iniciativa, com ara els que es troben a la capella de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona. “Sí, hi ha una capella”, exposa Parés, per bé que hi hagi “un debat obert” sobre la seva presència en aquella comunitat acadèmica.
A les portes d’un nou curs acadèmic, la intenció del Safor és oferir una proposta que vagi més enllà d’agrupar joves estudiants universitaris de manera periòdica: “La cosa va cap a aquí, ja que són molts els que sol·liciten d’accedir-hi i no estudien cap carrera”, assenyala Parés. L’Església també és jove a Barcelona.
