El pròxim 23 de setembre farà set anys que Cinto Busquet inicià el seu servei com a responsable a la parròquia de Santa Maria i Sant Nicolau de Calella. Ordenat pel bisbe Jaume Camprodon fa poc més de dues dècades, aquest capellà i teòleg nascut a Girona l’any 1961 ha passat part de la seva vida lluny de la seva diòcesi d’origen, ja que va fer un compromís de vida comunitària i missionera com a seglar en el Moviment dels Focolars, que el va portar a viure un any a Suïssa, vuit a Itàlia i disset al Japó. A més, abans d’arribar a Calella, va treballar cinc anys al Bisbat d’Urgell. Un periple vital que li ha permès madurar a poc a poc el sentit de la seva identitat en un context d’interculturalitat en què sempre ha procurat valorar i fer pròpies la llengua i la cultura dels països que l’han acollit.
A les acaballes d’un estiu en què ha fet unes vacances “a trossets” que li han permès viatjar a Londres, a Prada de Conflent i a Montserrat, Busquet atén a Flama uns dies abans de la Diada de l’Onze de setembre, durant la qual presidirà a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona la tradicional missa que, des de 1886, convoca la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat “en record de tots els defensors de Catalunya”. “Pregar pel país en un lloc tan emblemàtic —assegura— em sembla una bonica manera de començar aquest dia”.
Què sent quan se li encarrega l’homilia de la missa de l’Onze de setembre?
Des que soc capellà, tinc consciència que en el context litúrgic hi ha —si un tracta de ser dòcil a l’Esperit Sant— una ajuda especial per poder ser altaveu d’allò que Déu ens vol dir a través dels textos bíblics que es proclamen. Per tant, el fet que m’hagin convidat a presidir la missa a Santa Maria del Mar aquest dia em convida a deixar-me il·luminar per la Paraula de Déu, tot pensant en la història i en el present del nostre país en clau cristiana. L’Evangeli és sempre bona notícia, i per tant, tot i que estiguem commemorant la gran desfeta nacional, volem ser portadors d’un missatge d’esperança.
Hi ha qui opina que l’Església catalana ha abandonat el catalanisme d’altres temps. Coincideix amb aquesta afirmació?
Crec, amb tot el respecte, que és una afirmació massa simplista i lapidària. En l’època de les xarxes socials, sembla que estiguem sempre esperant a veure qui la diu més grossa. La qüestió de la relació entre l’Església i la realitat política és complexa i no es pot resumir en una frase. L’afirmació que l’Església ha abandonat el catalanisme grinyola en el sentit que l’Església no hauria de ser nacionalista enlloc, perquè l’Església és catòlica, és a dir, universal. Però alhora, per ser realment ella mateixa, s’ha d’encarnar en una cultura i ha d’estar al servei de tots els pobles i de cada poble, com el papa Francesc ha subratllat també en el seu recent viatge a Mongòlia. Si la llengua catalana és encara avui una llengua viva i de cultura, és en gran part també gràcies a l’Església catalana, que ha continuat usant-la i prestigiant-la al llarg dels darrers tres segles, mentre els poders polítics sistemàticament la bandejaven de l’esfera pública. En tot aquest temps, i especialment durant les dues dictadures espanyoles del segle XX, la llengua i la cultura catalana deuen molt a persones i àmbits d’Església, que han fet esforços considerables per preservar-les, conrear-les i difondre-les.
“L’ESGLÉSIA NO HAURIA DE SER NACIONALISTA ENLLOC, PERQUÈ ÉS CATÒLICA, ÉS A DIR, UNIVERSAL. PERO ALHORA, PER SER ELLA MATEIXA, S’HA D’ENCARNAR EN UN CULTURA I ESTAR AL SERVEI DE TOTS ELS POBLES I DE CADA POBLE”
Quin efecte ha tingut a l’Església, des del punt de vista idiomàtic, l’arribada massiva al nostre país d’immigrants llatinoamericans, magrebins i d’altres països durant les últimes dues dècades?
És preocupant constatar que una bona part de la població catalanoparlant s’adreça sempre en castellà a les persones d’aquests col·lectius, dificultant així que puguin aprendre amb naturalitat o almenys entendre la llengua pròpia del país. Els estudis sociolingüístics assenyalen un retrocés de l’ús habitual del català també per part de persones capaces de parlar-lo. El que passa a l’Església reflecteix el que succeeix a la societat i, per tant, no és estrany que, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, veiem que el castellà estigui guanyant terreny com a llengua vehicular en les activitats de parròquies i moviments, i fins i tot com a llengua litúrgica.
L’Església hauria de ser, en aquest sentit, un factor de catalanització?
L’Església no ha de ser ni un factor de catalanització ni un factor d’espanyolització. Ha de ser un factor d’integració i ha d’afavorir la concòrdia social, perquè aquesta és la nostra missió específica. La concòrdia a Catalunya no passa per fomentar col·lectius oposats i aïllats, que, tot i viure en un mateix territori, no interactuen o es consideren estranys els uns als altres. Els nostres ambients eclesials haurien d’afavorir la fraternitat en la diversitat i la cohesió social. Els qui ens sentim nostra la llengua i la cultura catalanes hem d’estar ben contents de tenir catòlics en les nostres comunitats que provenen de països diversos. Això és una gran riquesa. El fet que la majoria d’ells han hagut d’emigrar ens fa entendre la precarietat en què es trobaven i sovint encara es troben, i per això hem de mirar d’ajudar-los en tot el que puguem.
D’altra banda, hem d’evitar de contribuir a crear guetos de persones que no fan seves la cultura i la llengua del país que els acull. Per enfortir a l’harmonia social i la integració dels nouvinguts, crec que hem d’utilitzar habitualment el català com a llengua vehicular i litúrgica. Si anem fent misses en castellà a dojo —per esmentar només un dels aspectes més significatius—, és lògic que els catalanoparlants ens hi sentim incòmodes; però el més greu és que així no ajudem, com ens pertoca, a la plena integració dels immigrants en la societat catalana.
En el cas concret de Calella, com han resolt la situació?
Som una ciutat de vint mil habitants amb un nombre considerable de nouvinguts, i com a membres de la nostra parròquia tenim persones provinents de Llatinoamerica, d’altres països europeus, del Senegal, de Tanzània, del Pakistan, del Vietnam… Per una altra banda, som una ciutat turística i a les nostres eucaristies participen catòlics d’arreu d’Europa i d’altres llocs de l’Estat, que venen de vacances a Calella.
Tot i que les misses es fan en català, els tenim en compte i volem que s’hi sentin acollits. Projectem en gros rere l’altar i alhora en dues pantalles laterals, les respostes en català, les lletres dels cants i les tres lectures, aquestes en castellà i en anglès mentre es llegeixen en català. Abans de començar mirem de saber d’on provenen els qui són de fora, i a l’inici de la celebració els dono la benvinguda en anglès o en castellà, i si ho veig oportú durant l’homilia utilitzo —a més del català— el castellà i l’anglès, de manera que, tant qui entén les tres llengües com qui n’entén només una, pugui ser ajudat a posar-se a l’escolta del que ens diu el Senyor.
Vindria a ser com una versió original subtitulada, salvant les distàncies.
D’alguna manera, sí. La qüestió és que la llengua no sigui un obstacle, sinó un element que enriqueix la celebració litúrgica. Quan diem el parenostre, per exemple, convido tothom a fer-ho en la pròpia llengua i això esdevé un signe palpable de la catolicitat de l’Església.
Des dels bisbats o la Conferència Episcopal Tarraconense, seria bo que hi hagués alguna orientació en aquest sentit?
N’hi podria haver, però tal com estan les coses, podria provocar efectes contraris. Allò que es fa per força, sovint provoca tensions i oposicions. Crec que no es tracta d’imposar res, sinó de fer entendre que la llengua i la cultura pròpies del país són un factor important per a la promoció social i la integració dels immigrants, i que junts hem de portar endavant una Església veritablement arrelada en el nostre territori.
D’aquí pocs dies, durant la vigília de la Diada de l’Onze de setembre, a Calella i altres municipis catalans se celebrarà la tradicional marxa de torxes per la independència. L’Església hi participa, d’alguna manera?
No. Com a Església —i això ho vam tenir molt clar en el moment del referèndum de l’1 d’octubre— no ens hem de posicionar. Com a capellà, jo no m’he volgut decantar mai públicament ni per la independència de Catalunya ni per la unitat d’Espanya, ni per cap partit polític. Qualsevol posicionament en aquest sentit, va en contra de la nostra missió d’acollir tothom. Uns dies abans del referèndum, alguns capellans vàrem promoure una declaració —que fou signada per 450 clergues— segons la qual consideràvem legítima i necessària aquella consulta, però en cap moment vàrem manifestar-nos explícitament per la independència, encara que ens posessin l’etiqueta de curas indepes.
Està content de la comunitat parroquial de Calella amb la qual ha compartit els darrers set anys?
Anem fent comunitat i anem fent xarxa, i cerquem camins per connectar amb les persones segons el moment cultural actual. És una tasca personalitzada, no serveixen les grans campanyes de màrqueting, sinó que ens cal fer-nos propers a les persones concretes del nostre entorn. Crec que he aconseguit, “desclericalitzar” la parròquia, on no ha de dependre tot del tarannà i de les capacitats del rector. Som un equip, un bon equip, compromès i motivat.
“CREC QUE HE ACONSEGUIT ‘DESCLERICALITZAR’ LA PARRÒQUIA, ON NO TOT HA DE DEPENDRE DEL TARANNÀ DEL RECTOR. SOM UN EQUIP, UN BON EQUIP COMPROMÈS I MOTIVAT”
Això fa que altres persones s’engresquin?
En efecte. Cada cop són menys els qui bategen els fills i molts tenen un gran desconeixement del fet religiós i de l’Església, però encara són moltes les persones batejades i que han rebut una certa formació religiosa, i que s’acosten a la parròquia en moments puntuals. Per tant, en els pròxims 10-20 anys, hauríem d’estar molt atents a aquesta franja de persones que tenen un rerefons catòlic, però que no han tingut ocasió d’experimentar un cristianisme viu, ni d’entrar en contacte amb comunitats cristianes que els interpel·lin i amb maneres de transmetre l’Evangeli que els engresquin. Per la meva experiència dels darrers anys, he comprovat que no són poques les persones que, si se’ls ofereix l’Evangeli de forma genuïna, s’obren a Jesús, descobreixen el valor dels sagraments i de la comunitat, i comencen a participar en la vida de la parròquia.
No el preocupa si ve més o menys gent a missa?
Això és un un índex, i no m’amoïna gaire. M’ocupen i em preocupen les persones. Cal fer camí amb elles, acompanyar processos, respondre a expectatives des de l’autenticitat i la humilitat. Desitjo que puguin trobar allò que en el fons estan cercant, de forma conscient o inconscient, que és Déu, un Déu que ens humanitza, un Déu que en la persona i en el missatge de Jesús ens ajuda a créixer com a persones, i a alliberar-nos de tota mena d’alienació.
Fa uns dies, El Punt-Avui publicava una notícia que parlava d’un mínim històric d’inscripcions als seminaris catalans. Què en pensa, d’això?
Penso que estem tocant fons des del punt de vista del model d’Església i que, a través d’aquesta circumstància, potser Déu ens està dient alguna cosa. L’escassetat de capellans podria ser providencial perquè s’acabi d’ensorrar un model piramidal i clerical, que hem heretat del passat, i pugui néixer una Església realment sinodal, en què l’actor principal no sigui el clergue, sinó tot el poble de Déu, la comunitat cristiana. No em preocupa que hi hagi poques vocacions sacerdotals a casa nostra; més aviat, em preocupa si no aconseguim generar dinàmiques participatives i comunitàries en les nostres parròquies i en les nostres diòcesis. Crec que la principal missió dels qui tenim algun tipus de responsabilitat institucional és la de promoure i acompanyar comunitats, on persones de diferents edats i vocacions visquin amb joia i compromís com a cristians. Si hi ha comunitats cristianes vives, tindrem famílies cristianes i joves que trobaran el Crist i voldran seguir-lo, i que faran un discerniment vocacional seriós, que els portarà a casar-se i formar una família, o bé a comprometre’s en la vida consagrada o com a ministres ordenats. Hem d’abandonar el model d’Església que es preocupa prioritàriament de fornir els serveis religiosos mínims a través dels pocs capellans de què disposa. Hem d’esdevenir Església en missió evangelitzadora cap enfora, on tots els cristians, conscients del que això significa, ens sentim corresponsables de la comunitat de la qual formem part.
Lluís Suñer afirma precisament que el període de temps en què Girona ha estat sense bisbe ha ajudat a què la gent se senti més corresponsable de tirar endavant la diòcesi en el dia a dia.
Certament, el bisbe o un rector influeixen molt en els seus respectius marcs territorials, tant en positiu com en negatiu. Jo espero que els capellans, independentment de si som molts o pocs, ens convertim i ens ho creguem de debò, que el qui porta endavant l’Església és Jesús, i que Jesús es fa present realment allà on hi ha dues o més persones reunides en el seu nom. És aquest Jesús, viu entre nosaltres, que renova i omple de sentit els sagraments i el culte, la catequesi i les activitats educatives i solidàries, en una paraula, tot el que fa i és l’Església. En aquests moments, més que de capellans, diria que l’Església a Catalunya té necessitat d’agents pastorals: dones i homes, suficientment formats i motivats, que facin néixer i créixer veritables comunitats cristianes, acollidores i atraients.
