La basílica de Santa Maria del Mar ha acollit durant el matí d’aquest dilluns 11 de setembre la Missa de la Diada nacional de Catalunya, convocada per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat “en record de tots els defensors de Catalunya”. La celebració ha estat presidida per Cinto Busquet, rector de la parròquia de Santa Maria i Sant Nicolau de Calella, i ha comptat amb la presència de Joan Maluquer, president de la Lliga, Carles Armengol, director general d’Afers Religiosos, i Jaume Giró, exconseller d’Economia.
Durant l’homilia, Busquet, ha subratllat que aquesta celebració “com a cristians i catalans” no és únicament “per evocar uns tristos fets de la història col·lectiva” o per “homenatjar amb el record els avantpassats que van morir lluitant per les llibertats del poble català“, sinó per posar-se “a l’escolta d’allò que el seu Esperit ens suggereix com a poble de Déu que camina sinodalment, en aquests anys vint del nostre segle XXI, en una societat plural i profundament secularitzada com és la nostra societat catalana actual”.
“No som aquí per somicar recordant torts rebuts o exigir compensacions per injustícies sofertes”, ha dit el capellà gironí. “Ens hem aplegat com a assemblea litúrgica avui aquí, a Santa Maria del Mar a tocar del fossar de les Moreres, per renovar el nostre compromís com a cristians de posar-nos al servei del nostre poble”.
El rector de l’església de Santa Maria i Sant Nicolau ha fet una crida a no promoure ni aprovar “cap proposta política que no respecti els drets de tots“, i particularment “els de les minories i els dels més desvalguts”. També ha subratllat que com a cristians i catalans es pot ser “independentistes o defensors de l’statu quo espanyol”, però en qualsevol cas no s’haurien “d’absolutitzar la pervivència de les estructures polítiques actuals ni tampoc creure que la creació d’un nou Estat per a la nostra nació catalana pugui ser la panacea de tots els mals”. “Hem de prioritzar sempre les persones i els col·lectius, i relativitzar les estructures i les lleis”.
El record de la visita a Lledoners
Busquet també ha subratllat el “pacifisme radical” del moviment sobiranista català. En aquest sentit ha elogiat l’actitud d’un dels presos polítics que, durant una visita al Centre Penitenciari de Lledoners, li va assegurar la seva determinació a no deixar-se contaminar pels “sentiments i la intolerància” d’aquells que el van enviar voler privar de llibertat “per haver defensat pacíficament” els drets naturals del poble català.
El capellà i teòleg s’ha referit a Catalunya com “un poble petit, però treballador”, distingit per “ser terra de pas i d’acollida” i per saber “valorar la diversitat i a saber negociar i pactar per anar fent passes endavant, tenint present el bé de tots”. En aquest context, ha remarcat la contribució de l’Església catalana, a “la integració i a la promoció social de molts ciutadans de la Catalunya d’avui arribats d’altres regions del món a la recerca “d’una vida més digna”. Per acabar, ha fet una crida als cristians catalans a posicionar-se en primera línia en la construcció d’un país solidari, just, obert i respectuosament plural. Un país que, com ha dit, s’esforça per obtenir un reconeixement internacionalment que el permeti “ser capaç de gestionar millor els propis recursos humans, naturals, econòmics i culturals, en benefici no tan sols dels seus ciutadans sinó també dels ciutadans dels països de l’entorn i del món sencer”.
La missa de l’11 de setembre dedicada als patriotes catalans és una tradició que es remunta a l’any 1886 i va ser el primer acte públic commemoratiu de la derrota de 1714. Des de la seva fundació l’any 1899 i fins avui, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat se n’ha ocupat.
Homilia íntegra
Rm 12,9-18.21 / Sl 84 / Lc 22,14-27
Benvolguts,
ens trobem avui en aquesta extraordinària basílica de santa Maria del Mar, en ocasió de la nostra Diada Nacional, com a cristians i com a catalans, no simplement per evocar uns tristos fets de la nostra història col·lectiva o per homenatjar amb el nostre record uns avantpassats que fa poc més de tres segles varen morir lluitant per salvaguardar les llibertats del nostre poble. Ens hem aplegat en aquest simbòlic espai sagrat com a deixebles de Jesús de Nazaret, mort i ressuscitat, per posar-nos a l’escolta d’allò que el seu Esperit ens suggereix com a poble de Déu que camina sinodalment, en aquests anys vint del nostre segle XXI, en una societat plural i profundament secularitzada com és la nostra societat catalana actual.
Com a cristians som un poble bimil·lenari i com a catalans tenim mil anys d’història. Tanmateix, si adrecem de tant en tant el nostre esguard vers el passat, no ha de ser per vanagloriar-nos d’allò que fou i mai més no serà o per queixar-nos de les dissorts sofertes, sinó per aprendre les lliçons que els esdeveniments antics ens transmeten, a fi de projectar-nos, des del present on ens trobem, vers un futur personal i col·lectiu de més plenitud.
En el quart de segle llarg que he estat vivint fora del país i durant els tretze anys des que hi tornat, he constatat sovint la perplexitat de persones d’altres llocs, quan han sabut que la nostra diada nacional rememora una desfeta militar que va comportar la supressió de les nostres institucions d’autogovern, la prohibició de l’ús en l’esfera pública de la nostra llengua i la persecució reiterada i demolidora –per part de l’Estat del qual formem part– de tot allò que vertebra la nostra identitat com a poble diferenciat.
Si avui som aquí al voltant de la taula de la Paraula i de la taula de l’Eucaristia, com a cristians i alhora com a catalans, és perquè creiem que, de la foscor més absoluta del Divendres Sant, brolla potentíssima i invencible la Llum del matí del Diumenge de Pasqua. No som aquí per somicar recordant torts rebuts o exigir compensacions per injustícies sofertes. Ens hem aplegat com a assemblea litúrgica avui aquí, a Santa Maria del Mar a tocar del fossar de les moreres, per renovar el nostre compromís com a cristians de posar-nos al servei del nostre poble, com molt bé ens han recordat en diverses ocasions els nostres bisbes que és bo de fer-ho.
No contribuirem al projecte universal de Jesús d’una humanitat reconciliada, on la fraternitat és real i concreta perquè ens reconeixem tots filles i fills d’un mateix Pare del Cel, si no promovem dinàmiques relacionals veritablement humanes, solidàries i justes, en primer lloc en els nostres ambients més propers: les nostres famílies, els nostres entorns laborals i socials, els nostres pobles i ciutats, el nostre país. Sant Pau, en el fragment que hem escoltat de la seva carta als cristians de Roma, ens dona algunes indicacions que ens poden ser molt útils en aquest sentit.
Que el vostre amor no sigui fingit. (…) Avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. (…) Viviu d’acord els uns amb els altres (…) Fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. Com a cristians que som catalans i com a catalans que som cristians, no promovem ni aprovem cap proposta política que no respecti els drets de tots, i específicament els de les minories i els dels més desvalguts. No ens alineem en bloc sota cap sigla partidista. Ens inclinem per opcions polítiques diferents, en els diversos camps, també en la qüestió nacional catalana. Podem ser independentistes o defensors de l’estatus quo espanyol, però en qualsevol cas no hauríem d’absolutitzar la pervivència de les estructures polítiques actuals ni tampoc creure que la creació d’un nou Estat per a la nostra nació catalana pugui ser la panacea de tots els mals. Hem de prioritzar sempre les persones i els col·lectius, i relativitzar les estructures i les lleis. Per a nosaltres, legalitat no és sempre sinònim de legitimitat, i ens mantenim positivament crítics davant dels qui imposen la seva visió unilateralment o ataquen visceralment els qui no s’avenen amb els propis postulats polítics.
Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. (…) Beneïu els qui us persegueixen. (…) No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. (…) No us deixeu vèncer pel mal; al contrari, venceu el mal amb el bé. El moviment sobiranista català s’ha distingit pel seu pacifisme radical. Recordo encara avui amb emoció l’afirmació categòrica d’un dels presos polítics catalans durant un nostre diàleg a la presó de Lledoners: “No deixarem que la violència i la intolerància dels qui ens han volgut i ens volen a la presó ens contaminin els sentiments i ens robin la pau interior que tenim, per haver fet el que ens pertocava i haver defensat pacíficament els drets naturals del nostre poble”.
No aspireu a grandeses (…). Feu-vos solidaris de les necessitats del poble. (…) Practiqueu amb deler l’hospitalitat. No ens creguem ser el melic del món. No som ni els millors ni els pitjors. Som un poble petit, però treballador; que ens distingim per ser terra de pas i d’acollida, que hem après al llarg dels segles a valorar la diversitat i a saber negociar i pactar per anar fent passes endavant, tenint present el bé de tots. L’Església a casa nostra, en aquestes primeres dècades del tercer mil·lenni així com ho ha fet també en el passat, està contribuint de manera qualificada i transversal a la integració i a la promoció social de molts ciutadans de la Catalunya actual que han arribat d’altres continents, cercant una vida més digna per ells mateixos i pels seus fills. Comptant amb tots i pensant particularment en els qui es troben en situació més precària, els cristians ens hem de trobar en primera línia en la construcció d’un país solidari, just, obert i respectuosament plural, que malda per ser reconegut internacionalment per a poder ser capaç de gestionar millor els propis recursos humans, naturals, econòmics i culturals, en benefici no tan sols dels seus ciutadans sinó també dels ciutadans dels països de l’entorn i del món sencer.
Sigueu pacients en la tribulació (…), constants en l’oració (…). Que l’esperança us ompli d’alegria. (…). Com a cristians coneixem el poder transformador de la Creu gloriosa de Crist. No som ni derrotistes ni triomfalistes. Volem ser tossudament realistes sense deixar de ser entusiàsticament idealistes. Tocant de peus a terra, ens obrim a la Força de l’Esperit que ve de Dalt i que ens és comunicada des de la cel·la més íntima de la nostra interioritat, on Déu habita. I és aquesta força interior, que ens ha estat donada gratuïtament, la que ens fa continuar creient que, al final, la Justícia i el Bé triomfaran, al nostre país i al món sencer.
Avui hem escoltat també el relat de la institució de Eucaristia, segons l’Evangeli de sant Lluc. Conscient que havia estat traït i que en poques hores seria ajusticiat, Jesús veu més enllà de la seva passió i de la seva mort imminent, i estableix el que esdevindria el signe més gran de la seva presència real entre els qui seguiríem el seu camí de Vida en l’Amor. El pa i el vi compartits en el nom de Jesús, mort i ressuscitat, al voltant d’una taula de germanes i germans, que es perdonen i s’ajuden com a servidors els uns dels altres en la llibertat, són la icona del model de societat renovada i renovadora que els cristians proposem, als nostres respectius països i arreu.
Cinto Busquet
